diumenge, 5 d’abril del 2015

Per una Pasqua veritable (Pasqua 2015. Sant Martí de Montnegre)


Oriol Diví, un sant monjo de Montserrat, deia que el seu patró, sant Josep Oriol, era un sant quaresmal perquè la diada sempre cau en aquest temps litúrgic. I afegia somrient: “En canvi sant Francesc és un sant pasqual”.

Malgrat la festa de sant Francesc caigui fora de la cinquantena de Pasqua, no deixa de ser curiós que un sant tan penitent, auster, malalt, i estigmatitzat sigui un referent d’alegria evangèlica. L’explicació és que la seva identificació amb Jesús pobre, humil i sobretot crucificat li feren tastar més intensament l’alegria de la resurrecció. No obstant, aquesta joia no és un continu frenesí interior ni tampoc una inacabable exultació exterior. L’alegria de sant Francesc, que és l’alegria de la Pasqua, és un estat de pacificació i consolació interior que es converteixen en serenor exterior.

El sant ho expressa en el relat de la veritable alegria que manà de copiar al seu company fra Lleó. “Escriu quina és la veritable alegria” ¾li digué Francesc. I li explicà que no consistia que entressin a l’Orde tots els savis de Paris, ni els bisbes i arquebisbes, ni els reis principals; tampoc que els seus frares convertissin tos els infidels, ni que ell fes guaricions i miracles. La veritable alegria consistia que quan els seus propis frares el rebutgessin repetidament ell és mantingués seré: “Si hagués tingut paciència i no m’hagués irritat, en això està la veritable alegria i la virtut i la salvació de l’ànima».

Per Francesc, la veritable alegria no és superficial, ni vanitosa, ni ostentosa, ni estrident. La veritable alegria és soferta, humil, discreta, silenciosa. La veritable alegria no és un estat d’ànim sinó un estat de l’esperit.

Per això podem dir que la veritable celebració de la Pasqua no és que la nostra església estigui plena i amb personatges de renom; ni tampoc que vingui a presidir-la el carismàtic papa Francesc, o que vingués TV3 a transmetre-la en directe. La veritable celebració de la Pasqua és procurar llegir bé les lectures malgrat ens falli la vista, estar pendents dels cants en detriment de la concentració, estar en tensió perquè la celebració surti bé, aguantar el seu horari nocturn, àdhuc no assistir per fer de cangur o cuidar els pares.

Aquesta és la Pasqua de resurrecció que expressa l’evangeli de Marc, el més auster dels evangelistes a l’hora de narrar l’escena. L’àngel anuncia que Jesús és alhora el Crucificat i el Ressuscitat, i que són indivisibles: «Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressuscitat». Però el que més desconcerta és la reacció de les dones, que en lloc d’alegrar-se, «Tremolaven d’esglai i de por que tenien no s’atreviren a dir res a ningú». L’evangeli posa una curiosa sordina a l’esdeveniment perquè vol evitar lectures triomfalistes de Jesucrist.

Perquè la veritable Pasqua no és fer un foc amb encenalls o fer una foguerada amb paper i branquillons. La veritable Pasqua és fer un foc nou com el que hem fet: amb llenya d’un arbre tallat i deixada assecar, i que hem hagut d’esperar una bona estona perquè fes brasa.

La Pasqua veritable és la que ens aporta serenor i força interior per afrontar la nostra quotidianitat, a voltes difícil, dura, i sofrent. La veritable Pasqua és la que, incorporant-hi penes i fatigues, ens fa sortir de la celebració secretament emocionats i desitjant que arribi la propera.