Compliré aquella promesa (Diumenge 1r Advent)

“Compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d'Israel i a la de Judà”. El profeta Jeremies ho posava en boca de Déu respecte el naixement d’un plançó de la casa de David. El profeta recorda el compromís diví de renovació messiànica a través d’un descendent del rei David, el qual actuarà amb justícia i bondat, que són els principis que han de regir els governants de qualsevol àmbit. Però complir les promeses és una exclusiva de Déu, els humans les anunciem però no sempre les complim perquè les circumstàncies externes i les motivacions personals són factors decisius. Però Déu, en virtut de la seva aliança amb Israel, compleix fidelment les seves promeses, però no quan nosaltres volem, sinó quan ell ho creu oportú. Ens ho corroborava el salmista quan deia: “Tot l'obrar del Senyor és fruit d'amor fidel per als qui guarden la seva aliança”.

Sant Pau escrivia als cristians de la ciutat marítima de Tessalònica, posant-los sota el paraigua protector del Senyor Jesús: primer, com a vincle col·lectiu d’amor fratern i, segon, com a estímul personal a la netedat de cor. Tot plegat per estar preparats per la seva vinguda final: “el dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà amb els seus sants.” L’apòstol exhortava a avançar en un comportament digne per acollir aquesta vinguda: “Vau rebre el nostre ensenyament sobre la manera de comportar-vos i d'agradar a Déu; ja ho feu, però us demano que avanceu encara més”. Això també val per a nosaltres, que continuem esperant aquesta vinguda definitiva que segueix reclamant un comportament digne.

L’evangeli de Lluc també presentava Jesús referint-se a la fi dels temps. Enmig de terrabastalls còsmics apareixerà la figura del Fill de l’home, el jutge de la fi dels temps, el mateix Jesucrist, que ho posarà tot a lloc de manera definitiva. Malgrat l’espectacularitat dels esdeveniments la por no ens ha d’arribar al cos, o no més del necessari. Així ho aclaria Jesús: “Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats”. I perquè visquem l’esdeveniment sense pors i com un alliberament també ens deia: “Estigueu atents sobre vosaltres” i també: “Estigueu alerta pregant en tota ocasió”. En definitiva, es tracta de viure de manera activa la nostre fe, bo i confiant que la nostra historia present i futura és a les mans de Déu. Aleshores, les pors no hi tenen cabuda. Aleshores, la fi dels temps que vingui quan vulgui perquè no ens agafarà despistats.

EM SENTO SOL

Hi havia una pintada a una paret que deia “Em sento sol quan em sento invisible”. La soledat comença a ser un problema global. Tant és així que a Gran Bretanya i al Japó hi ha un ministeri del govern que es diu Ministeri de la Solitud. Tots sabem que això ataca especialment a la gent gran. Hi ha un tant per cent molt elevat de gent que té por d’arribar a gran per por de quedar-se quedar sol. I ara també els joves. Hi ha un tant per cent elevat de joves que tenen i diuen sentir una soledat no desitjada. Sobretot el món d’internet provoca un aïllament molt gran.

El text de la paret deia: “Em sento sol quan em sento invisible”. De vegades estem enmig d'una multitud, però amb una gran sensació de solitud. Hi ha molta gent, però ningú mira a ningú i  esdevenim invisibles els uns pels altres. Això passa especialment amb els pobres. Costa molt mirar als ulls del pobre o d’aquell que t’està demanant, esdevé invisible. I els malalts igual, no es miren, i és quan l’altre se sent sol, i nosaltres, també.

 Si Crist és Rei té un regne, que no està fet de coses sinó de persones. Per això, el Regne de Jesús, el Regne de Déu és absolutament el contrari de la soledat, de la solitud. El Regne de Déu expulsa, en la mesura que el deixem actuar, la soledat del nostre cor, la soledat del nostre món, perquè el Regne de Déu està fet no per a mi sol, sinó per crear una fraternitat, una comunitat. Per això, la pregària inicial de la missa del dia de Crist Rei diu: “Oh Pare, que heu volgut reunir totes les coses en Crist”. Reunir vol dir formar una sola cosa.

