diumenge, 19 d’abril de 2009

No creients? (Pasqüetes 2009)

Un recurs periodístic habitual per explicar un succés inesperat i sorprenent és entrevistar als qui ho han presenciat: vianants, veïns, familiars. Més enllà d’explicar objectivament la notícia, el testimoniatge directe dels qui l’han viscuda apropa i realça l’esdeveniment.

Quelcom semblant s’esdevé amb la resurrecció. Els evangelis, més que detallar-nos objectivament la notícia, ens l’expliquen a través de testimonis, les versions dels quals no coincideixen perquè cadascú dóna la seva versió de l’esdeveniment, inesperat i sorprenent, de Jesús Ressuscitat. Els evangelis no pretenen una lògica explicativa, sinó reunir els diferents testimonis per fer creïble el que ha succeït.
En l’evangeli de Joan els deixebles donen testimoniatge a Tomàs -l’absent- dient-li: “Hem vist el Senyor”. La reacció de Tomàs, malgrat el qualifiquin d’incrèdul, és la d’un crèdul desitjós d’experimentar per ell mateix. “El vull veure amb els meus ulls” podria haver estat la seva resposta. Es tracta, en definitiva, d’un anhel lícit: el deixeble absent prefereix captar en la pròpia persona abans que saber les coses d’oïdes.

Tomàs no és el paradigma d’un no creient, d’un “a-creient”, com diu literalment el text grec. Malgrat una primera absència no es distancia dels altres deixebles, segueix amb ells. Per això, vuit dies més tard, també experimenta el Ressuscitat; per això expressa el seu testimoniatge en forma de confessió de fe: “Senyor meu i Déu meu”. Tomàs és capaç de rectificar, de canviar d’opinió i manifestar la seva fe.

Un “a-creient” (un no creient) és el qui, com Tomàs, està absent, està “out” dels esdeveniments, els ignora. Un no creient és també el qui, com Tomàs, qüestiona el testimoniatge creient: només li val el que individualment constati. Un no creient -i aquí es distancia de Tomàs- és el qui prescindeix de la comunitat i, per tant, perd possibilitats d’experimentar el Ressuscitat que, malgrat s’aparegui a personatges dispersos com els deixebles d’Emaús, acostuma a manifestar-se quan els deixebles estan reunits. Un no creient, a diferència de Tomàs, és el qui no voldrà, o no podrà, o no sabrà rectificar la seva posició. Un no creient és el qui no voldrà, o no podrà, o no sabrà fer una confessió de fe.

Malgrat que una societat laica com la nostra postuli, formalment i convençudament, el respecte per qualsevol opció religiosa i el respecte per cap opció religiosa, no obstant, es respira un ambient social, el que anomenavem “nacional-laicisme”, on les opcions religioses són qualificades “per se” d’inflexibles i dirigides. Sense negar els tics autoritaris d’alguns bisbes i el confessionalisme d’alguns grups cristians, ens atrevim a dir que potser hi ha més no creients inflexibles que creients inflexibles. Quan palpes una mica la no creença la trobes amarada de dogmatismes, de prejudicis, de convencionalismes socials, de lliçons apreses que, sense cap reflexió i amb quatre tòpics, rebaixen i giren l’esquena al testimoniatge creient. Intuïm que sota la declaració de “no creient” hi ha molts agnòstics esperant un sacceig de Déu.

Però malgrat les pors i les portes tancades d’uns, i les absències d’altres, Jesús Ressuscitat seguirà pacientment fent-se present enmig nostre i dient-nos a tots: “Pau a vosaltres”.