Dimarts,
29 de juliol de 2014
Santa
Marta
Jr
14, 177-22/Sl 78/Jn 11, 19-27
Aquest vespre la litúrgia ens proposa meditar sobre
aquestes dues lectures que ens resulten tan diferents, tan dispars en el seu
contingut, un cop escoltades. La primera
lectura, la del profeta Jeremies, resulta molt dura... massa... potser
perquè ens sona a massa actual: Un gran
desastre desfà el meu poble, un cop dolorosíssim. Si surto al camp, veig les
víctimes de l’espasa, si entro a la ciutat, veig les víctimes de la fam...
Esperàvem la pau, i som infeliços, esperàvem remei, i tot són alarmes... Massa
actual perquè no sols podem aplicar-la avui als enfrontaments a Gaza entre
israelians i palestins, sinó aplicar-la a tants llocs on el conflicte és ben viu:
Síria, Irak, Ucraïna, Nigèria... (recordem encara que hi ha dues-centes nenes
segrestades per Boko Haram fa ja més de cent dies?). Conflictes, violència i
mort són el pa de cada dia en molts llocs del món.
La segona
lectura, tot i que també hi és present la mort cosa ben concreta i
indefugible del nostre ésser mortals, acaba amb un missatge d’esperança i de
vida. És, al cap i a la fi, la Vida amb majúscules que es fa present i que
apareix com a promesa avui i com a fita al final del camí. Amb Jesús la Vida irromp
com la darrera paraula dins la nostra humanitat.
I la litúrgia ha volgut que avui entre la mort i la vida aparegui un personatge, una dona, que l’Evangeli avui sembla
voler-nos proposar com a mestra: Marta
de Betània. Però, mestra de què?,
podem preguntar-nos. Marta, crec, és mestra
en l’acolliment. Sabíeu que per això és la patrona de l’hostaleria? Dos
evangelis diferents recullen aquesta característica de la nostra santa d’avui: Lluc (10, 38) on diu: Jesús va entrar en un poblet, i l’acollí una
dona que es deia Marta; i Joan, en el text d’avui: Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. I encara Joan (12, 2) narrarà una altra anada a
Betània on Marta oferirà un sopar al Senyor. També nosaltres, siguem massa
conscients o no, anem teixint la nostra vida a través d’opcions, de tries que
anem fent, que són una forma d’acollir o
no la Paraula de Déu en les nostres vides. Acollir Jesús, la seva Paraula,
transformarà les nostres vides. No ens deixarà mai creuats de mans. Ens portarà
a acollir l’altre, el diferent, fins i tot l’enemic, que esdevindrà una forma
nova d’acollir Jesús mateix. Acollir Jesús és triar i apostar per la vida i tot
allò que porta i transmet vida; mai per la mort, o allò que fa morir (siguin
les persones, siguin les il·lusions o les esperances de la nostra humanitat
ferida). Marta ens ensenya tot això.
Però Marta encara és mestra en una altra cosa: és mestra en la fe. Amb el seu Sí, Senyor, jo crec que vós sou el Messies,
el Fill de Déu que havia de venir al món, Marta confessa la seva fe davant
Jesús mateix, però ho fa també enmig del dolor i de la mort que, al seu voltant
se li fa ben present i punyent: sigui en el sepulcre proper on jau el seu germà
mort fa quatre dies; sigui en els parents i amics amb els plors i condols.
Enmig de tot això: l’esperança i la fermesa de la fe, una fe no només com a
esperança per al futur: Ja sé que (el meu
germà) ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia... deia Marta;
sinó també una fe que val aquí i ara: Els
qui creuen en mi –diu Jesús–, encara
que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho
creus, això? I nosaltres, ho creiem?
Que aquesta Eucaristia, tast de la comunió que ja
tenim i que esperem tenir amb més profunditat, ens doni un cor com el de Marta
de Betània: diligent per servir Crist en els altres i fermament ancorat en la
Vida que és Crist.