diumenge, 30 de març de 2008

Treure pit? (Pasqüetes)

El Barça s’està convertint en un equip de futbol entranyable i, fins i tot, commovedor: Ronaldinho s’enyora, Henry està deprimit, Messi lessionat, Puyol treu foc pels queixals, Rijkaard no sap què fer, i un menor d’edat, en Bojan, és qui alegra l’equip. Tota aquesta precarietat converteix a aquests homes, intencionadament mitificats, en persones properes i humanes; els fa més com nosaltres, que també tenim bones i males temporades, que ens enyorem, o ens deprimim, o emmalaltim, o no sabem què fer, o treiem foc pels queixals, o la presència d’un jove ens alegra el dia.

No obstant, uns i altres, desitgem el triomf. A ningú li agrada ser un perdedor. Però l’afany pel triomf fa que, un cop assolit, el volem convertir en un estatus. Aleshores caiem, irremeiablement, en triomfalismes. Aleshores, enardits, treiem pit, i entrem en una irrefrenable espiral de pressumpció, de vanitat, d’autocomplaença que ens allunya, a poc a poc, de la realitat i acaba, tard o d’hora, fent-nos tocar de peus a terra, fent-nos tastar l’altra cara de la moneda: la nostra feblesa.

Aquest pas constant del triomf al triomfalisme el podem detectar, també, llegint el llibre dels Fets dels Apòstols, que benintencionadament, evoca els orígens de la primitiva comunitat cristiana amb uns tons, com el la lectura d’avui, excessivament superlatius. La comunitat, volgudament idealitzada, funciona millor que el mateix grup de Jesús i els seus deixebles; els discursos de Pere, a diferència dels de Jesús, converteixen a les multituds; les guaricions de Pere, a diferència de les de Jesús, fins i tot fan callar a les autoritats jueves. No calen comentaris.

En canvi, els relats evangèlics de la resurrecció no són gens triomfalistes. Són, en alguns moments triomfants –només faltaria- però mai triomfalistes. Més encara, aquests relats volen evidenciar el gran contrast entre la limitació de l’acció humana i la grandesa de l’acció divina. L’evangeli d’avui ens deia que els deixebles eren amb les portes tancades per por, ens explica la incredulitat de l’apòstol Tomàs, i també pressuposa la incredulitat de les generacions posteriors quan diu: “Feliços els qui creuran sense haver vist”. Però simultàniament el Ressuscitat comunica als deixebles els efectes del seu triomf: els comunica el do de l’Esperit Sant, els dóna atribucions de perdonar o d’aturar el perdó.
La segona lectura, també molt lúcida, i gens triomfalista expressa, primerament, les benefactores conseqüències del triomf de Jesús Ressuscitat per a la comunitat, però seguidament, tocant de peus a terra, expressa les proves que hauran de patir i que hauran de saber suportar. Una cosa no treu l’altra.

És Pasqua, toca celebrar el triomf de Jesús, però sense triomfalismes, sense treure pit. Sortosament, els moments que vivim no ens ho faciliten. I quan, aprofitant alguna manifestació o declaració, aixequem la cresta, se’ns veu el llautó. Són temps de discreta i humil autenticitat, són temps de vivència profunda i alliberada de la nostra fe. Estavem tan acostumats a ser rellevants i triomfalistes i perdiem tantes energies mantenint aquest estatus! No obstant, no sabem, encara, encaixar aquesta nova situació, plenament evangèlica. Ens cal, encara, desinflar més el pit i reconduir aquestes energies en reflexionar, en pregar, en celebrar, en assaborir la fe, deixant de banda les superficialitats triomfalistes que són foc d’encenalls. Aleshores esdevindrem més propers, més entranyables, més commovedors, més de Déu i més dels altres.