Cristià d'espardenya, vine a fora! (Quaresma 5)

“Una altra Església és possible”, “Volem bisbes cristians” eren els títols d’alguns dels correus electrònics que han circulat durant aquesta setmana. Era la reacció, des de la base, a l’elecció que els bisbes espanyols han fet del nou president de la seva Conferència Episcopal. Els bisbes catalans, obligats eternament a formar-ne part, han participat amb 10 vots.

Els cristians d’espardenya moderats –suposem que la nominació “cristians d’espardenya” aplega un ample ventall de posicions- se senten, un cop més, entremig. Els desplau l’elecció d’un cardenal de tendència teocon i més aviat reaccionari, i confien que es tranquil.litzi un cop aconseguida la presidència; però també els desplau aquest progresisme, també reaccionari, que tot el que faci olor de jerarquia és, sistemàticament, rebutjat. Amb el perill d'enganxar-nos els dits ens atrevirem a introduir un nou col.lectiu dins la nomeclatura socioreligiosa que anem, modestament, definint: es tracta dels cristians progres que, de vegades, assumeixen actituds i comportaments sistemàticament bel.ligerants i semblants als dels teocons, situats, exactament, a l’altre extrem. Es compleix la dita que “els extrems es toquen”.

Tenim, a casa nostra, un progressisme cristià que el podriem dividir en dos: el progressisme reaccionari i el progressisme clàssic. El primer, com el seu nom indica, és una reacció visceral contra tot el que pugui provenir de la jerarquia eclesiàstica. Si apareix quelcom de bo com el llibre del papa sobre Jesús o el recent document dels bisbes catalans “Anunciar l’evangeli amb nou ardor”, es fa, aleshores, un silenci magnànim. La proximitat del progressisme reaccionari amb els anomenats pijoprogres fa que, sense adonar-se, combreguin amb rodes de molí, car són utilitzats per a fomentar la polèmica i mantenir, així, neutralitzada la veu col.lectiva i plural de l’Església, que va més enllà de les opinions d’uns i altres.

L’altre progressisme és el que anomenem, per entendre’ns, clàssic. És un progressime que segueix amb les mateixes consignes de fa 40 anys quan, fruit de la celebració del Concili Vaticà II, aparegué una nova manera de fer i d’entendre les coses. Es tracta d’un progressisme fidel i benintencionat però que, malauradament, ha esdevingut clàssic. La poca renovació humana i el pas del temps ha anat convertint la frescor del seu missatge en quelcom digne de respecte però que ja no interpel.la. Les forces i la capacitat d’estar al dia han minvat, caient, sovint, en un inconscient progressisme dogmàtic i tòpic, de vegades prepotent, on les consignes de fa 40 anys han esdevingut intocables. A tall d’exemple, a l’hàbit se li diu, intencionadament, l’uniforme; al clergiman, l’esparadrap; i expressar la vivència religiosa se li diu sensibleria.

I mentrestant el cristià d’espardenya, veient-les venir d’un costat i d’un altre, resta confòs i desconcertat; resta reclòs, com Llàzter, en la foscor del sepulcre; o reclòs, com el poble d’Israel exiliat a Babilònia, en les seves coves. I és la veu profètica d’Ezequiel que, en nom de Déu, convida a sortir dels amagatalls per a omplir-se, sense por, de l’esperit diví, recobrant novament la vida. I és la veu convençuda i commuguda de Jesús que diu a Llàtzer que surti fora de la foscor del sepulcre. És la veu de Jesús que, novament, diu que el deslliguin i que el deixin caminar.

Potser és hora que els cristians d’espardenya, estimulats per Ezequiel i pel mateix Jesús, surtin dels seus amagatalls i parlin, i s’expressin, i opinin, i visquin. Cert que les reaccions progres, per reaccionaries que siguin, tenen el valor que són de la base i que fan d’efecte compensador, però calen ponts, calen cristians d’espardenya que uneixin els extrems.