Sant Agustí deia que en aquest món hi ha com dos regnes, i això es veu molt en l’evangeli de sant Joan. En el judici que es fa a Jesús per part de Pilat desprès d'haver-lo flagel·lat. Dos regnes, dues maneres de governar el món: el Regne de Jesús, que té uns principis, una forma de ser; i el regne de Pilat, dels poderosos, que té una altra forma de ser.

La forma de ser de Pilat és ben concreta. Si li preguntessin d’on surt la seva força diria el que diu Jesús però a la inversa: Jesús diu “Si el meu regne fos d’aquest món, els meus haurien vingut a lluitar”. El primer instrument que té el regne d’aquest món és la violència que Jesús pateix directament, violència provocada per no voler saber la veritat. Diu Pilat a Jesús:i que és la veritat? i marxa sense esperar la resposta. El regne del món està basat en la mentida i, com dirà Jesús en una altra ocasió, en la coacció: “Els poderosos d’aquest món disposen dels altres com si en fossin amos i es pensen ser els que dominen tot el món”. En canvi, el Regne de Jesús és a la inversa del regne d'aquest mon, i és el Regne en què ens hauríem d’inscriure perquè la nostra vida es regís per les lleis i la manera de fer de Jesús. Déu ens ha escollit per implantar, per ajudar-lo a actuar enmig del món. I el primer que diu Jesús del regne d'aquest món, és: “Entre vosaltres no ha de ser així”. No podem disposar dels altres com si en fóssim amos. No hem de fer les coses amb els mateixos mitjans del regne d'aquest món.

I com ha de ser això?

-         Primer: El fonament ha de ser la veritat. Som testimonis de veritat, com Jesús. Som testimonis de la veritat.

-         Segon: El que dirà la litúrgia: “El Regne de Déu és un Regne universal i etern, un Regne de veritat i de vida, un Regne de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau”.

-         I això no s’aconsegueix pensant-se ser l’amo del món, coaccionant o faltant a la veritat. Això s’aconsegueix, dirà Jesús a l'Evangeli: “Qui vulgui ser el primer que sigui el darrer. Qui vulgui ser l’amo que es faci l’esclau de tots, perquè com el Fill de l’Home que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir”. Hem de descobrir la bellesa de l’amor que s’expressa en el servei. Ser servidors.

Necessitem que Déu mateix s'agenolli davant nostre i ens renti els peus, com ho feu el dijous sant, i que la seva mirada reposi sobre nosaltres. Ell hi és, truca a la nostra porta. Ens cal elegir a quin Regne volem servir. Cal fer-ho seriosament i anar-ho concretant en els detalls de cada dia. Podrem si la llum de la seva mirada deixem que faci fugir la foscor de la nostra vida, de les nostres mentides. Com dèiem al principi de tot, “em sento sol quan em sento invisible”. Per això, una i altra vegada l’evangeli subratllarà la mirada de Jesús sobre nosaltres, una mirada d’amor, de tendresa, de crida, i ens demana a nosaltres també tenir aquesta mirada activa, perquè el Regne de Déu es vagi implantant, perquè el Regne de Déu vagi guanyant cors, perquè el Regne de Déu es faci present enmig del món. Ell hi és, ens cal dicidir-nos.

 Homilia Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de Tot el Món
Fra Jacint Duran
24 de novembre de 2024

La seva sobirania és eterna (Crist Rei 2024)

“La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà”. Així finalitzava la lectura del llibre de Daniel, que recreava la figura d’un Fill d’home que s’acostava a un vell venerable, personatges que representen la divinitat i un Messies escatològic que la tradició cristiana associa amb Jesucrist glorificat a les altures. Amb llenguatge cortesà, s’anunciava la seva hegemonia sobre tot i sobre tots, quelcom que els poders humans de tota mena busquen d’aconseguir malgrat tinguin la consciència clara que aquesta hegemonia serà sempre efímera; a diferència de la divina, que amb estratègies discretes i fins i tot sense estratègies, la seva petjada és perpètua, com ho proclamava el salm responsorial: “El vostre soli es manté des del principi, vós sou des de sempre”.

