diumenge, 30 de març del 2008

Treure pit? (Pasqüetes)

El Barça s’està convertint en un equip de futbol entranyable i, fins i tot, commovedor: Ronaldinho s’enyora, Henry està deprimit, Messi lessionat, Puyol treu foc pels queixals, Rijkaard no sap què fer, i un menor d’edat, en Bojan, és qui alegra l’equip. Tota aquesta precarietat converteix a aquests homes, intencionadament mitificats, en persones properes i humanes; els fa més com nosaltres, que també tenim bones i males temporades, que ens enyorem, o ens deprimim, o emmalaltim, o no sabem què fer, o treiem foc pels queixals, o la presència d’un jove ens alegra el dia.

No obstant, uns i altres, desitgem el triomf. A ningú li agrada ser un perdedor. Però l’afany pel triomf fa que, un cop assolit, el volem convertir en un estatus. Aleshores caiem, irremeiablement, en triomfalismes. Aleshores, enardits, treiem pit, i entrem en una irrefrenable espiral de pressumpció, de vanitat, d’autocomplaença que ens allunya, a poc a poc, de la realitat i acaba, tard o d’hora, fent-nos tocar de peus a terra, fent-nos tastar l’altra cara de la moneda: la nostra feblesa.

Aquest pas constant del triomf al triomfalisme el podem detectar, també, llegint el llibre dels Fets dels Apòstols, que benintencionadament, evoca els orígens de la primitiva comunitat cristiana amb uns tons, com el la lectura d’avui, excessivament superlatius. La comunitat, volgudament idealitzada, funciona millor que el mateix grup de Jesús i els seus deixebles; els discursos de Pere, a diferència dels de Jesús, converteixen a les multituds; les guaricions de Pere, a diferència de les de Jesús, fins i tot fan callar a les autoritats jueves. No calen comentaris.

En canvi, els relats evangèlics de la resurrecció no són gens triomfalistes. Són, en alguns moments triomfants –només faltaria- però mai triomfalistes. Més encara, aquests relats volen evidenciar el gran contrast entre la limitació de l’acció humana i la grandesa de l’acció divina. L’evangeli d’avui ens deia que els deixebles eren amb les portes tancades per por, ens explica la incredulitat de l’apòstol Tomàs, i també pressuposa la incredulitat de les generacions posteriors quan diu: “Feliços els qui creuran sense haver vist”. Però simultàniament el Ressuscitat comunica als deixebles els efectes del seu triomf: els comunica el do de l’Esperit Sant, els dóna atribucions de perdonar o d’aturar el perdó.
La segona lectura, també molt lúcida, i gens triomfalista expressa, primerament, les benefactores conseqüències del triomf de Jesús Ressuscitat per a la comunitat, però seguidament, tocant de peus a terra, expressa les proves que hauran de patir i que hauran de saber suportar. Una cosa no treu l’altra.

És Pasqua, toca celebrar el triomf de Jesús, però sense triomfalismes, sense treure pit. Sortosament, els moments que vivim no ens ho faciliten. I quan, aprofitant alguna manifestació o declaració, aixequem la cresta, se’ns veu el llautó. Són temps de discreta i humil autenticitat, són temps de vivència profunda i alliberada de la nostra fe. Estavem tan acostumats a ser rellevants i triomfalistes i perdiem tantes energies mantenint aquest estatus! No obstant, no sabem, encara, encaixar aquesta nova situació, plenament evangèlica. Ens cal, encara, desinflar més el pit i reconduir aquestes energies en reflexionar, en pregar, en celebrar, en assaborir la fe, deixant de banda les superficialitats triomfalistes que són foc d’encenalls. Aleshores esdevindrem més propers, més entranyables, més commovedors, més de Déu i més dels altres.

divendres, 28 de març del 2008

Sentit del sagrat (Divendres Pasqua)

El llac de Tiberíades està ubicat a uns 200 metres sota el nivell del mar Mediterrani. Això fa que tingui unes característiques climàtiques ben peculiars. A més de l’alt grau d’humitat hi ha una intensa xafogor, sobretot a l’estiu. Per això és ben comprensible que els deixebles, concretament Pere, estiguin pescant sense roba. Aquesta lògica es trenca quan l’evangeli de Joan ens diu que Pere es vesteix, precísament, per a llençar-se a l’aigua, quan de fet, hauria de ser al revés.

L’habillament de Pere és un habillament teològic, no físic. La clau de lectura la tenim en el verset anterior quan el deixeble estimat, reconeixent a Jesús, diu: “És el Senyor”. Pere, -diu el text- havent escoltat aquestes paraules, es vesteix i es llença a l’aigua. Jesús ja no és el mestre amb sandàlies i vestit com tothom. Ara és el Senyor ressuscitat, i per atansar-s’hi cal respecte, cal reverència, cal adoració. Cal en definitiva, anar teològicament ben habillat.

Aquesta actitud de reverència i d’adoració, de sentit del sagrat, és fonamental en l’educació de la fe dels nostres infants i adolescents. Hem de saber trobar la naturalitat dels mots del deixeble estimat al dir “És el Senyor”, i l’espontaneitat de Pere “d'habillar-se” abans d’atansar-s'hi.

dijous, 27 de març del 2008

Testimonis (Dijous de Pasqua)

Podem deduir, de l’evangeli que hem escoltat (Lc 24,35-48), que els deixebles experimenten un procés gradual de percepció i d’assimilació del Ressuscitat. El primer moment és d’esglai i de dubte. El segon moment és de sorpresa i d’alegria. En un tercer moment els hi són oberts els ulls perquè comprenguin el sentit de les Escriptures. Finalment, esdevenen testimonis.

