L’escultura de sant Francesc que
hi havia en el Racó de la Pau representava una lloança serena a l’Altíssim. Ho
expressaven els braços enlairats damunt el cap i les mans ajuntades en actitud
orant. Les mans portaven gravats els estigmes que també apareixien en la resta
del cos. Semblaven una marca natural, gens artificial, sense exagerar-ne la
presència ni sense dissimular-la.Hem de reconèixer que els estigmes de sant Francesc desvetllen una certa reserva en la nostra mentalitat moderna malgrat ens considerem creients. Volent explicar-ho tot racionalment com ens és costum, solucionem el cas amb un diagnòstic psicològic: els estigmes són la somatització de l’obsessió del sant per Jesucrist. No obstant, aquests senyals només eren la punta de l’iceberg. El que era decisiu i no es palpava era la vivíssima identificació del sant amb Jesús crucificat.
Mentre nosaltres esguardem la creu de Jesús des de sota, a certa distància i amb perplexitat, sant Francesc va fer un salt determinant: aprengué no a mirar la creu sinó a «mirar des de la creu» i associat al Crucificat. Aquest canvi de perspectiva li feren contemplar el món, els humans i la pròpia vida de forma diferent, cristificada. Tot era observat des de dalt la creu i tot passava pel sedàs del Crucificat.
Perquè contemplar la creació i el món des de la creu desvetlla admiració, reverència per la grandesa dels designis divins. Contemplar el humans des de la creu permet mirar-los amb tendresa i compassió, entreveient la presència lluminosa de Déu enmig de pecats i mesquineses. Contemplar la pròpia vida des de la creu permet veure-la de manera comprensiva, alliberada, aprenent a canalitzar les energies vers el que és essencial.
Contemplar les altures des de la creu permet acostar-nos a Jesús que ha travessat els cels, com deia la Carta als Hebreus. Permet acostar-nos espiritualment al tron de la seva glòria celestial, perquè des d’allí «es compadeixi de nosaltres, ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora, l’auxili que necessitem».
Contemplant-ho tot des de la creu no ens sembraran estranys els estigmes de sant Francesc. També captarem aquesta pregària del sant que sembla un joc de paraules: «Que jo mori per amor del vostre amor, quan us heu dignat de morir per amor del meu amor». També entendrem el seu Càntic de les Criatures, i com explica en Cinto en el seu llibre, la mirada cristificada des de la creu li permeté veure una creació reconciliada i en comunió, gràcies a la redempció obtinguda per Jesucrist que trenca barreres i confraternitza amb tot i amb tots. Sobretot entendrem la gosadia d’anomenar germana a la mort, contemplada com un pas necessari i anhelat per arribar davant Déu: «Benaurats aquells que la mort trobarà en la vostra santíssima voluntat, car la mort segona no els farà mal».
Sant Francesc és únic perquè feu quelcom fàcil de dir i dificilíssim de fer: passà de contemplar la creu a pujar-hi i mirar-ho tot des d’allí. Això feu que visqués l’ençà de manera desapropiada, perquè tenia fixat l’esguard vers l’enllà; perquè la creu enllaça cel i terra amb el pal vertical i abraça tota la humanitat amb el travesser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada