divendres, 29 de maig del 2015

COMENÇANT DES DE BAIX

Dimecres, 27 de maig de 2015
Beat Josep Tous d’Igualada, prevere
Sir 36, 1-2.5-6.13-19/Sl 78/Mc 10, 32-45


Mestre, voldríem que ens concedíssiu un favor que us demanarem... I Jesús, atent, espera amb calma que formulin la seva petició: Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure, l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra... per poder manar (això no ho diu el text, però és la temptació clara).

Sempre m’ha sorprès aquesta petició dels dos germans fills de Zebedeu després de les que semblen unes paraules tan clares dites per Jesús tot fent camí vers Jerusalem: Ara pugem a Jerusalem, i allà el Fill de l’home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la llei, el condemnaran a mort i l’entregaran als pagans, que es burlaran d’ell, l’escopiran, l’assotaran i el mataran, i al cap de tres dies ressuscitarà. Em sorprèn tant aquesta petició que sovint he pensat: Aquests dos devien estar de xerrera entre ells enmig de la gent mentre el Mestre parlava i per això no van entendre res.

Vull dir que costa de pensar que Jaume i Joan no haguessin escoltat fins el final les paraules del Mestre i que, justament per això, perquè havien escoltat massa bé, pensant en la futura resurrecció de Jesús, no busquessin d’assegurar-se un lloc de privilegi. Per acabar-ho d’adobar, veiem que la temptació no és només de Jaume i Joan, sinó que el problema és també de la resta del grup quan reaccionen amb indignació contra els dos germans, perquè la reacció dels deu sona una mica com allò de: I com és que això no se m’ha acudit a mi abans!?

Avui, però, pensava si Marc no em voldrà dir amb aquest episodi que vagi en compte, precisament, de pensar-me que entenc fàcilment, massa fàcilment, les paraules de Jesús. No serà que Marc em demana que pari atenció? No voldrà que torni sobre les paraules de Jesús, que les repassi una i una altra vegada, que les faci prou meves com per capir-ne el sentit profund? No voldrà que descobreixi realment qui és aquest Jesús i el que demana, no per fer-ne ciència (quantes coses conec de Jesús, cosa que no porta enlloc), sinó per fer-ne experiència (obeeixo Jesús, o sigui, l’estimo?)? És per això que trobem, com hem sentit, que Jesús els crida a tots i els intrueix novament, perquè no l’han entès, no han entès encara quin tipus de Messies és Jesús: Qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per a tots els homes.

Ser seguidor de Jesús és encarnar-lo en el dia a dia. Cadascú amb els dons que ha rebut i fent honestament la seva feina. Com el nostre beat, qui malgrat les circumstàncies difícils en què va viure (va conèixer l’expulsió i el tancament dels convents i patí la presó), va trobar la manera de servir Déu i el proïsme preocupant-se de l’educació de la joventut i així va aportar el seu gra de sorra per a la construcció del Regne en el seu temps. Perquè tu i jo també puguem ser constructors del Regne ens cal, un cop més, parar atenció i escoltar Jesús, aprendre d’Ell, esdevenir servents.


Distreure’t o viure


El director de cine Woody Allen, amb sentit de l’humor, toca, en les seves pel·lícules, aspectes seriosos de la persona humana i de la relació entre les persones.  Fa poc que ell va fer aquesta afirmació: “En aquesta vida només té sentit intentar distreure la gent”. Certament que s’agraeix que, enmig de tantes coses estressants, hi hagi algú que vulgui portar una mica d’humor a la vida o almenys, com diu Woody Allen, que ho intenti.
Ara bé, que distreure (o distreure’s) sigui l’únic que tingui sentit, vol dir que, de fet, la vida real no té sentit. Distreure vol dir “apartar l’atenció d’una persona d’allò a que s’hauria d’aplicar”. És bo distreure’s. Si, tanmateix, l’únic que té sentit és distreure’s, vol dir que, davant la vida, es mira cap a un altre lloc. La vida se suporta, la distracció es viu. La vida és buida de sentit, sols val la ficció.  L’ordinari és buit, cal l’espectacle per poder suportar-lo. Però això és així? Cal preguntar-nos-ho...
Això mateix és el que ens pot passar també amb la fe. Voldríem espectacle, que hi haguessin, ja no dic grans signes visibles, però sí eficàcia, veure i tocar els fruits. I ens toca no veure, no tocar, no sentir res. Però és així? No es pot percebre res dels fruits de l’Esperit? No ho van percebre els apòstols aquell matí de Pentecosta? I nosaltres no podem percebre res? Ja sant Agustí, al segle V, s’interrogava sobre això mateix i en el seu comentari a la primera carta de sant Joan es pregunta: “És que esperem que sobre aquells que imposem les mans es posin a parlar llengües?... O direu: aquests no han rebut l’Esperit Sant, perquè si haguessin rebut l’Esperit Sant parlarien llengües?”. I s’interroga Agustí: “Com coneixem que hem rebut l’Esperit Sant?” i respon: “Si estimes al germà, l’Esperit Sant està en tu”. Perquè com diu sant Pau: “L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens fou donat”. I en un altre punt, sant Agustí, dirà que la perfecció de l’amor és estimar l’enemic.
Ens exhorta Agustí a interrogar el nostre cor: sents que estimes el teu germà? Sents que estimes el teu enemic? Aquest és l’autèntic miracle, l’autèntic fruit, el signe que et diu que l’Esperit és en tu: sentir que estimes. Sentir que no es tracta sols d’un manament sinó d’un foc encès, d’un vent, un vent impetuós que et porta a cercar el seu bé. O un vent suau que et porta a acollir, a no jutjar, a no excloure, a perdonar. No és un esforç, sinó un deixar d’impedir que l’Esperit estimi en tu. Tot comença per un cert oblit, per un no sentir tant fortament el ressentiment, no ho aturis, mira de no alimentar el ressentiment, deixa treballar l’Esperit. Sentir, palpar, l’amor en el teu cor aquest és el gran fruit de l’Esperit, el signe més clar que Ell és en tu.
L’antífona de Pentecosta diu: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu-hi el foc del vostre amor”. No hem de resistir a l’Esperit. L’hem de deixar encendre el seu foc. L’amor no és fruit només d’esforç, però sí de morir, de perdre’s, d’oblidar-se, de trencar-se com una ampolla de perfum i deixar que la seva fragància s’escampi.
De fet, hem de deixar fer a l’Esperit una ferida mortal a la nostra manera de fer i sobretot de jutjar, d’excloure. Sabrem que és Ell qui obra si ens augmenta la joia, el sentit de l’ humor. Un sentit de l’ humor que no neix de distreure, de mirar cap a un altre lloc del que la vida ens posa al davant, sinó tot el contrari. Veure la realitat amb els ulls de l’Esperit, que és com realment és. És veure el dia a dia amb el cor habitat.