El llibre de l’Apocalipsi també parlava de reialesa i concretada en Jesucrist: “el sobirà dels reis de la terra”. La reialesa de Jesucrist té la particularitat, a diferència de les reialeses terrenals, de fer partícips a tots els humans, convertint-nos en una casa reial terrenal i també en sacerdots dedicats a Déu. L’Apocalipsi s’està referint a les comunitats eclesials d’arreu del món, que amb els seus temples i llocs de culte, compartim parcialment la reialesa i el sacerdoci celestial de Jesucrist, “el qui és, el qui era i el qui ha de venir”.

L’evangeli de sant Joan proclamava amb determinació que la reialesa de Jesucrist no és d’aquest món. Així ho explicava Jesús a Pilat: “La meva reialesa no és cosa d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat”. De fet, la reialesa terrenal de Jesús és desconcertant, sense cap dels distintius externs que envolta un monarca o un cabdill actual. Amb tot, Jesús no deixa de proclamar-se rei, un rei celestial amb la missió terrenal de ser testimoni de la veritat: “per això he nascut i per això he vingut al món”, afirmava amb convicció. També afegia que “tots els qui són de la veritat escolten la meva veu”. Per l’evangeli de sant Joan la veritat és creure en Jesucrist com a Fill de Déu.

Fa mal estimar?

Acaba de sortir fa poc un llibre en què l’autora remarca una frase: “Estimar fa mal”. Aquesta és la tesi del llibre. Curiosament hi ha un altre llibre de fa més temps, que fins i tot és l’oficial que fan servir els mestres, si no he entès malament, que diu: “Estimar no fa mal”, o sigui, tot el contrari del que diu aquesta noia.

En el primer llibre aquesta noia explica tots els problemes que ha tingut de relació amb altres persones que ella estimava i que estima, i que no ha estat fàcil la relació, ha estat difícil. Cada vegada d'aquestes relacions en  surt amb una ferida.

En canvi, l’altre llibre, “Estimar no fa mal”, està fet per nois i joves de deu a dinou anys. És un llibre dirigit als joves, també als mestres i als pares, perquè mirin d’ajudar en situacions conflictives, quan veuen que aquella relació és violenta, o hi ha abusos, o no és el que hauria de ser. El llibre dona pautes als joves d’aquestes edats i als seus formadors per sortir d’aquests conflictes. Per tant, encara que el llibre es tituli així, de fet parteix de les dificultats d’estimar i intenta sanajar-les.

Podríem dir que la finalitat de la vida humana, l’assignatura que tenim més important a la nostra existència és aprendre a estimar, faci mal o no. Aquesta és la nostra finalitat. I podríem dir que un punt importantíssim de l’aprendre a estimar és que no aprendrem a estimar si no ens hem sentit estimats. Ens hem d’haver sentit estimats per poder estimar.

Com diu sant Joan de la Creu, “donde no hay amor pon amor y sacarás amor”. "El amor produce amor". Aquesta és l’actitud bàsica. No es transmet a través d’idees o de pensaments, l’amor s’aprèn rebent amor, estimant.

I aquesta és la gran notícia dels cristians que ens costa tant, almenys a mi, de mastegar i fer-nos-ho posar en el cor: que Déu ens estima. Aquesta és la veritat que hauria d’omplir el nostre cor i ser el motor profund per estimar. De fet, els textos del Nou Testament n’estan plens. L’Antic Testament també, però el Nou encara més. “Déu ha estimat tant el món que ha enviat el seu Fill, no per condemnar-lo sinó per salvar-lo”, de l’evangeli de sant Joan. Sant Pau diu: “Crist m’ha estimat tant que s’ha donat fins a la creu per mi”. És sentir aquest amor de Déu en Jesucrist per nosaltres. Això és de la carta als Gàlates. A la carta als Romans té un tros preciós, del capítol vuit, que diu: “Qui ens separarà de l’amor de Crist? Les tribulacions, les angoixes, els problemes, la nuesa, la fam? De tot això en sortim fàcilment amb l’ajuda d’Aquell que ens ha estimat. Ni la mort, ni la vida, ni el present, ni el futur, ni el que hi ha a dalt, ni el que hi ha a baix ens podrà separar mai de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist”. Sant Pau està dient una cosa que ell ha viscut. No és que la força de l’amor arregli els problemes de la vida sinó que dona força per afrontar-los, i per  fer el més important, estimar. Aquest és el missatge. I el que hem de posar en el nostre cor a través no només de pensaments, sinó sobretot de la pregària i d’estimar. Estimant aprenem a estimar.

Nosaltres podem estimar perquè Déu ens ha donat el seu Esperit Sant i ha vessat en els nostres cors el seu amor. Ens ha capacitat per estimar. Déu mateix encén la guspira mostrant-nos com estimar, però no simplement això, sinó que ens infon el seu Esperit i, infonent-nos el seu Esperit, infon la seva capacitat d’estimar.

Nosaltres podem salvar, ajudats per Déu, moltes situacions. “Donde no hay amor pon amor y sacarás amor”. I on hi ha amor, hi ha sentit de l’existència, la vida pren sentit. On hi ha amor val la pena viure. Certament Déu podria dir: “Estimar a mi m’ha fet mal”. Certament, el va portar a la creu. Quan parlem de l’amor no parlem de qualsevol cosa. Estem parlant de Déu mateix. I només coneix Déu, no el qui sap moltes coses, sinó el qui estima. Diu sant Joan: “Aquell que estima coneix Déu”. La font de l'amor és Déu, perquè Déu és amor.

Demanem al Senyor la capacitat de centrar-nos en el més important, la capacitat d’estimar. Tenim un exemple transparent, algú al qui seguir, que és Jesús, i obrir-nos al seu Esperit que cova en els nostres cors.

 

Homilia Diumenge XXXI durant l’any
Fra Jacint Duran
3 novembre 2024

 

 

NO MOSSEGAR-SE LA LLENGUA

Una de les coses que m’empipa més és que quan estic menjant  de cop i volta, involuntàriament, em mossego la llengua. Mossegar-se la llengua fa molt mal. Hi ha una expressió que diem: “aquest no es mossega la llengua”, és una manera de dir que no calla i diu el que vol dir. En canvi aquell que es mossega la llengua, no d’una manera fortuïta i física sinó voluntària i simbòlica, està callant, no diu el que voldria o hauria de dir. Si et mossegues la llengua no pots parlar. Per tant, té aquest doble sentit, un de literal, que fa mal físicament, i l’altre  simbòlic, és  diu de la persona que s’està mossegant la llengua per no dir el que no vol dir, però té ganes de dir.

Podríem dir que les dues coincideixen amb el que de vegades passa en el nostre món, en el nostre cor, a la nostra vida, que ens mosseguem la llengua i no expressem el dolor, o l’alegria, o el que el nostre cor està demanant perquè no està ben vist, o pot portar problemes. Quantes vegades ens mosseguem la llengua i no parlem de Jesús, perquè no és políticament correcte! Quantes vegades ens mosseguem la llengua, per no dir la veritat, per amagar la veritat. Quantes vegades ens mosseguem la llengua i som poc transparents, sobretot amb els sentiments més profunds de la nostra ànima. L'Església través de la  predicació de Pau, ha evangelitzat tot el món. I ho és perquè l’apòstol sant Pau és algú que no es va mossegar la llengua. En un dels seus textos dirà: “l’amor de Crist ens urgeix”. Sant Pau és el contrari de tot aquell que es mossega la llengua. I això li portà molts problemes, tants que el van dur a la mort. Però no es va mossegar la llengua. Va dir la veritat tal com la pensava.

La conversió de sant Pau va precedida d’un fet que la fonamenta i la possibilita: ell és testimoni directe de la resurrecció. Un testimoni privilegiat perquè pot parlar en primera persona. Llegint aquests textos a un se li posen els pels de punta. Ens parla de la seva experiència. És testimoni de Crist ressuscitat. I també serà apòstol. Perquè ha vist el Senyor es convertirà, i perquè s’ha convertit esdevindrà apòstol. Per tant, el primer que trobem en Pau és el fonament de tot el Nou Testament, ha vist Crist vivent i ressuscitat. I ho és juntament amb altres apòstols.

