Una escriptora francesa que de nom Hélène
Cixous diu: “Estimar és acceptar de no comprendre l’altre”. I encara que ella mateixa diu “que estimar
comença per comprendre, comprendre i comprendre”, reconeix que hi ha un moment en
què hom topa i ha d’afirmar que estimar és acceptar de no comprendre l’altre. I
certament, estimar és acceptar de conviure amb un desconegut. Com de fet passa
amb un mateix. En el fons, estimar és renunciar a dominar; perquè conèixer és
poder, domini. No conèixer, conviure en un més enllà del que puc comprendre és
no dominar, renunciar al poder. De fet, ¿qui coneix més un nen: el metge, el
neuròleg, el forense que el pot investigar en parts i classificar-ho tros per
tros... o el seu pare o la seva mare? Certament que un científic sabrà coses
molt útils que els pares no sabran; però conèixer-lo, el que es diu conèixer-lo,
només els pares. I això no per una acumulació de dades, sinó... per la relació!
I amb tot, el fill sempre s’escaparà a la total comprensió dels pares. Se
l’estimaran, precisament, quan hauran renunciat a no comprendre’l.
I això mateix passa amb la creació entesa a través del coneixement. Ho
volem saber tot, ho volem dominar tot i acabem reduint el món a un simple
magatzem de dades o d’estris per a les nostres necessitats reals o inventades. Buidem
el món de tot sentit i context reduint-lo a simple cúmul de coses sense ordre
ni finalitat... sense Creador... buit d’admiració. O, al contrari, el
divinitzem tot confonent el Creador amb la creatura, veient sagrat el que només
és un camí cap el Senyor. Com diu Pau: “L’univers creat s’ha trobat sotmès a
una situació absurda”. Estimar la creació passa, també, per acceptar que no es
comprèn la seva raó última. Estimar el món passa per acceptar que ens porta més
enllà d’ell mateix, que no la coneixem, aquesta raó última.
I això passa encara més quan es tracta de Jesús. Cal demanar-se,
primer, de què es tracta: ¿de conèixer-lo o d’estimar-lo? Certament que primer
per estimar cal, com deia l’escriptora, “conèixer, conèixer, conèixer”. Per
acabar desembocant en aquesta acceptació de no comprendre, porta i característica
de l’estimar. I aquest conèixer inicial, en l’Evangeli i en la vida, no és un
coneixement purament teòric, sinó que és fruit de la relació. I en el cas de
Jesús, del seguiment, del ser-hi amb Ell i compartir el seu destí. Però aquell
que simplement vol conèixer, o sigui, dominar, utilitzar i fins, com diu
l’Evangeli, posar-lo a prova, comprometre’l... per “molt que mirin no hi
veuran, per molt que escoltin, no entendran”.
Per això Jesús respon als deixebles que li pregunten el perquè parla als
altres amb paràboles. Jesús cita Isaïes on es fa comprensible el perquè no
entenen el que Jesús diu: “El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha
tornat dur d’orelles i s’ha tapat els ulls”, però això contrasta amb el que diu
a l’inici de la cita: “Per més que escolteu no entendreu res, per més que mireu
no veureu res”. Per tant, intenten escoltar i veure, però “Tot i veure-hi, no
veuen res, i tot i sentir-hi no senten ni entenen res”. Jesús ens diu: “Mireu
com escolteu”. Qui vulgui simplement conèixer i saber no entendrà res, perquè
el problema no és comprendre Jesús, sinó comprendre’ns. El problema sóc jo,
nosaltres. Seguint-lo ens comprenem, o millor, ens acceptem, ens estimem tot
acceptant que no ens podem comprendre; però seguint Jesús la llum ens il·lumina
i ens envolta i ens acostumem a conviure amb el no saber que resplendeix en el
rostre del Crist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada