L'ILLA DEL TRESOR

Diumenge XVII, 27 de juliol de 2014

1 Re 3, 5.7-12/Sl 118/Rm 8, 28-30/Mt 13, 44-52

Segurament heu llegit o heu vist en pel·lícula alguna vegada L’ILLA DEL TRESOR, que l’escocès Robert Louis Stevenson va publicar a Londres el 1883. L’argument més o menys és senzill i l’hem vist reproduït moltes vegades en diferents novel·les o pel·lícules també: la recerca d’un tresor a través d’unes pistes donades i la gent que hi participa.

Quan Stevenson va escriure L’illa del tresor, expliquen que ho va fer una mica per carambola, com un joc mentre estava de vacances amb la família. Però, a mida que hi anava afegint capítols, aviat el joc es convertí en una crítica de com el diner, i especialment l’ambició pel diner, fa que la gent es transformi, sigui capaç de vendre o comprar lleialtats, passin de ser amics a ser traïdors.

Aquesta és, potser massa sovint, la realitat en el món que ens envolta. Cerquem la felicitat, cerquem que la vida ens somrigui... però volem aconseguir-ho de la manera més fàcil i còmode possible. Volem guanyar-ho tot (trobar el tresor que solucionarà els nostres problemes)... però sense haver de perdre res en el procés (low cost/no cost).

Suposo que ens passa perquè desconeixem, com jo fins avui, unes paraules molt sàvies de Santa Teresa de l’Infant Jesús que deia: Jesús és un tresor amagat, un bé inestimable que poques ànimes saben trobar perquè està amagat, i el món estima allò que brilla. I afegeix: Per trobar una cosa amagada, també s’ha d’amagar un mateix.

L’Evangeli d’avui compara el Regne dels cels amb aquest tresor amagat, amb aquesta perla de gran preu que provoquen, en qui els troba, un canvi radical en llurs vides. El normal seria desenterrar el tresor i endur-se’l a un altre lloc més segur o comprar la perla (encara que fos pagant molt per ella), però VENDRE-HO TOT, APOSTAR-HO TOT per aquest tresor, per aquesta perla, restant sense res més a les butxaques, sense un racó per si de cas? Això MAI DE LA VIDA!

L’Evangeli i Santa Tereseta comparteixen, però, una intuïció de fons: certament hi ha un tresor. És per això que la nostra ànima, el nostre ésser més pregon el cerca. Hi ha (tots la tenim) aquesta set profunda que no s’assacia amb res d’aquest món nostre... però el que veritablement val la pena, el qui de veritat assacia, Jesús, no el trobem... ni tan sols pensem en cercar-lo... perquè NO BRILLA... El món estima allò que brilla diu Santa Tereseta... i mentre estiguem enlluernats per aquestes llums sense solta ni volta que pul·lulen al nostre voltant tot volent captar la nostra atenció mai no el veurem, mai no el trobarem aquest tresor que val tant que fa normal APOSTAR-HO TOT, deixar-ho tot per Ell un cop el descobrim. I a Jesús no el trobem no sols perquè no brilla, sinó perquè també a nosaltres ens cal amagar-nos, no el trobarem enmig de l’èxit ni enmig d’allò que enlluerna, sinó en les coses petites, les que passen desapercebudes per la majoria, les que no es poden comprar amb diners: Amb el Regne del cel passa com amb la mare que treballa abnegada per unir els fills que s’han barallat; amb el Regne del cel passa com amb el malalt que transmet coratge a les persones del seu entorn, amb el Regne del cel passa com amb el somriure d’un infant, capaç d’omplir el cor d’esperança...

La pregunta que ens ve al cor en cada Eucaristia és: quin és el nostre tresor? És un tresor del tipus que relatava Stevenson en el seu llibre? Capaç de generar ambició, de generar odis i traïcions, divisions i mort? O el nostre tresor és Jesús, qui canvia els nostres valors egoistes pels valors del Regne? La pregunta que l’Evangeli vol suscitar en el nostre cor avui i sempre és: ja he trobat el meu tresor o encara el busco?