Vetlla pasqual amb les monges russes (Cròniques jerosolimitanes 8/2015)

Camí del monestir i ofici nocturn

¾La meva mare hi va sovint perquè li agraden les celebracions que fan¾ ens deia l’amic àrab cristià quan també li preguntàvem si es podia participar en la vetlla pasqual del monestir de monges russes de Santa Maria Magdalena. Després de trucar-la ens confirma que no hi ha cap problema per assistir.

Hi arribem minuts abans de 2/4 de 12 de la nit, baixant pels carrers de la Via Dolorosa, en alguns racons completament fosca. Sortim per la Porta de Sant Esteve i baixem fins al torrent de Cedró. Passem pel costat de la tomba de Maria i rodegem el recinte de Getsemaní fins arribar al cancell del monestir que té la porta entreoberta. Pugem pel camí esglaonat fins l’esplanada de l’església que, amb dues escales laterals accedeix a l’entrada. Entrem silenciosament. Encara hi ha poca gent i la nau està quasi a les fosques. Una monja jove llegeix amb la llum d’una candela i amb veu semi tonada un text molt llarg. Les altres monges estan feinejant amb mil i un detalls.

Enmig de la nau, davant l’iconostasi, encara hi ha l’altar amb el fèretre de Jesús. Els fidels el veneren agenollant-se i aixecant-se tres cops abans de besar l’evangeliari que reposa al damunt. Nosaltres també ho fem però a l’estil llatí, més auster però igual de devot, encomanant difunts molt propers i recentíssims.

Ens situem drets en un costat de la nau. Sota les arcades laterals i rere la nau central hi ha cadires on les persones més grans ja han ocupat un lloc per resistir la celebració. Sense saber-ho ens hem posat fregant el cor on canten les monges, un dels motius pels que volíem participar d’aquesta vetlla. Ni fet expressament.

L’església es va omplint, les monges que formen el cor van ocupant els seus llocs. Llegeixen alguns textos des del micròfon fins que surt qui presidirà la divina litúrgia revestit amb capa pluvial. Llegeix algunes coses que les monges responen amb les seves captivadores veus polifòniques. Ha començat l’ofici que precedirà la processó i la divina litúrgia. Perdem la noció del temps escoltant els cants tan propers dirigits amb lentes oscil·lacions de mans per una monja que fa de directora del cor.

Processó pasqual

¾S’ha acabat l’ofici i fem una pausa per preparar la processó¾ diu de sobte el president. Comença un notable moviment: uns retiren el fèretre i l’altar del mig de la nau, un diaca s’enfila a una llarga escala metàl·lica que ha col·locat al bell mig de la nau i encén cerimoniosament les nombrosíssimes llànties de l’immensa làmpada que penja del sostre. Les monges van amunt i avall canviant llibres, preparant candeles amb gots de plàstic i de cartró per la processó, repartint-se icones i tovalles brodades per sostenir-les. El president surt per un lateral amb una candela encesa i diu que encenguem les nostres amb la llum que ha repartit.

 

Amb l’església il·luminada per les candeles i llànties s’obre la porta principal de l’iconostasi i surt adelerada fora de l’església la processó encapçalada per dos diaques amb encensers, tres concelebrants i qui presideix. S’hi afegeixen les monges amb les icones enlairades i els fidels les seguim com podem mentre les campanes repiquen sense parar.

La processó rodeja l’església. Sortosament ha parat de ploure, però el vent apaga les candeles dels qui no portem gots que les protegeixen, alentint la nostra marxa perquè ens anem aturant a encendre-les o a ajudar a encendre-les. Arribem a la porta de l’església i no veiem la comitiva presidencial que havia baixat per la rampa al nivell inferior i segueix a un ritme quasi marcial donant voltes seguits pels fidels més espavilats.

Poc després pugen al nivell d’entrada a l’església i comencen les habituals proclames en rus “Crist ha ressuscitat!” i els fidels responem “Veritablement ha ressuscitat!” De nou aplegats dins la nau, i encara sonant les campanes, trobem les portes de l’iconostasi obertes de bat a bat. Els seus muntants i les icones apareixen guarnits amb flors blanques que algunes monges han col·locat durant la processó.

Divina litúrgia

Comença la divina litúrgia amb les sortides habituals dels diaques, un d’ell amb veu de tenor, aixecant l’estola abans de fer les invocacions que són immediatament respostes pel cor de monges amb una bella precisió. Tots els concelebrants ¾sempre precedits pel diaca brandant un cirial¾ encensen primer l’altar i l’interior de l’iconostasi, després encensen les icones de l’iconostasi per continuar encensant les icones de la nau mentre els fidels els deixen pas. Tot es fa molt ràpid i cal saber els moviments. Simultàniament, els concelebrants proclamen amb vehemència “Crist ha ressuscitat!” amb la resposta coral de “Veritablement ha ressuscitat!”. Un d’ells fa anar de corcoll el diaca que el precedeix, canviant l’ordre d’incensar les icones que llueixen en l’iconostasi. Intuïm que ho fa expressament a jutjar pel somriure que se li escapa sota el nas. Arrodoneix la seva jocositat proclamant més vegades que els altres “Crist ha ressuscitat!”

Són quarts de tres i comencem a estar cansats d’estar drets i quiets tantes hores. Com fan altres, sortim un moment de l’església amb l’excusa d’anar al servei que ens serveix per estirar lleument les cames. Tornem just per la processó de la litúrgia de la paraula on un diaca sosté un impressionant leccionari. Es llegeix l’inici de l’evangeli de sant Joan en rus, en alguna llengua eslava que no identifiquem, en hebreu i en anglès.

Segueix la processó d’ofrenes. Tot acompanyat per les proclames dels dos diaques que es van alternant, i les llarguíssimes respostes cantades de les monges que, també dretes tota l’estona, omplen la nau de sintonies beatífiques. Captem que els fidels abaixen el cap fent més silenci del compte. Suposem que és el moment de la consagració i els imitem.

S’acosta el moment de combregar. Surten el president i dos concelebrants a repartir la santa comunió. Els fidels s’acosten amb les mans creuades damunt el pit. Obrint bé la boca el prevere introdueix la cullera amb pa sucat en vi. Ho fa amb cura per deixar caure el pa i treure-la sense tocar res. El diaca i una monja que sostenen una tovalla de vellut vermella eixuguen els llavis del qui ha combregat, que besa devotament la base del calze daurat on hi ha el pa i el vi. Després, darrera la nau principal, les monges serveixen un petit got de quelcom calent semblant a ponx. També uns pastissets de pa per reanimar-se després del dejuni eucarístic que les esglésies ortodoxes encara mantenen.

Aquest moviment ajuda a desentumir les cames i el final de la celebració és a prop. Després de la benedicció final, ens acostem a venerar la creu platejada que sosté un prevere i anem a un altre prevere que ens ofereix un mos de pa beneit. Són les 4 tocades que sortim de l’església sabent que encara queda la benedicció dels cistells amb pastissos i embotits que les famílies menjaran per dinar, i les corresponents salutacions pasquals.

Final al Sant Sepulcre

Tornem al convent per la ciutat vella, fent de nou la Via Dolorosa. Ara sí que ja no veiem quasi ningú pel carrer. A prop del Sant Sepulcre se’ns acut donar-hi una ullada perquè l’imaginem solitari i amarat d’aquell silenci vibrant i olor a encens que deixen les celebracions solemnes. L’esplanada de l’entrada està buida i entrem pensant que l’interior estarà igual, però veiem els seminaristes, el patriarca i un bon nombre de preveres armenis en plena processó al voltant del sepulcre fins a situar-se al seu davant amb els cants potents que els caracteritzen. Darrera, esperant que acabin els armenis, hi ha la processó dels coptes, més desgavellada, però cantant ben fort per compensar la seva debilitat numèrica. L’escena ens sembla divertida i la vivim com la cirereta espiritual que culmina el pastis pasqual que hem assaborit aquesta nit amb els etíops i russos.

Tornem al convent feliços d’haver assaborit tantes celebracions. En totes ens hem sentit com si fóssim a casa. A 2/4 de 6 ens fiquem al llit. ¾Crist ha ressuscitat! Veritablement ha ressuscitat!¾ en diem en rus i emocionats.