dissabte, 23 de maig del 2015

JESÚS: EL NOM QUE EVOCA

Dimecres VII de Pasqua, 20 de maig de 2015
Sant Bernardí de Siena, prevere
Ac 20, 28-38/Sl 67/Jn 17, 11b-19


Una senzilla tauleta de fusta tallada amb tres lletres “JHS” daurades, coronades amb una petita creu, col·locades sobre fons blau i envoltades d’un sol també daurat amb dotze raigs era just el que sant Bernardí de Siena necessitava per predicar sobre les excel·lències de Jesús i del seu Santíssim Nom. Per exemple diuen que, assenyalant cadascun dels raigs d’aquest sol dibuixat anava dient els atributs següents aplicats a Jesús: 

1. Refugi dels pecadors; 
2. Senyera dels combatents; 
3. Medecina dels malalts; 
4. Repòs dels qui sofreixen; 
5. Honor dels creients; 
6. Esplendor dels evangelitzadors; 
7. Recompensa dels qui treballen; 
8. Auxili dels febles; 
9. Sospir dels qui mediten; 
10. Ajut dels suplicants; 
11. Debilitat del contemplatiu; 
12. Glòria dels qui triomfen.

Imaginem en Jesús quelcom de semblant? Dit d’una altra manera: què ens diu a nosaltres avui el Nom de Jesús? Quan el pronunciem, ens mena a pensar en algun atribut a l’estil dels enumerats per sant Bernardí de Siena com per fer-nos aturar i donar gràcies pel que Ell significa en les nostres vides? Jo us confesso que haig de fer un veritable esforç, imagino que impedit pel fet que no estem gens acostumats a fer aquest exercici, sinó que, en el meu cas, pensar en el nom de Jesús (li podeu dir deformació professional) és portar-me immediatament a qüestions sobre el Jesús històric o el Crist de la fe... però, ¿és només això, Jesús? ¿Potser hem perdut, sense adonar-nos, la capacitat que el nom d’algú té d’evocar-nos records i vivències? No, no és ben bé això, perquè amb el nom de l’amic, del conegut, de la persona que estimem, quan no la tenim a prop, quan ens manca perquè les circumstàncies de la vida ens l’han allunyada, bé que en evoca tots els bons moments passats, les paraules d’ànim o els llocs comuns compartits... ¿com és, doncs, que amb el Nom de Jesús no ens passa el mateix?


En canvi, a l’Evangeli d’avui, on segueix la pregària sacerdotal de Jesús pels seus, si seguim la versió de la BCI, la qüestió del Nom de Jesús, del Nom de Déu té un pes important: Pare sant, guarda’ls en el teu nom, el nom que m’has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, el que tu m’has donat. El Nom evoca la persona, Déu en persona. Evoca el que ha fet, el que continua fent i el que farà per tots nosaltres. En la pregària de Jesús avui, a més, ens evoca la unitat íntima a què som cridats els qui formem el seu poble amb Déu mateix, ens evoca l’alegria que es pot viure fins dins la proba, ens evoca la responsabilitat de portar el nom de cristians. A sant Pau, a sant Francesc, a sant Bernardí de Siena, el Nom de Jesús no els deixava restar inactius... ¿i a mi?