D’aquests quatre moments tan sols en el darrer els deixebles esdevenen subjectes actius: ser testimonis. En els tres primers moments són uns receptors, privilegiadament passius, de l’experiència del Ressuscitat.

Un indici que ens revela que per ser testimoni, que per parlar del Ressuscitat, que per anunciar la conversió i el perdó divins cal, prèviament, fins i tot esglaiar-se i dubtar; sorprendre’s i alegrar-se; deixar-se obrir els ulls per a llegir i per a entendre adequadament les Escriptures; i finalment, ser-ne portaveu, esdevenir-ne testimoni. En definitiva, ser testimoni no és un ofici, ni una tasca, ni un deure, és assumir el privilegi d’haver assaborit d’aprop el Ressuscitat, i després d’haver-ho ben paït, explicar-ho als altres.

dimarts, 25 de març del 2008

Els desconcertats que s'allunyen (Dimecres Pasqua)

La imatge dels dos deixebles d’Emmaús allunyant-se de Jerusalem, desconcertats pels esdeveniments, ens pot servir com a al.legoria per a descriure a força gent de la generació del postconcili que, també desconcertats, s’han anat allunyant de la comunitat.

Però el trobament amb el Ressuscitat els fa reviure, inesperadament, antigues vivències, i els fa retornar, novament, a uns i a altres. Els dos deixebles d’Emmaús tornen i troben a la comunitat reunida i proclamant: “El Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó”, i s’atreveixen a compartir la seva experiència. En canvi, els nostres allunyats quan tornen es troben amb una part de la comunitat dient fort que “el Senyor ha ressuscitat”, però que "s’ha aparegut a Simó” ho diuen en veu molt baixa o no ho diuen. Contràriament, una altra part de la comunitat diu “que s’ha aparegut a Simó” amb veu més forta que no pas que “el Senyor ha ressuscitat”. I els allunyats, adonant-se que dient la seva, els uns o els altres se’ls hi tiraran al damunt, callen prudentment, i se’n tornen cap a Emmaús. Saben que el Ressuscitat també es fa present amb els desconcertats que callen i s’allunyen.

divendres, 21 de març del 2008

LA REBEL·LIÓ D'HUMUS

Temps era temps, que el Mestre de les Paraules estimava Humus.

Tot sovint, passejant ara aquí ara allà pels infinits camins de la Gran Plana, el Mestre de les Paraules tenia cura d’Humus. Mai no el deixava sol, no perquè no se’n refiés, sinó perquè veritablement se l’estimava i li abellia de cercar la seva companyia.

Des del principi del temps, el Mestre de les Paraules començà d’ensenyar les primeres paraules a Humus per a poder-se comunicar amb ell. El Mestre de les Paraules estava molt content amb Humus, perquè aquest resultà ser un gran conversador.


Quantes hores d’entranyable diàleg se seguien entre ells dos quan queia la tarda i el cel es pintava de colors càlids, ara groc intens, ara rosat, ara vermell, ara violat... fins que la nit ho agombolava tot i tenyia el cel d’un mantell d’estrelles!


Humus estava molt content de tenir un amic com el Mestre de les Paraules, perquè en aquelles converses, ell mateix es descobria amb un potencial que encara no sabia molt bé com expressar, i perquè el Mestre, cada tarda, sempre el sorprenia amb una paraula nova: Amor, Solidaritat, Companyia, Certesa, Esperança, Amic, Amiga, Estimació, Pau, Llibertat...


Un dia que Humus estava sol recollint fruits d’un gran arbre, ensopegà amb Felí.

Felí era un llustrós gat negre, d’aquells que tenen el pèl fosc com el betum i molt brillant. Realment era un gat que feia goig de veure.

Com Felí tenia gana s’apropà a Humus per a veure si aquest li deixava caure alguna cosa. Així que començà a donar voltes tot girant al voltant ara d’un peu, ara d’un altre del bon Humus. Aquest no li feia massa cas... fins que Felí aconseguí captar la seva atenció en posar-se a miolar: “MEU, MEU, MEUUUUUUUU!”, digué.

Felí aconseguí el que es proposava. Humus quedà bocabadat: “MEU... Quina paraula més estranya! No l’havia sentida mai abans... Com és que el Mestre de les Paraules mai no me l’ha ensenyat?”, es demanà.


Felí, astut com era (i amb aires de grandesa, pensant que així aconseguiria un bon mos) començà a riure’s del bon Humus tot dient: “Com? El Mestre de les Paraules i tu sou tan amics i mai no t’ha ensenyat aquesta paraula? Doncs a mi, és la primera que em va ensenyar i no en necessito una altra!!!”.

Humus començà a pensar com podia ser això: “Com podia ser que el Mestre de les Paraules li hagués amagat una paraula que sonava tan bé i que expressava tant? És que Felí era més amic del Mestre que ell?”. Humus començà a sentir desconfiança i, de sobte, va veure que Felí intentava robar-li un fruit que li havia costat molt d’aconseguir aquell dia... “Ei!, Porta això que és MEU!”.

No sabia com... però ho havia dit, havia dit MEU per primera vegada en la seva existència... i va sentir-se bé, molt bé amb ell mateix, fent fora a Felí i recuperant... el que era SEU!


