diumenge, 16 de març de 2008

La mort del postconcili (Diumenge de Rams)

La mort de l’abat Cassià és un anunci de la mort del postconcili”. La frase és intencionadament contundent, però no vol ser provocadora, ni un anhel restauracionista, ni una lamentació a l’estil de l’article “El darrer d’una estirp” publicat avui per Pilar Rahola i que té, malgrat tot, un punt de raó. Adonem-nos que els catalans de referència del Concili Vaticà II i del postconcili ens estan, a poc a poc, deixant: l’abat Cassià, Jordi Llimona, el bisbe Deig, mossèn Vidal Aunós, i tants d’altres que han encarnat i testimoniat, els darrers 40 anys, l’esperit renovador del concili.
Però si ampliéssim la llista d’aquests referents sortirien poquíssimes o gairebé cap dona, un detall revelador de que els temps canvien. Un altre detall és que un servidor hauria de fer un bon esforç per ampliar amb criteri aquesta llista, i no només per la pròpia incapacitat sinó també perquè aquests temps ja no són, pròpiament, els meus. Un detall, definivament il.lustratiu, és el comentari que un portaveu del col.lectiu “Volem bisbes cristians” ha enviat, aquesta setmana, al bloc “A la caputxina”. Interpel.lat pel que dèiem, diumenge passat aquí, expressava: “Com a grup de joves ens trobem a vegades perduts i sense referents dins l'església”. Els adults i els més grans ens preguntem sorpresos, i un xic indignats, com pot ser que aquests joves s’atreveixin a dir això? La resposta, involuntàriament, ens la dóna aquest jove en el mateix comentari: “El concili Vatica II ens queda molt lluny i crec que no ens podem considerar post-conciliars”.

Aquesta afirmació d’un portaveu de joves cristians inquiets i sensibilitzats, ens ha motivat a dir que el postconcili ha de morir, i ho diem no com a menyspreu, ni com una manca de respecte a les generacions que tant s’han esforçat per encarnar-lo; ho diem com a respecte a l’acció de l’Esperit Sant que també, ara i aquí, segueix bufant i parlant a les noves generacions de cristians que pugen, per pocs que siguin i destartalats que puguin semblar. Que el postconcili ha de morir sols ho entendrem des de la fe; des de l’experiència de la passió, de la mort i de la ressurrecció del Senyor Jesús que reviurem, un cop més, aquesta Setmana Santa. La mort del postconcili ha de ser una mort ressuscitadora, una mort portadora d’un impuls eclesial català, d’un afany per redefinir i, sobretot, per concretar amb formes i gestos la identitat cristiana catalana. Una identitat que, reconeguem-ho, ha quedat diluïda, en part per una excessiva candorositat eclesial de creure que en un estat laic i democràtic l’Església tindria un pes específic, però també en part pels qui, en temps de dictadures, utilitzaven les esglésies com a espai de llibertat d’expressió i de projecció de les seves aspiracions polítiques i que, ara, se n’amaguen perquè som laics i no queda pijoprogre.

Il.luminats per la primera lectura hem de convertir-nos en Servents sofrents de Jahvè, a l’estil del personatge misteriós que descriu el profeta Isaïes. Els biblistes discuteixen si aquest Servent fa referència a tot el poble d’Israel, o a un grup concret, o a una persona concreta. Aquesta pluralitat de lectures, totes vàlides, ens ajuda a dir que hem d’esdevenir Servents sofrents com a col.lectiu eclesial, com a grups de base concrets, i com a persones individuals. Cal que els qui tinguin una llengua de mestre, l’utilitzin i sostinguin els cansats, animin els desanimats, orientin els desorientats. Cal, des de la recerca del silenci i la pregària, escoltar a cau d'orella la veu de Déu que ens parla i ens instrueix, que ens crida al seguiment, que dóna lucidesa i perspectiva de les coses. Cal també assumir la força del seu missatge que implica, indefectiblement, anar contra corrent, i el més dolorós, anar contracorrent dels que tenim més a prop. Caldrà parar l’esquena i la galta, caldrà no amagar-se. I és la fidelitat a aquesta convicció el que fará que, els qui s’atreveixin, no quedin avergonyits.

L’itinerari del Servent sofrent de Jahvè és, en definitiva, l’itinerari de la passió, mort i resurrecció de Jesús. Un itinerari paradigmàtic, un itinerari alliçonador, un itinerari que ens diu que qui no vulgui pols que no vaig a l’era.

1 comentari:

fraeduard ha dit...

Encara que sóc co-editor del blog, senzillament voldria afegir un comentari a "La mort del post-concili". Jo també he sentit el comentari: "La mort de l'abat Cassià és el final d'una època". Però tinc la sensació que el propi abat Cassià era més intel·ligent, i es va adonar que l'època acabava... fa vint anys, quan va dimitir del seu càrrec. I ha sabut seguir sent referent, però amb discreció, deixant que en la seva comunitat una nova època s'obrís pas. Tot un exemple a admirar. Hi ha persones per qui aquests vint o trenta anys no han passat...
Tota tradició autèntica comporta alhora continuïtat i novetat. Dir que el post-concili ha mort (que de fet ja fa anys que va morir) vol dir estar disposat a recollir-ne el testimoni, en una època nova en la qual, com deia el propi abat Cassià, el problema és que "se'ns demana ser cristians, i res més que cristians, i el problema és que no en sabem..."