dijous, 21 de maig del 2015

L’ASCENSIÓ: L’ALTRE NADAL


Aquesta setmana diferents persones m’han posat al corrent de situacions laborals molt dures. Gent que treballa 12 hores diàries, amb contractes de 6 mesos, sense cap dia de festa. Gent que té contractes d’un o dos dies quedant pendent de pròxima contractació, sense cap seguretat que això es torni a produir. Altres, que s’han fet autònoms, però que de fet treballen per alguna empresa que així s’estalvia l’assegurança i en pot prescindir del treballador quan vulgui. Una fàbrica que té tot el personal contractat a mitja jornada i en cobra mitja, però de fet fa les 8 hores diàries... Són situacions laborals que no sols repercuteixen en la persona concreta, sinó en tota la seva família, tant pels horaris com pels ingressos.
Quan, avui, diem que “El mitjancer entre Déu i els homes, el jutge de vius i de morts, el Senyor de l’univers ha pujat al cel, no per apartar-se de la nostra petitesa, sinó perquè nosaltres, que som el seu cos tinguem l’esperança de seguir-lo”, cal subratllar que no sols no s’aparta de nosaltres, sinó que amb Ell tota la nostra realitat ha pujat al cel, ha entrat en el si de la Santa Trinitat. Avui és com un altre Nadal. Si el 25 de desembre celebrem que Déu, que l’Etern, en Jesús, s’ha humanitzat, ha nascut com a home; avui podem dir que l’home, en Jesús, s’ha divinitzat, participa de la natura divina. Tota realitat humana està en el cor mateix de la Santa Trinitat. Tota realitat humana té valor diví. Tot home, per petit que sigui, està empeltat en Déu. D’aquí la infinita dignitat de l’home i de tot allò que hi té a veure.
Cal, doncs, demanar, amb Pau, “comprensió profunda” i que Déu il·lumini la mirada interior del nostre cor. I això perquè coneguem dues coses. Primer, perquè “coneguem a quina esperança ens ha cridat”. Crist és la nostra esperança viva. Ell ha passat el cel dels cels i ens ha obert el camí. Segon, perquè “coneguem també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres els creients”. Aquest poder immens que obra en nosaltres, diu l’Apòstol, és el mateix poder “que obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt del cel”.
En nosaltres, doncs, “obra un poder immens” i davant nostre, obrint-nos el camí, tenim una esperança viva: Crist gloriós. Sabem cap a on anem, i tenim el poder per arribar-hi. Tenim la força immensa de Crist en nosaltres. Així, amb l’esperit de les benaurances, tenint Jesús per model, amb les nostres obres i paraules som cridats a donar esperança. 
El món laboral no pot estar subjecte, simplement, a les exigències econòmiques del mercat. El mercat, els meus guanys, no poden ser el criteri principal d’una relació laboral. Si sóc cristià i sóc empresari sé que tinc al davant meu no un simple productor, sinó un germà; algú que participa de la natura divina, que mereix tot el meu respecte. No puc dir que no hi ha res a fer, que el negoci és el negoci. Si sóc cristià l’aspecte econòmic (sobretot els meus guanys) no són de cap manera l’únic criteri a tenir en compte. Tot allò que és humà té dignitat divina, ha pujat al cel en Crist, el Senyor, amb Ell que no s’ha apartat de nosaltres quan ha pujat al cel. I això que diem del món laboral també ho hem de dir de tots els àmbits. L’home, si no se’l mira des del cel, no se’l comprèn. Déu és l’àmbit de l’home. Avui l’home ha nascut en el cel, la Santa Trinitat l’ha acollit. Per comprendre l’home l’he de mirar des de dalt (allí on, en Jesús, ha nascut), per comprendre Déu l’he de mirar cap a vall (on, en Jesús, ha nascut).


dilluns, 18 de maig del 2015

AMUNT ELS CORS!

Diumenge VII de Pasqua, 17 de maig de 2015
Solemnitat de l’Ascensió
Ac 1, 1-11/Sl 46/Ef 1, 17-23/Mc 16, 15-20

L’altre dia m’arribava una frase atribuïda al Papa emèrit Benet XVI que diu, referint-se al misteri que avui celebrem: En el Crist elevat al cel, l’ésser humà ha entrat d’una manera inaudita i nova en la intimitat de Déu; l’home troba, ja per sempre, espai en Déu.

I em sembla una bona frase per resumir les lectures que avui hem sentit proclamar. Perquè el misteri que celebrem té el seu sentit ple, si m’ho permeteu dir així, no tant en el que suposa per al Crist, que també, tal i com ho expressa sant Pau a la carta als Efesis que hem escoltat quan diu: Tot ho ha posat sota els seu peus, i a ell l’ha fet cap de tot..., sinó especialment en com continua la frase l’Apòstol dels gentils: ... i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud; és a dir, que aquest sentit ple ho és PERQUÈ ENS INCLOU A NOSALTRES, a tu i a mi.

Si em permeteu encara fem un pas més: la particularitat del cristianisme és la de descobrir en la persona de Jesús de Natzaret la història d’un Déu que se’ns revela totalment interessat en la història de l’home en concret. Tant en concret que en la història de la nostra salvació hi té un paper molt important el misteri de l’Encarnació. Però aquest misteri avui troba el seu punt àlgid quan aquest home Jesús, ressuscitat en cos i ànima, que segueix presentant les marques del seu turment a la Creu (la marca dels claus a les mans i als peus, la marca de la seva ferida al costat), puja al cel, a la dimensió de Déu Pare, introduint amb Ell la humanitat sencera. És per això que l’Evangeli de Mateu (27, 51a), per exemple, parlarà, en la mort de Jesús, d’aquella cortina del Temple que separava l’accés al lloc Santíssim, lloc que simbolitzava la presència de Déu enmig del poble però on només el Summe Sacerdot hi podia accedir un cop l’any, esquinçant-se de dalt a baix com dient-nos: ara l’accés de l’home a Déu és obert de bat a bat, en Jesús i només en Jesús tenim l’accés franc davant el Pare.