Com cada tarda, pels volts del capvespre irisat, el Mestre de les Paraules, va venir a petar la xerrada com solia. Humus l’esperava... però no amb el posat de sempre. Hi havia quelcom que li bullia per dins i no s’esperà ni al “Bona tarda” de cortesia... Humus li etzibà la pregunta amb el regust d’un profund retret: “Com és que mai no m’has ensenyat la paraula MEU?”.

El Mestre de les Paraules se’l mirà sorprès, però amb molta compassió. Li respongué: “Qui t’ha ensenyat aquesta paraula?”. “Me l’ha ensenyada Felí, però això és el de menys” replicà Humus tot ofès, “Pensava que eres el MEU amic!!!”.

El Mestre de les Paraules s’entristí. “Aquest és el problema” digué el Mestre tot movent el cap, “l’ús d’aquesta paraula... perquè pot engendrar l’egoisme”.

Humus ja no estava disposat a escoltar més, ni tan sols esperà a què li expliquessin quina cosa era aquesta de l’“egoisme”. Es limità a esgrimir tot un reguitzell d’arguments com ara: “Em sembla que estic en el MEU dret!”, “Crec que m’ho havies d’haver dit!”, “És la MEVA vida!”, “I tu est el MEU amic?”... Humus girà cua i marxà de la Gran Plana, ja no se sentia bé en la presència del Mestre de les Paraules. Se sentia ofès, com si hagués estat objecte d’una gran traïció.


El Mestre de les Paraules veié com Humus marxava. No podia retenir-lo (li havia ensenyat la paraula “llibertat”) i sabia que la seva amistat, per part d’Humus, ja no tornaria a ser mai igual. S’adonà que el mal ja estava fet. L’egoisme començaria a estendre’s sobre la Gran Plana, entre Humus i els seus fills i filles, igual de gèlid com la neu que s’estén arreu durant l’hivern.

Sabia del cert que aquella paraula engendraria odis i divisions, rancúnies i malentesos... a no ser que pogués contrarestar-la d’alguna manera... El Mestre de les Paraules ho va estar pensant molta estona... tanta que semblava tota una eternitat... no hi havia més remei... sols L’AMOR PODIA DONAR UN SENTIT NOU A LA PARAULA MEU... I AIXÒ IMPLICAVA DONAR-HO TOT PER UN ALTRE...


A partir d’aquell moment, el Mestre de les Paraules sabia que Ell mateix hauria de donar exemple... i potser significaria pagar un GRAN PREU... Esperaria el moment oportú en la història dels fills i les filles d’Humus. Però això... JA ÉS UNA ALTRA HISTÒRIA.






Divendres Sant


Fa relativament pocs dies, a la comunitat vàrem viure un fet inesperat: la mort d'una persona que havíem ajudat, i amb qui havíem fet una relació d'amistat. El dia del seu enterrament érem un petit grup. A alguns dels qui ens trobàvem allà ens va impressionar el que estàvem vivint en aquell moment. La seva caixa no era de fusta, sinó de conglomerat. Era enterrat no en un nínxol, sinó a terra, sense làpida ni creu que el recordi. És la mort d'un marginat, la mort d'algú que encara estant en aquest món havia deixat d'existir per a molts. Però el que sí que sé és que per a Jesús existia i Jesús era present en aquell moment.

Tot això em fa recordar i reviure la mort de Jesús. Jesús mor com un marginat, mor fora de la ciutat de Jerusalem, sense tenir a prop seu cap dels seus deixebles, que, com diu sant Marc, s'ho miraven de lluny. Jesús arriba fins al punt de sentir l'abandonament de Déu: Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat? Com si Aquell que Ell anomenava l'Abbà, el Pare, també el marginés, el deixés sol. I tot això per què?

Jesús, morint com un marginat, sol, dóna sentit a la mort de tants homes i dones que viuen situacions de pobresa i de marginació. Jesús es fa pròxim a tots ells per mitjà de la seva creu. Des d'ella s'agermana, es fa company, amic de tots aquests que, com Ell, pateixen la marginació i la soledat. Avui, veient Jesús, nosaltres no podem dir Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?, perquè en Ell, en Jesús, Déu ja no es pot amagar, Déu ja no ens pot abandonar, no ens pot marginar ni deixar-nos sols, ja que Ell ens ha promès que seria amb nosaltres cada dia fins a la fi del món.

És per això que sé i crec fermament que Jesús era present en el dia de l'enterrament d'aquest pobre, de la mateixa manera que crec que és present en totes les nostres vides i situacions. Passem el que passem, Jesús, des de la seva creu, ens continua dient: Jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.

dimarts, 18 de març del 2008

Triduum pasqual al Montnegre

Un servidor serà, aquests dies, a Sant Martí del Montnegre, on hi ha dificultats de connexió via internet, i per tant, d'actualitzar el bloc. Afegim, tot seguit, les homilies de Dijous Sant, de Divendres Sant i de Pasqua que vam fer l'any passat al mateix Montnegre.

Dijous Sant
Dissabte passat vaig fer una excursió a l’ermita de Santa Maria. Feia més o menys un any que no hi anava. Em va cridar l’atenció veure que, poc després de la cruïlla d’Hortsavinyà i Calella, el camí que puja cap a l'ermita està força arreglat, sobretot el darrer tram que permet, fins i tot, passar amb vehicle. També han posat un rètol indicant la Font del Degotall, situada just abans d’arribar. Però la sorpresa va ser veure arreglat tot l’entorn de Santa Maria. El que allí vaig veure i vaig assaborir servirà per fer les homilies d’aquest triduum pasqual.

