divendres, 3 d’abril de 2009

Primavera al bosc (Des del Montnegre 6)

La pluja d’aquests dies ha llevat la polseguera dels camins. La serralada continua igual de riallera que la passada tardor. El batec primaveral se sent i es veu. Els ocells han perdut la timidesa hivernal i s’esplaien animosos, talment com una coral contemporània d’aus.

La base dels roures està plena d’aglans caiguts i les fulles, petites, ja omplen les seves branques. Els cirerers florits, crescuts lliures enmig del bosc i que assoleixen alçades considerables, contrasten espectaculars enmig del to enfosquit de les alzines i de les sureres. Els llorers creixen imparables i, els qui estan a solell, tenen les puntes floridíssimes.

Els marges dels camins formen llargs xaragalls on, molt delicadament, llisca l’aigua de la pluja. També hi ha bassals en les concavitats de terreny argilós, tenyint l’aigua embassada d’un to fangós. La molsa, arrapada a les roques, malgrat el seu enganyós verd pàlid, destil.la vida i té un tacte amable i esponjós.

La font de sant Martí, amb un rètol indicador recent, segueix rajant ufanosa per la canella i sobreïx desenfadada per la porta de la mina. La molsa que hi ha al peu del doll s’aixeca, curiosament, presumida i eixerida. Les fulles caigudes que cobreixen el camí d’accés ja no cruxeixen sota els peus com feien a la tardor; humides i tendres semblen ignorar que la primavera ha arribat.