Però, com ens suggereix Lluc en el text de la primera lectura, Jesús no ha pujat al cel per restar mirant-nos-el com s’allunya tot caient en un sentimentalisme fàcil que lamenta la llunyania... no, sinó per portar el testimoniatge de Jesús, al seu estil, segons la seva manera de fer i actuar (per això els primers deixebles no es poden moure de Jerusalem fins a rebre l’Esperit de Jesús) com hem sentit: quan l’Esperit Sant vindrà a vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.

Avui, en la nostra Eucaristia, quan sentim aquella exhortació que fa: Amunt els cors! Que de veritat tinguem posats els nostres cors, plens d’esperança, en Crist sabent que allà on és el Nostre Senyor hi som també plenament nosaltres, de manera que res de la nostra humanitat li és aliè al Pare del Cel, cap dels nostres neguits cau en l’oblit de Déu; cap de les nostres esperances de sentit són una quimera davant Déu, sinó un SÍ i un AMÉN... perquè en Jesús exaltat, en el seu cos traspassat i ressuscitat, hi som tu i jo d’una manera inaudita i nova en la intimitat de Déu per fer de cadascú de nosaltres apòstols del seu amor, heralds de la seva Paraula definitiva que venç la mort i omple de vida allà on és proclamada. Que així sigui!



dimecres, 13 de maig del 2015

US CONVÉ QUE ME'N VAGI...

Dimarts VI de Pasqua, 12 de maig de 2015
Ac 16, 22-34/Sl 137/Jn 16, 5-11


Us convé que me’n vagi... diu Jesús a uns deixebles tristos perquè no acaben d’entendre les paraules que el Mestre els adreça. No entenen què vol dir allò d’ara me’n vaig al qui m’ha enviat... encara menys la manera en què es realitzarà aquesta tornada... ¿qui podria endevinar-ho tenint davant un home adult, en la plenitud de les seves forces, que per tot arreu era cercat, amb fama de miracler i de savi, tot i que hi havia també qui el cercava per fer-lo morir?

Però Jesús, en l’Evangeli de Joan, és Aquell que ho té tot atado y bien atado, podríem dir. Perquè Jesús, de la mateixa manera que és Aquell que s’enfronta a una mort cruel, és també aquell que dóna la seva vida pels seus amics i que la confia en mans d’un Altre que té poder per ressuscitar-lo d’entre els morts i, amb Ell, a tots aquells que en Ell creuen. I perquè ens coneix millor que nosaltres mateixos i coneix les tribulacions d’aquells que el seguiran promet als seus que no restaran orfes quan marxi: Us convé que me’n vagi; si no me n’anava, no us vindria el Defensor, però quan hauré marxat, us l’enviaré.

Una paraula que és tota una definició: El Defensor. Algú enviat per Jesús i el Pare en contrast total amb aquell altre que l’Escriptura anomena l’Acusador dels germans. Perquè aquest Defensor, l’Esperit Sant, l’Esperit de Jesús, l’Esperit de Déu, és aquell que fa d’advocat a favor nostre quan l’Acusador vol fer-nos marrar el camí; que prega per nosaltres dins de nosaltres mateixos, que intercedeix davant Déu per nosaltres amb un gemecs inefables, dirà Pau, amb un llenguatge que només Déu comprèn i atén; que ens comunica la vida de Déu, els sentiments de Jesús, que ens permet tenir la mentalitat de Jesús, per saber quina és la voluntat de Déu Pare, allò que Ell estima i li agrada; que és la nostra fortalesa en les proves i dificultats per superar-les o per no enfonsar-nos; que és la Llum de Déu dins les nostres foscors, una veu silent al fons del nostre cor que crida: Abbà, Pare! I un ressò de la veu de Déu que ens replica quan li donem acollida: Fill meu estimat!

Aquell Jesús, veritable Déu i veritable home, que com a tal estava limitat en el temps i l’espai... ara és el Crist vivent que a través del Defensor es fa present en tot moment i en tot lloc. És l’Esperit de Jesús que transforma l’escarceller a sou de l’Imperi Romà en germà de Pau i Siles. Fins el punt que transforma els grillons dels peus dels apòstols en una festa de família que té sentors d’Eucaristia després d’ésser batejat amb els seus com hem escoltat: Els va fer pujar a casa, els parà taula i celebrà amb tota la família l’haver cregut en Déu. És el mateix Esperit que transformà la vida de fra Roger de Taizé, qui va néixer un dia com avui ara fa 100 anys, per fer-lo un testimoni del Crist i de la reconciliació de les esglésies per a tants joves de tants i tants països de tots els continents. És el mateix Esperit que féu de la vida de fra Leopold Mandić, que avui celebrem, una vida amagada, senzilla, però consagrada a la unitat dels cristians des de l’humil servei del sagrament de la Reconciliació, portant tanta pau i tant consol als qui venien a ell cercant la tendresa de Déu i el seu perdó.

La pregunta ara és: I si li deixem... què serà capaç de fer l’Esperit de Jesús a través nostre?


diumenge, 10 de maig del 2015

DÉU ÉS AMOR... I QUÈ?

Diumenge VI de Pasqua, 10 de maig de 2015
Ac 10, 25-26.34-35.44-48/Sl 97/1 Jn 4, 7-10/
Jn 15, 9-17


Com ajuda, quan hom troba una paraula difícil o desconeguda, tenir a mà un bon diccionari que ajudi de forma clara i senzilla (si pot ser amb algun exemple gramatical pràctic) a comprendre’n el significat.

Per això, com sovint els cristians aprovem la teòrica però no parem de suspendre en la pràctica d’això d’estimar Déu i el proïsme, va molt bé de trobar-nos alguns textos bíblics que fan com el Diccionari de Pompeu Fabra, el de l’IEC o el de la RALE: donar-nos una definició clara i precisa que ens ajudi a la comprensió.

Les definicions en les quals estic pensant les trobem en un mateix text, la nostra segona lectura d’avui. La primera definició és fàcil de recordar: Déu és amor. Fixeu-vos que només de Déu se’n diu aital cosa. De qualsevol de nosaltres només es pot dir que hom estima, o sigui, que en qualsevol de nosaltres és una acció que podem fer, una qualitat, però no és el nostre atribut, la nostra essència. Només de Déu se’n diu que ÉS amor, que aquest és el seu atribut. Déu no TÉ amor, ÉS amor. Per això nosaltres podem estimar o no... però Déu no pot deixar d’estimar, perquè és quelcom que està a l’arrel del seu ésser mateix. Només amb aquesta definició, com diuen que deia Sant Agustí, res més no hauríem de cercar. Perquè ja és quelcom que hauria d’omplir la nostra vida, que ens hauria de fer sortir joiosos de cadascuna de les nostres celebracions i estar més freturosos de compartir aquest PROJECTE DE VIDA a què Déu ens convida del que enguany els nostres diferents candidats municipals fan per convèncer-nos del seu programa electoral.

Però, els humans som com som i podem donar gràcies que els primers cristians no eren d’arrel grega només (especialistes en abstraccions), sinó d’arrel jueva (molt més concrets). Per això, per ajudar-nos en la comprensió d’allò que és l’AMOR en majúscules tenim un altre text en aquesta segona lectura: L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ha estat el primer d’estimar-nos, tant, que ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats. L’autor d’aquesta primera carta de Joan té en la seva ment, ben segur, aquestes paraules que hem escoltat avui a l’Evangeli de Joan: Jo us estimo tal com el Pare m’estima. I el Pare estima Jesús d’una forma tal que no el deixà als braços de la mort, sinó que ressuscitant-lo ens diu novament: Aquest és el meu Fill, el meu estimat: Escolteu-lo! Com dient-nos: aquest és el model d’home i de dona que jo vull: aquell que no posa la seva voluntat com a primer valor, sinó que cerca en tot la voluntat del Pare; Aquell que no posa la seva vida com a quelcom prioritari, sinó que sap posar-la i donar-la del tot pels seus amics.

Què significa per a tu i per a mi que Déu sigui amor? Doncs saber que hi ha un amor que no és egoista, que és un amor que tendeix a cercar l’altre, a guarir-lo, a acollir-lo, a no jutjar-lo de bones a primeres. Que hi ha un amor que cerca l’altre perquè sent la necessitat de sortir fora de si mateix, perquè no és egoista, ni tancat, ni interessat. Aquest és l’amor de Déu. Tant diferent del nostre. Què significa per a tu i per a mi aquest tipus d’amor que Déu ens ha mostrat a través de Jesús? Primer, penso, que em cal entrar en la mateixa dinàmica de Jesús, qui ja no em tracta com a servent, sinó com a amic; després, que per això jo no puc tractar més al meu proïsme com algú posat al meu servei, sinó com un igual a qui adreçar-me. Jo ja no puc tenir servents, només puc tenir amics o al menys germans, però les meves relacions ja no poden ser de superior a inferior, sinó fraternes.


Sóc jo qui us he escollit, diu Jesús, per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit... sortim d’aquí avui amb un somriure al rostre per sentir-nos estimats profundament i per ser portadors del millor missatge polític, és a dir, per a la polis, per al nostre barri, per a la nostra ciutat: el missatge de la fraternitat, el missatge de la reconciliació i el missatge del treball pel bé comú.  

dissabte, 9 de maig del 2015

UN AMOR MENOR

Divendres V de Pasqua, 8 de maig de 2015
Ac 15, 22-31/Sl 56/Jn 15, 12-17

No sóc gens avesat als jocs aquests de marcianitus dels ordinadors. El poc que he jugat amb algun tipus de joc d’aquests només m’ha fet fixar en què a mesura que vas assolint fites, aconseguint coses... es dóna un canvi de nivell en el joc que fa que el jugador passi a una fase de més dificultat, cosa que el giny s’encarrega de fer-te veure per un canvi de fons de la pantalla. En alguns jocs és quasi com si hom canviés o passés d’un món virtual a un altre.

Això del canvi de nivell m’ho ha fet pensar una expressió de l’Evangeli d’avui, la següent: Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. Jesús, ho vam veure dimecres passat, està fent camí vers l’Hort de Getsemaní amb els seus deixebles i els va donant les seves “darreres voluntats”. Arribats en aquest punt es quan es dóna aquesta mena de canvi de nivell: el pas de servents a amics. Curiosament no és un canvi de nivell obrat pel “jugador” (si seguim amb el símil del joc d’ordinador), perquè aquí no es tracta de res que els deixebles hagin fet per guanyar-se les simpaties del Mestre. El canvi de nivell s’ha produït, podríem dir, per una mena de canvi de perspectiva de Jesús, que pot incloure la pura gràcia i la relació estreta de Jesús amb els seus durant vora tres anys. Com sigui, és Jesús qui ja no els veurà com a servents mai més, sinó com a amics... que, si m’ho permeteu, aquí és molt més que anomenar-los germans. I això és tot un canvi, ja no diré de perspectiva, sinó de RELACIÓ, amb Ell, amb el Pare i amb el proïsme.

El nou manament que Jesús dóna com a distintiu de la nova fraternitat té una fórmula senzilla de recordar: El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Però l’afegitó de Jesús, que és el que Ell està a punt de demostrar en només unes hores, és el que dóna profunditat a la paraula AMOR, ambigua ja en temps de Jesús i més encara en els nostres temps: Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. I és AQUEST amor el model, no un altre, perquè els deixebles de Jesús som cridats a estimar-nos d’aquesta manera, cosa que experimentem difícil de realitzar més d’un cop, perquè significa posar la meva vida en un segon pla i donar relleu a la vida de l’altre. I encara més, si m’ho permeteu: és relacionar-me amb el meu proïsme sense abismes de poder, d’enveges, ni gelosies, sense voler-me possessionar de l’altre, sense voler que el altre sigui la meva joguina, el meu tapa-forats. És un AMOR MENOR (a l’estil de sant Francesc d’Assís) que cerca més aviat que l’altre estigui per damunt meu.

Amb aquest amor Jesús ens convida a entrar en una nova relació amb Ell (per ser honestos és Ell el qui primer ho ha fet, de què si no les paraules: No sou vosaltres els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit...?), amb el Pare (qui a través de la vida i les paraules de Jesús se’ns ha revelat) i també entre el meu proïsme i jo, veritable relació de tu a tu, sense diferències, sense opressions, sense xantatges, sense dobles finalitats.


Ara que ja ha començat la campanya electoral i que tornarem a sentir promeses i bones intencions... emmirallem-nos en Jesús i el seu projecte de vida fraterna, que és la vida del Regne, que és la vida a la qual els creients en Jesús som convidats a fer realitat sigui quina sigui la nostra opció de vot el proper 24 de maig.

JO SÓC EL CEP VERITABLE

Dimecres V de Pasqua, 6 de maig de 2015
Ac 15, 1-6/Sl 121/Jn 15, 1-8

Aixequeu-vos, anem-nos-en d’aquí! Són, curiosament, les darreres paraules de Jesús en el capítol 14 de Joan abans de començar aquest capítol 15 que acabem de proclamar. Jo diria que l’Evangelista, per tant, està molt interessat en posar-li un marc a aquesta mena de discurs de comiat de Jesús que avui encetem. Diem “discurs de comiat” perquè després del rentament de peus, l’anunci de la traïció de Judes, el do del manament nou (que diu que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat) i la negació de Pere, Jesús fa un llarg discurs en el qual sembla voler donar als deixebles unes últimes directrius de com ha estat i com acabarà la seva vida, però també de com haurà de ser la vida dels seus quan Ell ja no hi sigui i l’Esperit Sant els sigui lliurat.

Aixequeu-vos, anem-nos-en d’aquí! fa pensar que Jesús i els seus deixebles s’aixequen de taula, després d’aquell tan curiós Darrer Sopar, i van fent camí. El camí que el portarà a l’Hort de Getsemaní, al lloc de la plena submissió a la voluntat del Pare, al lloc on Jesús serà glorificat demostrant d’una forma evident fins on arribava el seu amor pels seus amics i per tots nosaltres. I enceta aquest discurs dient-nos que Ell és el cep veritable.

Jesús serà el primer en fer veritat les seves pròpies paraules: La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Jesús diu això quan està fent camí cap el lloc on Ell mateix dirà a Pere quan el prenguin: Guarda’t l’espasa a la beina. No he de veure la copa que el Pare m’ha donat?

Sí, Jesús ha estat el primer en sotmetre’s a la voluntat del Pare. El primer en viure una vida en què la seva íntima unió entre el Pare i Ell era real en el dia a dia: en la pregària, en les seves paraules, en els seus gests, en la seva manera d’acollir els pecadors i marginats.

Ara, en el que bé podríem dir el seu “testament”, Jesús recorda als seus, a tots nosaltres, que si ja som nets gràcies al missatge que se’ns ha anunciat, que si ja participem de la vida de Déu mercès a haver estat sepultats i ressuscitats en Crist pel baptisme, és per donar-hi molt de fruit, si ens mantenim ben units a Jesús com els sarments ho estan al cep.

Què ens cal per poder donar aquest fruit abundant? Ens ho diu el mateix Jesús avui: ens cal ser esporgats, que pot significar passar per la prova, pel sofriment i per la purificació; ja que fer morir el nostre jo egoista, per exemple, pot comportar patiment; ens cal romandre en Ell, perquè sense Ell no podem fer res, al menys res de bo, perquè no es tracta de viure com sempre hem fet o ens conviden a fer els anuncis de la tele, sinó de viure una vida nova, la que Ell ens ha guanyat; i ens cal acollir la seva Paraula, que és acollir-lo a Ell mateix, aquesta Paraula que sols podrem acollir, interioritzar fins fer-la ben nostre, tot fent silenci, parant bé l’oïda. Paraula que trobem en els Sagraments i en la nostra meditació personal de les Sagrades Escriptures, que tenen el poder de canviar-nos des de dins.