Avui sols parlarem del roure centenari. Li han posat al voltant, en forma de cercle, unes tanques de fusta semblants a les que han posat, aquí fora, a sant Martí. Aquestes tanques són per a delimitar l’espai de l’arbre i per a ressaltar el seu valor. El roure no és un arbre qualsevol, mereix un respecte especial. El mateix podem dir del pa i el vi de l’eucaristia. No és un pa i un vi qualsevol. Es mereixen un respecte especial, perquè tenen un valor especial. Diríem un “valor afegit”. Per això calen un recipients especials, per això calen uns ritus i uns gestos concrets..., per a delimitar-los bé i perquè ens hi apropem amb respecte. Igualment podem dir del rentament de peus de Jesús als seus deixebles. No va ser un rentament de peus habitual. O sí que ho va ser, però ell li donà un contingut especial; va voler assenyalar un valor simbòlic afegit. Per això ho va fer ell, i ens digué que fos el distintiu dels seus seguidors. D’aquí que els cristians li donem, al rentament de peus, un valor quasi sagramental. Fins al segle XII el rentament de peus era un sagrament d’Església. Per això el fem sols avui. I ens fa respecte fer-lo.

Tornem al roure. Al seu costat hi ha un rètol explicatiu on hi posa “arbre monumental”. Li podriem donar al mot “monumental” un doble significat: que és molt gran i que és quelcom memorable. El pas del temps ha convertit el roure en un monument, en un monument a la pròpia natura, esdevenint un patrimoni del Montnegre. Al parlar d’arbre monumental ens és fàcil enllaçar-ho amb el “monument” de l’eucaristia que tenim preparat. El sentit és el mateix. Convertirem l’eucaristia en un “monument”, en quelcom “memorable”, perquè l’eucaristia és un patrimoni de l’Església, de tos els cristians, i ho volem explicitar en la celebració d’avui. El pas dels anys ha convertir l’eucaristia en una tradició. Sant Pau ens deia a la segona lectura que ja era una tradició a la dècada dels anys 50 del segle I. Per això, seguint aquesta tradició eucarística avui l’hem preparada millor, hem cuidat més els detalls, hem preparat els cants amb anticipació, hem afegit el rentament de peus, hem fet un monument on venerar l’eucaristia... Hem seguit, en definitiva, una tradició.
Per últim, dir que aquest roure no és un arbre mort. Ja començen a sortir-li els llucs un cop més. L’arbre continua ple de vida. Com l’eucaristia, que no està morta. Potser caldria podar alguna cosa, però continua plena de vida i continua donant-nos vida.

Divendres Sant
Ahir parlàvem del roure centenari, avui parlem de l’ermita, també centenària, i més antiga que l’arbre. Sabem que a l’any 1.300 ja n’hi havia una. Utilitzant el llenguatge de Divendres Sant podem dir que l’ermita ha patit una passió, mort i enterrament. Anà patint un procés gradual de degradació que la portà a ensorrar-se, a morir. Amb el pas del temps quedà colgada, sepultada per la bardissa. Fou un enterrament natural.

Fa una colla d’anys diferents persones vam començar a netejar el voltant de l’ermita, el seu interior, a posar una creu feta amb branques sobre un altar de pedres, a posar una icona de la marededéu.... Si hi aneu ara veureu que, malgrat estigui ensorrada, hi ha vida. Han posat una petita creu de ferro, hi ha flors de plàstic noves al peu de la creu, al peu de la marededéu. Fins i tot hi ha el projecte de restaurar-la. Utilitzant el llenguatge de Divendres Sant podem dir que malgrat l’ermita estigui morta hi ha quelcom latent, hi ha una vida que, a poc a poc, va germinant. L’ermita no ha quedat oblidada en el no res. S’hi albira un futur, incert, diferent, però un futur.

Aquest és el sentit que ens volen donar les lectures que hem escoltat i el sentit de la celebració del Divendres Sant. La lectura del profeta Isaïes insisteix en voler trobar sentit al sofriment de l’anomenat Servent de Jahvè, un sofriment que tindrà la seva compensació: “Mireu, el meu servent prosperarà, s’elevarà, i serà posat molt amunt”. La carta als Hebreus ens deia que mantinguem ferma la fe en Jesús, especialment quan patim, i ens ensorrem, i ens sentim sepultats pels problemes. Ell ens donarà l’auxili que necessitem, desenterrant-nos i refent-nos de nou. La passió de sant Joan, a diferència de les passions de Mateu, Marc i Lluc, ens relata la passió i mort de Jesús amb tons gairebé triomfants, on un Jesús amarat de divinitat està omplint ja de resurrecció les afliccions, els patiments i la mort dels homes i dones.

Un apunt final sobre l’ermita que ens pot servir com a imatge de la realitat de la nostra Església avui a Catalunya i a altres indrets de la vella Europa Occidental. Tenim un passat, com l’ermita, que vé de molt lluny, però el present és poca cosa. No podem dir que l’Església estigui ensorrada perquè no és cert, però sí amb por d’ensorrar-se i amb poques forces per a mantenir vius tants espais de culte. Potser l’Església ha de fer el mateix procés que Jesús, que l’ermita de santa Maria: saber patir, saber morir, no tenir por al silenci del sepulcre... perquè hi pugui brollar un nou futur: incert, diferent, però futur. La imatge de l’ermita ensorrada però amb vida a dins, és una imatge esperançadora per a l’Església que, amb prou vida interior, pot fer sorgir persones com sant Francesc que van respondre a la veu de Déu que li digué: “Francesc, repara la meva església que amenaça ruïna”. La imatge de l’ermita ensorrada però amb vida a dins és una imatge esperançadora per a nosaltres mateixos, que malgrat tinguem èpoques dolentes, tenim prou vida interior per a resorgir de les cendres i reconstruir el que havia caigut.