Com dirà al capítol 15è de Primera Corintis: “i al darrer de tots se m’aparegué a mi”.“I el darrer de tots, com un nascut fora de temps, se m’aparegué a mi”. Pau és l’últim dels testimonis. La seva paraula té una autoritat única. Ens parla directament de la seva pròpia experiència.

I dirà a la carta als Gàlates: “I quan a Déu li semblà bé, em mostrà el seu Fill perquè jo l'anuncies entre els pagans”. I al capítol 9 de la Primera Corintis dirà: “Jo he vist al meu Senyor”. Tota la seva vida es basa en això. Tot el Nou Testament es basa en l’experiència dels dotze i també de sant Pau, que han vist al Senyor vivent, ressuscitat, Senyor de la història i del món. Crist ressuscitat és l’experiència fundant de Pau. I això fa que tot sigui nou. Hi ha quantitat de textos que són d’una gran bellesa, la carta als Filipencs i altres: “Jo volia atrapar al Senyor però ha sigut el Senyor el qui m’ha atrapat a mi”. Sant Pau té la consciència, l’experiència que Crist ressuscitat l’ha atrapat i no el deixa anar. Ha quedat presoner de Crist, dirà ell. I, per tant, dirà: “Ja no soc jo que visc, és Crist que viu amb mi”. I encara una altra afirmació: “Per a mi viure és Crist”. Per tant, sant Pau té l’experiència del trobament amb el Ressuscitat, i això el transforma. El transfigura, el canvia.

I, finalment, el transforma en apòstol, que és el que proclama l'Església, la litúrgia. A través de Pau, Déu va evangelitzar i evangelitza tot el món.

El Senyor ens demana avui que no ens mosseguem la llengua.  No ens mosseguem la llengua, parlem de Crist, parlem de l’experiència profunda de Déu en nosaltres. D’una manera seriosa, pensada, respectuosa, com dirà sant Pere, però clara, humil i contundent, respectant i escoltant tothom, però a la vegada sent lúcids i agraïts de la nostra fe.

Homilia Festa de la Conversió de sant Pau
Fra Jacint Duran
25 de gener de 2024

 

Brillaran com els estels (Diumenge 33)

“Els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels”. Ho deia el llibre de Daniel dels responsables d’Israel, fidels als designis divins i fidels al poble. El mateix deia dels justos, que brillaran com la llum del firmament. La lectura anunciava uns temps de desgràcies que precediran el judici diví final: quan Israel serà salvat en general i els inscrits en el llibre de la vida en particular; quan els morts es desvetllaran per anar al seu destí final, que serà la vida eterna o la reprovació eterna.

Aquesta anuncis escatològics es repeteixen en la recta final de cada any litúrgic, no per posar-nos la por al cos, sinó per recordar-nos el nostre destí final, com ho assenyalava el mateix salmista:  “No abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu caure a la fossa el qui us estima”.

L’evangeli de sant Marc explicava el passatge on Jesús explica els darrers temps als seus deixebles. També parla de desgràcies, com feia el llibre de Daniel, bo i anunciant que després sobrevindrà un terrabastall còsmic amb la vinguda celestial del Fill de l’home, el majestuós jutge escatològic celestial que reunirà tots els seus elegits. Jesús també anunciava que tot això tindria lloc durant aquella generació i ho sentenciava dient: “El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran”. De fet, les seves paraules no han passat, però el cel i la terra tampoc, per això afegia que només el Pare sap quan això s’esdevindrà.

La carta als Hebreus proclamava que Jesús “s'ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l'escambell dels seus peus”. Jesús entronitzat a les altures esdevé el gran mediador amb els humans, sobretot amb els qui creuen en ell i han obtingut el perdó dels pecats, obrint-los un accés més directe a Déu. Aquesta és la confiança dels creients, que permet ultrapassar pors existencials i posar-se confiadament en les mans de Déu; vivint la vida terrenal de manera responsable i compromesa, però amb la mirada existencial posada en les altures per fer realitat l’anhel del salmista: “Al vostre costat delícies per sempre”.