Donar fruit... esdevenir nosaltres mateixos fruit... com els sants i santes de l’Església ho han estat i ho són, uns fruits que no s’amaguen, que són visibles (com ara els sants i santes representats a les façanes de la Sagrada Família), perquè són per donar glòria a Déu i perquè Déu, a través de la nostre testimoni, pugui atraure d’altres al seu infinit Amor. 

divendres, 8 de maig del 2015

LA CONSCIÈNCIA

Fa pocs dies que es va fer el funeral a la basílica de la Sagrada Família per les 150 víctimes que van morir als Alps en la tragèdia aèria.  És un fet que ens va posar a tots davant un gran interrogant. Primer es va especular si la causa de la tragèdia havia estat una falla tècnica, però molt aviat, quan es va poder tenir accés a una de les caixes negres, es va veure amb tota claredat que es tractava d’un acte deliberat i voluntari del copilot, cosa que va corroborar, posteriorment, l’altra caixa negra, que mostrava que no es podia tractar d’una falla tècnica, i que al final del trajecte es va augmentar, voluntàriament,  la velocitat. Llavors, per explicar el fet, es va  recórrer a dir que es tractava d’un atac terrorista. Però tampoc semblava aquí trobar-se la resposta. Finalment es va parlar, a ran de trobar-se receptes de medicaments antidepressius i informes mèdics a la casa del copilot, que el copilot tenia una depressió dictaminada de feia molt de temps i que ell no es prenia tots els fàrmacs que li havien receptat i això podria ser la causa d’un tal comportament. Però aquesta resposta no era tal: moltes persones que sofrien o havien sofert depressions van protestar dient que aquesta explicació les posava sota una gravíssima sospita. Van sortir a les pàgines dels diaris articles i cartes on volien esvair aquesta ombra sobre el seu estat ja prou difícil.
De fet es van poder trobar i obrir les dues caixes negres. Es va poder examinar el seu contingut i establir el què va passar, però no es va trobar ni es va poder obrir la tercera i més misteriosa caixa negra: la consciència del copilot, allí on es resolgué i es planificà i es portà a terme la tragèdia. En aquell xicot que semblava “normal” i fins educat...  què hi havia en el seu cor? Aquest és el gran misteri. Per a la nostra tranquil·litat  tenim respostes prefabricades que tot ho volen explicar, sobretot els diners, però no tot té una explicació simple. Sense arribar a aquests límits tràgics, cal que ens preguntem què hi ha en aquesta caixa negra, tancada, però de la que depèn tot, on ho decidim tot: la consciència. Què hi ha en la meva consciència?
La pregunta que ens cal fer a nosaltres mateixos és si som sols moguts pel que diuen els altres, influïts pel que sentim a dir, si som purs reflexos del que la societat vol, o els interessos econòmics dicten . O si només ens movem com a resultat dels nostres instints, o frustracions. De fet som o no amos dels nostres actes? És lògic que siguem influïts pel nostre entorn, però ¿som influïts  o som totalment determinats per ell, sense llibertat? De fet, una tragèdia com aquesta ens posa  davant l’alternativa de si l’última paraula dels nostres actes la té la nostra llibertat, el terrible abisme de la llibertat, o la té el fred atzar, l’absurd absolut.
La nostra tradició cristiana parla amb tota claredat de la llibertat de l’home.  Parla de la consciència, com a font de la seva dignitat i de la set de bé i d’absolut.  Ara bé, som capaços de tancar-nos a la consciència, de no escoltar, de deformar aquesta veu, de no treballar-nos per fer-nos més aptes per comprendre-la, perquè soni més clara. El concili Vaticà II en el seu document Gaudium et Spes diu: “En el fons de la seva consciència l’home descobreix una llei que no es dóna a si mateix, però a la qual ha d’obeir. La seva veu, invitant-lo sempre a estimar i a fer el bé, i a evitar el mal, quan convé sona a la intimitat del seu cor...És una llei escrita per Déu al cor de l’home... La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat”.
És el que ens diu sant Joan, en la seva primera carta, que la nostra consciència ens acusa o no. Quan no ens acusa podem acostar-nos a Déu sense por, amb tota confiança. I la nostra consciència es mantindrà en pau, diu l’apòstol, “quan el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat”. És una veu que ens empeny a actuar.
Però el Profeta Jeremies ens posa en guàrdia: “No hi ha res tan tortuós i malalt com el nostre cor. Qui el pot comprendre a fons?  Jo, el Senyor, examino l’interior dels homes”. La consciència, malgrat totes les deformacions i autoenganys, en el més profund no és la meva veu, ni la veu de la societat, ni la dels meus gustos, o simplement de les meves pors. És la veu d’algú, d’Algú, en majúscula. Com diu el concili “és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba sol amb Déu”. És el que ens diu Jesús: “Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res”. Quan el sagrari de l’home està buit o s‘hi posa un ídol mort que vol ocupar el lloc de Déu real, la desesperació hi fa niu. Déu és qui ens coneix, qui ens guareix, qui fa del nostre cor de pedra un de carn. Com diu la litúrgia agraïdament a Déu, “ja  ens heu fet participar de la vostra divinitat única i sobirana, concediu-nos, Senyor,   que, així com hem conegut la vostra veritat, hi conformem la nostra vida”. Podem ser una caixa negra tancada o un sagrari on Déu fa ressonar la seva veu. L’opció és a les nostres mans. Aquest és l’abisme de la nostra llibertat.
   


dimarts, 5 de maig del 2015

El sender de Jesús (Diumenge 5 Pasqua)


Pensando in una assemblea piccola e familiare ho scelto di parlarea bracciocomo direbbe Eugenio.  È piu vivace, ma nel mio caso, parlando male la lingua. Scusatemi.
 