Pasqua
Dijous Sant parlavem del roure centenari, un patrimoni a respectar, com l'eucaristia. Divendres Sant vam parlar de l’ermita, enderrocada però amb signes de vida, una al.lusió a la mort de Jesús que porta la vida a dins seu, una imatge de l’Església actual que, malgrat tot, porta vida dins seu. Avui parlem de l’autèntica novetat de l’entorn de Santa Maria, de l’autèntica sorpresa. Allò que donavem per oblidat ha cobrat vida. Allò que donavem per perdut torna a brollar. Em refereixo a la font de Santa Maria, que ha estat recuperada.

En llenguatge pasqual podem dir que la font ha ressuscitat. Però per ser més precisos hem de dir que més que ressucitar, s’ha tornat a manifestar. Durant tots aquests anys intuïem que l’aigua feia el seu curs però no en teniem cap evidència. El mateix podem dir del concepte o de la idea de resurrecció. Els jueus parlaven de la resurrecció ja al segle II abans de Crist. La intuïen, la imaginaven, però no en tenien cap evidència. Jesús Ressuscitat és aquesta evidència. I a partir d’aleshores la resurrecció és més que un concepte, és més que una intuïció. Amb Jesús Ressuscitat la resurrecció esdevé quelcom creïble, i experimentat pels seus deixebles.

I així com la nova font de Santa Maria és diferent de l’antiga, igualment la presència de Jesús Ressuscitat és diferent a l’antiga presència humana, però una presència dóna sentit i força a l’altra. El Jesús humà dona sentit al Jesús Ressuscitat. El Jesús Ressuscitat dóna continuitat, omple de força i de contingut el Jesús humà, talment com la font vella i la font nova de Santa Maria.

La deu de la font de Santa Maria brolla sota del roure i de l’ermita, gairebé entremig d’ambdós, com volent agermanar-se i formar una unitat amb ells. Igualment la resurrecció de Jesús que dóna sentit i vibració a l’eucaristia, que dóna sentit i vibració a l’ermita -a l’Església- per enrunada que estigui. El Crist ressuscitat és a sota de l’eucaristia i de l’Església, donant-li vida; però més enllà de l'eucaristia i de l'Església també ho omple tot de vida: el que és vell, el que està mort, el que està brotant, el que està creixent.

Avui és Pasqua. Avui anem a la font de la nostra fe. Avui anem a amarar-nos d’aquesta aigua pura i crital.lina que és el Crist Ressuscitat. I deixarem que aquesta aigua ens acaroni, ens estimuli, ens refresqui, ens purifiqui, ens renovi, ens ompli de joia i de serenor.

Bona Pasqua!

diumenge, 16 de març del 2008

La mort del postconcili (Diumenge de Rams)

La mort de l’abat Cassià és un anunci de la mort del postconcili”. La frase és intencionadament contundent, però no vol ser provocadora, ni un anhel restauracionista, ni una lamentació a l’estil de l’article “El darrer d’una estirp” publicat avui per Pilar Rahola i que té, malgrat tot, un punt de raó. Adonem-nos que els catalans de referència del Concili Vaticà II i del postconcili ens estan, a poc a poc, deixant: l’abat Cassià, Jordi Llimona, el bisbe Deig, mossèn Vidal Aunós, i tants d’altres que han encarnat i testimoniat, els darrers 40 anys, l’esperit renovador del concili.
Però si ampliéssim la llista d’aquests referents sortirien poquíssimes o gairebé cap dona, un detall revelador de que els temps canvien. Un altre detall és que un servidor hauria de fer un bon esforç per ampliar amb criteri aquesta llista, i no només per la pròpia incapacitat sinó també perquè aquests temps ja no són, pròpiament, els meus. Un detall, definivament il.lustratiu, és el comentari que un portaveu del col.lectiu “Volem bisbes cristians” ha enviat, aquesta setmana, al bloc “A la caputxina”. Interpel.lat pel que dèiem, diumenge passat aquí, expressava: “Com a grup de joves ens trobem a vegades perduts i sense referents dins l'església”. Els adults i els més grans ens preguntem sorpresos, i un xic indignats, com pot ser que aquests joves s’atreveixin a dir això? La resposta, involuntàriament, ens la dóna aquest jove en el mateix comentari: “El concili Vatica II ens queda molt lluny i crec que no ens podem considerar post-conciliars”.

Aquesta afirmació d’un portaveu de joves cristians inquiets i sensibilitzats, ens ha motivat a dir que el postconcili ha de morir, i ho diem no com a menyspreu, ni com una manca de respecte a les generacions que tant s’han esforçat per encarnar-lo; ho diem com a respecte a l’acció de l’Esperit Sant que també, ara i aquí, segueix bufant i parlant a les noves generacions de cristians que pugen, per pocs que siguin i destartalats que puguin semblar. Que el postconcili ha de morir sols ho entendrem des de la fe; des de l’experiència de la passió, de la mort i de la ressurrecció del Senyor Jesús que reviurem, un cop més, aquesta Setmana Santa. La mort del postconcili ha de ser una mort ressuscitadora, una mort portadora d’un impuls eclesial català, d’un afany per redefinir i, sobretot, per concretar amb formes i gestos la identitat cristiana catalana. Una identitat que, reconeguem-ho, ha quedat diluïda, en part per una excessiva candorositat eclesial de creure que en un estat laic i democràtic l’Església tindria un pes específic, però també en part pels qui, en temps de dictadures, utilitzaven les esglésies com a espai de llibertat d’expressió i de projecció de les seves aspiracions polítiques i que, ara, se n’amaguen perquè som laics i no queda pijoprogre.

Il.luminats per la primera lectura hem de convertir-nos en Servents sofrents de Jahvè, a l’estil del personatge misteriós que descriu el profeta Isaïes. Els biblistes discuteixen si aquest Servent fa referència a tot el poble d’Israel, o a un grup concret, o a una persona concreta. Aquesta pluralitat de lectures, totes vàlides, ens ajuda a dir que hem d’esdevenir Servents sofrents com a col.lectiu eclesial, com a grups de base concrets, i com a persones individuals. Cal que els qui tinguin una llengua de mestre, l’utilitzin i sostinguin els cansats, animin els desanimats, orientin els desorientats. Cal, des de la recerca del silenci i la pregària, escoltar a cau d'orella la veu de Déu que ens parla i ens instrueix, que ens crida al seguiment, que dóna lucidesa i perspectiva de les coses. Cal també assumir la força del seu missatge que implica, indefectiblement, anar contra corrent, i el més dolorós, anar contracorrent dels que tenim més a prop. Caldrà parar l’esquena i la galta, caldrà no amagar-se. I és la fidelitat a aquesta convicció el que fará que, els qui s’atreveixin, no quedin avergonyits.

L’itinerari del Servent sofrent de Jahvè és, en definitiva, l’itinerari de la passió, mort i resurrecció de Jesús. Un itinerari paradigmàtic, un itinerari alliçonador, un itinerari que ens diu que qui no vulgui pols que no vaig a l’era.

divendres, 14 de març del 2008

2 d'abril: Presentació de "Mirades..." als caputxins de Sarrià

Per a visualitzar millor el targetó cliqueu al damunt...

Notícies de la germana Maria i del Dr. Adel

La germana Maria ens ha enviat un correu, que us copio a sota...

Dear Abouna Jordi,
Thanks for the message. Sorry but i have problems in net. The flight was good to Brussel but the problem was to Cairo. They told us "no place" but we insisted and prayed and at last we traveled in first class. The money we collected is 4200 in Sarrià and from abouna Anton in Vic is 2200. Many greetings to all we met, also for Lidia

Best wishes,

sister maria

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA (Jn 10, 31-42)

“Per què m’acuseu de blasfem quan declaro que sóc Fill de Déu?” (Jn 10, 37)
Divendres, 14 de març de 2008

Vam començar el nostre camí quaresmal diumenge rere diumenge tot recordant, primer, el Jesús temptat en el desert després del seu Baptisme al Jordà; després el vam veure transfigurat al mont Tabor davant uns deixebles astorats; el vam seguir veient enraonant amb una samaritana a la vora d’un pou; el vam veure fa dos diumenges donant la vista al cec de naixement i encara, el diumenge passat, ressuscitant el seu amic Llàtzer. Lectures, totes elles, molt concretes marcades pel simbolisme de l’aigua (record del nostre baptisme) i la llum (cridats a una vida nova).

Avui, hauríem de començar llegint el capítol 10 de Joan, per adonar-nos que el context de les paraules de Jesús es troben dins d’una festa jueva, la festa de la Dedicació. Aquesta festa es remunta a la dedicació del Temple, l’any 165 aC, en temps de Judes Macabeu, després que el Temple anterior havia estat profanat i destruït. És aquesta una festa marcada novament per la llum i l’alegria (avui els jueus la celebren, amb el nom d’Hanukkà, fent servir un canelobre de vuit branques, tot encenent una de les branques per nit i posant aquesta làmpada en una finestra, de manera que sigui visible des de l’exterior de la casa).

Avui, crec que també Jesús vol il·luminar el nostre camí, ens vol parlar clar, com ho va fer amb aquells fariseus i mestres de la Llei que volien apedregar-lo per blasfem. Jesús ens revela allò que creiem de cor o que potser sols intuïm... Jesús no sols és un personatge singular dins la història dels homes (com ho han estat tants d’altres), avui Jesús ens diu obertament, clarament: sóc el Fill de Déu.

Avui, potser, no li tiraríem pedres (som més “civilitzats” i tan políticament correctes!), en canvi podem tirar sorra damunt d’aquesta afirmació, una afirmació que a Jesús li costà la vida, una afirmació que ens cal atendre i acollir, perquè també està en joc la nostra vida! No fos cas que ens passés com als botxins de Jeremies (20, 10-13), els quals cercant la mort del profeta, volent-lo silenciar, no s’adonaven que apropaven el país al desastre.

I em sembla que això és així, perquè tot el que Jesús fa i diu no ens és aliè: Jesús, essent temptat, esdevé consol de tots els temptats i oprimits; transfigurat, ens anuncia el dia en què nosaltres serem transformats a la seva imatge; demanant aigua a la Samaritana, es mostra font que calma les nostres sets més pregones; donant vista al cec de naixement, revela la nostra ceguesa però també que podem ser guarits; ressuscitant a Llàtzer, es manifesta com qui té la darrera paraula sobre la nostra mort.

Acaba l’Evangeli d’avui dient que Jesús se’n tornà a l’altra riba del Jordà, allà on Joan batejava... Abans de la més gran prova d’amor, abans del do de la pròpia vida per nosaltres, l’Evangelista ens presenta a Jesús com tornant als orígens del seu ministeri...

Que aquesta Quaresma apunt d’acabar hagi estat per a nosaltres un tornar a l’Origen, un reconsiderar, un acollir de nou i renovar la nostra fe en Jesús, la Passió, Mort i Resurrecció del qual ens preparem per celebrar més intensament en aquests dies.

diumenge, 9 de març del 2008

Cristià d'espardenya, vine a fora! (Quaresma 5)

Una altra Església és possible”, “Volem bisbes cristians” eren els títols d’alguns dels correus electrònics que han circulat durant aquesta setmana. Era la reacció, des de la base, a l’elecció que els bisbes espanyols han fet del nou president de la seva Conferència Episcopal. Els bisbes catalans, obligats eternament a formar-ne part, han participat amb 10 vots.

Els cristians d’espardenya moderats –suposem que la nominació “cristians d’espardenya” aplega un ample ventall de posicions- se senten, un cop més, entremig. Els desplau l’elecció d’un cardenal de tendència teocon i més aviat reaccionari, i confien que es tranquil.litzi un cop aconseguida la presidència; però també els desplau aquest progresisme, també reaccionari, que tot el que faci olor de jerarquia és, sistemàticament, rebutjat. Amb el perill d'enganxar-nos els dits ens atrevirem a introduir un nou col.lectiu dins la nomeclatura socioreligiosa que anem, modestament, definint: es tracta dels cristians progres que, de vegades, assumeixen actituds i comportaments sistemàticament bel.ligerants i semblants als dels teocons, situats, exactament, a l’altre extrem. Es compleix la dita que “els extrems es toquen”.

Tenim, a casa nostra, un progressisme cristià que el podriem dividir en dos: el progressisme reaccionari i el progressisme clàssic. El primer, com el seu nom indica, és una reacció visceral contra tot el que pugui provenir de la jerarquia eclesiàstica. Si apareix quelcom de bo com el llibre del papa sobre Jesús o el recent document dels bisbes catalans “Anunciar l’evangeli amb nou ardor”, es fa, aleshores, un silenci magnànim. La proximitat del progressisme reaccionari amb els anomenats pijoprogres fa que, sense adonar-se, combreguin amb rodes de molí, car són utilitzats per a fomentar la polèmica i mantenir, així, neutralitzada la veu col.lectiva i plural de l’Església, que va més enllà de les opinions d’uns i altres.

L’altre progressisme és el que anomenem, per entendre’ns, clàssic. És un progressime que segueix amb les mateixes consignes de fa 40 anys quan, fruit de la celebració del Concili Vaticà II, aparegué una nova manera de fer i d’entendre les coses. Es tracta d’un progressisme fidel i benintencionat però que, malauradament, ha esdevingut clàssic. La poca renovació humana i el pas del temps ha anat convertint la frescor del seu missatge en quelcom digne de respecte però que ja no interpel.la. Les forces i la capacitat d’estar al dia han minvat, caient, sovint, en un inconscient progressisme dogmàtic i tòpic, de vegades prepotent, on les consignes de fa 40 anys han esdevingut intocables. A tall d’exemple, a l’hàbit se li diu, intencionadament, l’uniforme; al clergiman, l’esparadrap; i expressar la vivència religiosa se li diu sensibleria.

I mentrestant el cristià d’espardenya, veient-les venir d’un costat i d’un altre, resta confòs i desconcertat; resta reclòs, com Llàzter, en la foscor del sepulcre; o reclòs, com el poble d’Israel exiliat a Babilònia, en les seves coves. I és la veu profètica d’Ezequiel que, en nom de Déu, convida a sortir dels amagatalls per a omplir-se, sense por, de l’esperit diví, recobrant novament la vida. I és la veu convençuda i commuguda de Jesús que diu a Llàtzer que surti fora de la foscor del sepulcre. És la veu de Jesús que, novament, diu que el deslliguin i que el deixin caminar.

Potser és hora que els cristians d’espardenya, estimulats per Ezequiel i pel mateix Jesús, surtin dels seus amagatalls i parlin, i s’expressin, i opinin, i visquin. Cert que les reaccions progres, per reaccionaries que siguin, tenen el valor que són de la base i que fan d’efecte compensador, però calen ponts, calen cristians d’espardenya que uneixin els extrems.

dimarts, 4 de març del 2008

Crònica de la "Visita sorpresa"

Ja anunciàvem, fa dies, la visita sorpresa de la germana Maria Shenouda i del doctor Adel Ghali a Catalunya. Els dos, cristians coptes que viuen a El Caire, estan implicats en la promoció humana dels drapaires del barri de Ezbet El Nakhl, que viuen de la recollida i la selecció d'escombraries. La seva tasca social es concreta en la cura de l'escola Mahaba amb uns dos mil alumnes i el centre Salaam -on viuen les germanes- que acull un dispensari, una residència d'ancians, una guarderia, un centre de discapacitats físics, un internat pels discapacitats, un grups de promoció social de la dona.

