VULL SER PERSONA

Fotograma de la pel·lícula THE PASSION de Mel Gibson

Dimecres III de Pasqua, 

22 d’abril de 2015

Ac 8, 1b-8/Sl 65/Jn 6, 35-40

Aquest matí un llibre sobre dites de Sant Silvà del Mont Athos (monjo rus, 1866-1938) em llençava aquesta pregunta ben concreta: I tu, en la teva vida de tots els dies, què vols ser: un individu o una persona?

Perquè hi ha diferència, tot i que no ho sembli a cop de mot. La persona és un ésser en comunió; l’individu és una figura de separació. La persona està oberta a Déu i als altres; l’individu és egoista i està centrat en si mateix. La persona dóna gràcies a Déu per tot i converteix en sagrament cada gest, paraula i trobada; l’individu utilitza i mira tot –els altres i la creació sencera– com a mitjà per satisfer els seus desigs i necessitats. La persona dóna i comparteix; l’individu pren, acumula i consumeix. En llenguatge de la fe: la persona és aquella que morint a si mateixa retroba la vida, una vida nova, ressuscitada. Perquè ha conegut Aquell qui és el Pa que dóna Vida. L’individu és aquell qui, estant mort, creu que és viu, que és ric, que és important, que és imprescindible. Quan els altres li manquen o no li fan cas, però, s’adona que no té vida en si mateix. Necessita dels altres per viure. És, de fet, un vampir o un zombi, és un mort vivent.

No vull ser individu, vull ser persona. Però per ser-ho per força m’hi haig de retrobar amb aquest Jesús de l’Evangeli d’avui. Aquest Jesús ben viu, el Ressuscitat de Pasqua que aquests dies celebrem. El necessito. Sóc ben bé jo qui el necessito. Perquè si em miro a mi mateix, a les meves possibilitats, no les tinc totes. De fet experimento un cop i un altre que la meva tendència és a ser individu, a mirar-me el melic, pitjor, a aprofitar-me de l’altre, a utilitzar-lo egoistament en profit meu. Quan sóc mínimament conscient d’això no puc fer més que exclamar amb sant Pau: Qui em lliurarà d’aquest cos de mort? Però quan escolto Jesús, com avui, hi puc confiar.

Sí, el torno a escoltar AVUI: Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set. Puc confiar en Ell perquè només Ell ha estat persona en la plenitud del mot, perquè només Ell és Aquell que ha vingut a fer sense ambigüitats, sense defalliments, la voluntat del Pare, com hem escoltat: Perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la del qui m’ha enviat. I la voluntat del qui m’ha enviat és que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. Encara: abans ja havia dit allò de jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi. Però allò que, en paraules de Jesús, és digne de confiança i esdevé esperança per al futur, és també penyora ben real per al nostre dia a dia: en Crist hem estat sepultats pel baptisme en la seva mort i en Ell hem estat ressuscitats pel mateix baptisme a una nova vida.

És aquesta nova vida la que inicia i possibilita en mi aquest pas d’individu a persona. I el que fem en cada Eucaristia, en cada pregària, en cada gest amable al germà, en cada gest solidari amb qui se’ns apropa fet en el seu Nom és alimentar més aquest pas, aquest canvi, aquesta transfiguració. No vull ser individu, vull ser persona... una persona com Jesús de Natzaret!