Un breve riferimento a la prima lettura: Parla di Gerusalemme, di Damasco, Cesarea, Giudea, Galilea, Samaria. Per noi che siamo in Terra Santa, sono piu que nomi geografici, sono immagini che abbiamo nella memoria, o luoghi vicinissimi che ci permettono entrare con piu facilità nel testo e assaporarlo.
 
In riferimento al vangelo e le metafore su la vite, il tralcio, il frutto, voglio condividere una metafora dal cosidettoJesus Trail”, il sentiero di Gesú, il cammino a piedi que parte di Nazareth fino a Cafàrnao.
 
Dopo la Golani Junction, il camino fino a la montagna di Hitin diventa molto, molto stretto, ma bellissimo: adesso tutto è verde intenso, con piante altissime in fiore, con il suo profumo. Ma, anche chi sono cardi altissimi! che disturbano il percorso perchè ti pungono, e si non stai attento ti lasciano la su marca.
 
Questo pezzo di cammino diventa una metafora de la nostra vita: stretta ma bella, fiorita, con profumo, ma con cardi che costantemente pungono e si non andiamo coperti, ti fanno male fino al punto di non lasciarti continuare il cammino.

Sono tanti i cardi personali, i cardi comunitari, i cardi ecclesiali, i cardi sociali che ci pungono e non ci lasciano godere la vita! Siamo cosi addolorati per la immediatezza che punge que dimentichiamo alzare gli occhi e assaporare le belle panoramiche che a volte chi da la vita.
Ma atenzione, i cardi non sono pericolosi! si possono tagliare e anche cuccinare. Ma sopratutto è essenziale la protezione de la fede. La fede in Gesù è un perfetto protettore de tutte le punture che ci da la vita.

dissabte, 2 de maig del 2015

CERCANT CLAROR EN LA FESTA DE LA LLUM

Dimarts IV de Pasqua, 28 d’abril de 2015
Ac 11, 19-26/Sl 86/Jn 10, 22-30

La festa de la Dedicació (en hebreu Khanukkah) és una festa jueva que commemora el dia en què, després de ser vençut el rei Antíoc IV Epifanès qui havia profanat el Temple de Jerusalem construint-hi un altar a Zeus, aquest va ser alliberat finalment i purificat per al culte (165 aC). La tradició jueva explica que, un cop purificat el Temple, calia encendre el canelobre de set braços que cada nit il·lumina davant del lloc Santíssim. Però d’oli pur només hi havia per a una sola nit. El miracle fou que el canelobre va il·luminar vuit nits seguides, el temps suficient per poder fer oli novell.

Dins d’aquesta Festa de la Llum (que encara ho és avui en dia, celebrada pels volts del mes de desembre, a Israel), Jesús és interrogat: Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue-ho clar. Dins la Festa de la Llum, gran paradoxa, la pregunta que posa en evidència la més absoluta foscor d’aquells qui la fan. Tenen el Messies davant, però no els és evident la seva identitat. I no els és evident perquè el perfil de Jesús no s’ajusta al perfil de Messies que ells esperen. Per això demanen una confessió clara i sense ambigüitats.

Però tota pregunta té un rerefons. Un context íntim, que és el qui mou o remou l’ànima fins a fer-li brollar des de dins la pregunta: Fins quan ens tindràs en la incertesa? Qui ets tu? Què vols de mi? Què em demanes? I amb quina autoritat m’ho demanes? Jesús revela, però, el que hi ha al fons d’aquells que l’interpel·len: Ja us ho he dit, però no voleu creure. Perquè hi ha preguntes retòriques, que el que cerquen és justificar una manera de ser, una manera de viure. No cerquen una resposta, una solució, sinó una excusa. D’aquest tipus de persones són els jueus que envolten Jesús avui: volen que Jesús confessi, però no per caure tot seguit als seus peus en adoració, sinó per tenir l’excusa perfecte per denunciar-lo i matar-lo. És el que cerquen des de fa temps. La seva pregunta només posa en evidència el seu nerviosisme, les seves ganes d’acabar l’abans possible amb el problema.

L’Evangeli d’avui, trobo, que em demana qüestionar-me sobre les meves preguntes quan aquestes van adreçades a Déu. Com quan davant d’una desgràcia com la del Nepal em demano: On era Déu quan la terra va tremolar i enterrà gent que ja tenien poc per a viure? O quan em formulo: Qui és Déu per a mi? Qui és Jesús? Què representa Ell per a mi? Què cerco en fer-me aquestes preguntes: Anar al fons de la veritat? Cercar Déu o justificar les meves mesquineses?


Tot el que jo faig en nom del meu Pare parla a favor meu... diu Jesús, i també: Les meves ovelles reconeixen la meva veu... Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Certament la resposta de Jesús no és la resposta que ells esperaven. L’Evangeli d’avui també em demana parar bé l’oïda, perquè si qüestiono Déu és de bona educació (com ho faríem amb un interlocutor qualsevol) esperar-ne la resposta, atendre què és allò que Ell em diu. Tant de bo que aprenguem a fer silenci en aquest món de sorolls perquè si preguntem, ben cert que hi haurà una resposta, perquè és Déu mateix qui està interessat en parlar-nos al fons del cor. Fent-ho retrobarem en Ell el miracle de la llum que vol expressar la Festa de la Dedicació.