El doctor Adel i la germana Maria arribaven a l'aeroport de Girona procedents de Brussel.les el dimarts 26 de febrer a la tarda. Els recollia el claretià Anton Vilarrúbies i els portava a Vic, on el mateix capvespre feien una primera xerrada a la comunitat cristiana del claretians. Hi assistiren un grup de coptes que viuen a Cervera i es va fer una col.lecta pel projecte d'ampliació de l'escola Mahaba.
El dimecres 27, es desplaçaren a Barcelona amb l'Anton Vilarrúbies i van fer una visita detallada de la Sagrada Família. A la tarda els recollí en Jordi Cervera i van visitar la Facultat de Teologia i la Universitat Central. Van passejar per les Rambles fins al carrer Portaferrissa, carrer Petritxol fins a l'església del Pi, la Catedral, barri gòtic fins a Santa Maria del Mar. Acabat el recorregut anaren al convent del caputxins de Sarrià. El doctor Adel sopà i dormí al convent i la germana Maria ho féu a casa de la Lídia Brinquis.
El dijous 28 fou un dia intens. A 2/4 de 8 ens trobàvem tots a l'eucaristia conventual. El Dr. Adel exercí de diaca i predicà una simpàtica història d'una santa europea anomenada Ana Simón la idiota. Esmorzats i acompanyats per en Carmel Gasol, anàvem a Montserrat on ens retrobàvem amb l'Anton Vilarrúbies, acompanyat de dos laics. Després de pregar al cambril de la Verge enfilàvem la carretera cap al col.legi Mare de Déu de Montserrat de Les Borges Blanques Ens acollien fra Gil, fra Jordi Seubas, fra Magí, els professors, i l'equip directiu. Es va parlar de mútues visites i de fer lligams entre les dues escoles. Vam dinar amb ells. A la tarda, aprofitant el camí, aturada a Cervera per a pregar a l'església on els coptes celebren el seu culte i per a prendre un te amb l'abouna Mathias i alguns coptes que ens esperaven. Arribats a Barcelona i sopats, a les 9 de la nit féiem una trobada amb joves i adults de la comunitat cristiana dels caputxins de Sarrià i altra gent que havia visitat el barri del Caire. Explicaren el projecte i les dificultat que, com a cristians, tenen en un país de majoria musulmana. També es féu una col.lecta.
El divendres 29, de bon matí, desplaçament a l'aeroport de Girona on, malgrat una pana del cotxe, les boires i els retards dels vols, agafaven puntualment el seu vol cap a Brussel.les on, unes hores després agafaven un altre vol que els retornava a El Caire.
Gràcies per la visita!

dissabte, 1 de març del 2008

El que enlluerna i el que llueix (Quaresma 4)

Diu la dita “Ens fixem més en el que enlluerna que en el que llueix”. El sentit literal dels verbs enlluernar i lluir ens contextuen, a priori, el missatge: el diccionari diu que enlluernar és ofuscar la vista. El sentit figurat -que és el sentit de la dita- és més rotund: enlluernar és ofuscar, és aclaparar, és impressionar, és anul.lar l’altre. Enlluernar és, intencionadament, intentar manipular l’altre. Enlluernar és donar culte a l’aparença, a la superficialitat i al doble joc.

Samuel, un dels personatges més emblemàtics de l’AT, es deixa enlluernar a l’hora de triar, entre els fills de Jessè, el rei d’Israel. Ho escoltàvem a la primera lectura. Déu ha d’intervenir dient-li: “No et fixis en el seu aspecte ni en l’alçada de la seva talla. Allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”. El toc d’atenció diví i el seu missatge són definitivament determinants. Serà David, el més petit, el darrer dels germans, el qui no compta, el qui assumirà la reialesa. Un relat molt escaient i oportú en temps d’eleccions de tot tipus.

La tendència humana a enlluernar és irrefrenable. Els infants intenten enlluernar els seus pares, els adolescents intenten enlluernar els amics, els joves intenten enlluernar la societat, els pares intenten enlluernar els fills, la propaganda intenta enlluernar el consumidor, els partits polítics intenten enlluernar els votants, els frares i capellans intentem enlluernar els feligresos, els artistes intenten enlluernar el públic, els treballadors intenten enlluernar l’amo, els mitjans de comunicació intenten enlluernar l’audiència i els lectors. Tornem a dir-ho, l’afany d’enlluernar és instal.lar-se en la superficialitat, en l’aparença, en la manipulació; és voler convertir l’altre en un ésser passiu i domesticat.

El contrari d’enlluernar és lluir. Lluir -segons el diccionari- és tenir reflexos lluminosos. És, en definitiva, irradiar llum. Tornant a la dita, amb lluir passem de la superficialitat a la interioritat, de l’aparença al contingut, de la distància a la proximitat. Lluir és irradiar allò que hom porta a dins. Lluir és quelcom intrínsec, personal, que es manifesta de forma clara només si t’hi atanses, si en fas experiència. Lluir converteix l’altre en algú actiu i proper, passant de la passivitat a la participació.

És el cas de la guarició del cec de naixement. Jesús no enlluerna sinó que llueix. La seva llum il.lumina l’altre i el guareix. Jesús no aclapara ni anul.la el cec: s’hi atansa..., el toca..., l’anima a esdevenir subjecte actiu de la seva guarició: “Vés a rentar-te a la piscina de Siloè”. I el cec, confiant en el que Jesús li diu, és guarit. Recupera la vista i recupera la seva lluïssor, fins al punt que, discutint amb els seus contemporanis, afirma que el qui l’ha guarit és un profeta. En un segon moment, interpel.lat novament per Jesús, acaba creient en ell i adorant-lo. Un relat que ens explica, en la persona del cec, que la fe en Jesús ens obre els ulls a la realitat; un relat que ens explica que la fe no s’irradia enlluernant sinó lluïnt i fent lluir.

Sant Pau també ho diu, semblantment, a la segona lectura: “Ara que esteu en el Senyor sou llum”. Una llum que –continua dient- irradia bondat, irradia justícia, irradia veritat. En definitiva, estar en el Senyor és participar d’una lluïssor que ens omple d’autenticitat i de retruc, omple d’autenticitat l’altre.