Dimarts IV de
Pasqua, 28 d’abril de 2015
Ac 11, 19-26/Sl
86/Jn 10, 22-30
La festa de la Dedicació (en hebreu Khanukkah) és una festa jueva que commemora el dia en què, després
de ser vençut el rei Antíoc IV Epifanès qui havia profanat el Temple de Jerusalem
construint-hi un altar a Zeus, aquest va ser alliberat finalment i purificat
per al culte (165 aC ).
La tradició jueva explica que, un cop purificat el Temple, calia encendre el
canelobre de set braços que cada nit il·lumina davant del lloc Santíssim. Però d’oli
pur només hi havia per a una sola nit. El miracle fou que el canelobre va
il·luminar vuit nits seguides, el temps suficient per poder fer oli novell.
Dins d’aquesta Festa de la Llum
(que encara ho és avui en dia, celebrada pels volts del mes de desembre, a
Israel), Jesús és interrogat: Fins quan
ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue-ho clar. Dins la Festa de la Llum, gran paradoxa, la
pregunta que posa en evidència la més absoluta foscor d’aquells qui la fan.
Tenen el Messies davant, però no els és evident la seva identitat. I no els és
evident perquè el perfil de Jesús no
s’ajusta al perfil de Messies que
ells esperen. Per això demanen una confessió clara i sense ambigüitats.
Però tota pregunta té un rerefons. Un context íntim, que és el qui mou
o remou l’ànima fins a fer-li brollar des de dins la pregunta: Fins quan ens tindràs en la incertesa? Qui
ets tu? Què vols de mi? Què em demanes? I amb quina autoritat m’ho demanes? Jesús
revela, però, el que hi ha al fons d’aquells que l’interpel·len: Ja us ho he dit, però no voleu creure. Perquè hi ha preguntes retòriques, que el
que cerquen és justificar una manera de ser, una manera de viure. No cerquen
una resposta, una solució, sinó una excusa. D’aquest tipus de persones són els
jueus que envolten Jesús avui: volen que Jesús confessi, però no per caure tot
seguit als seus peus en adoració, sinó per tenir l’excusa perfecte per
denunciar-lo i matar-lo. És el que cerquen des de fa temps. La seva pregunta
només posa en evidència el seu nerviosisme, les seves ganes d’acabar l’abans
possible amb el problema.
L’Evangeli d’avui, trobo, que em demana qüestionar-me sobre les meves
preguntes quan aquestes van adreçades a Déu. Com quan davant d’una desgràcia
com la del Nepal em demano: On era Déu quan
la terra va tremolar i enterrà gent que ja tenien poc per a viure? O quan
em formulo: Qui és Déu per a mi? Qui és
Jesús? Què representa Ell per a mi? Què
cerco en fer-me aquestes preguntes: Anar al fons de la veritat? Cercar Déu o justificar
les meves mesquineses?
Tot el que jo faig en nom del
meu Pare parla a favor meu... diu
Jesús, i també: Les meves ovelles
reconeixen la meva veu... Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me
les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i
ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Certament la resposta de
Jesús no és la resposta que ells esperaven. L’Evangeli d’avui també em demana
parar bé l’oïda, perquè si qüestiono Déu és de bona educació (com ho faríem amb
un interlocutor qualsevol) esperar-ne la resposta, atendre què és allò que Ell
em diu. Tant de bo que aprenguem a fer silenci en aquest món de sorolls perquè
si preguntem, ben cert que hi haurà una resposta, perquè és Déu mateix qui està
interessat en parlar-nos al fons del cor. Fent-ho retrobarem en Ell el miracle
de la llum que vol expressar la Festa de la Dedicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada