“Per què m’acuseu de blasfem quan declaro que sóc Fill de Déu?” (Jn 10, 37)Divendres, 14 de març de 2008
Vam començar el nostre camí quaresmal diumenge rere diumenge tot recordant, primer, el Jesús temptat en el desert després del seu Baptisme al Jordà; després el vam veure transfigurat al mont Tabor davant uns deixebles astorats; el vam seguir veient enraonant amb una samaritana a la vora d’un pou; el vam veure fa dos diumenges donant la vista al cec de naixement i encara, el diumenge passat, ressuscitant el seu amic Llàtzer. Lectures, totes elles, molt concretes marcades pel simbolisme de l’aigua (record del nostre baptisme) i la llum (cridats a una vida nova).
Avui, hauríem de començar llegint el capítol 10 de Joan, per adonar-nos que el context de les paraules de Jesús es troben dins d’una festa jueva, la festa de la Dedicació. Aquesta festa es remunta a la dedicació del Temple, l’any 165 aC, en temps de Judes Macabeu, després que el Temple anterior havia estat profanat i destruït. És aquesta una festa marcada novament per la llum i l’alegria (avui els jueus la celebren, amb el nom d’Hanukkà, fent servir un canelobre de vuit branques, tot encenent una de les branques per nit i posant aquesta làmpada en una finestra, de manera que sigui visible des de l’exterior de la casa).
Avui, crec que també Jesús vol il·luminar el nostre camí, ens vol parlar clar, com ho va fer amb aquells fariseus i mestres de la Llei que volien apedregar-lo per blasfem. Jesús ens revela allò que creiem de cor o que potser sols intuïm... Jesús no sols és un personatge singular dins la història dels homes (com ho han estat tants d’altres), avui Jesús ens diu obertament, clarament: sóc el Fill de Déu.
Avui, potser, no li tiraríem pedres (som més “civilitzats” i tan políticament correctes!), en canvi podem tirar sorra damunt d’aquesta afirmació, una afirmació que a Jesús li costà la vida, una afirmació que ens cal atendre i acollir, perquè també està en joc la nostra vida! No fos cas que ens passés com als botxins de Jeremies (20, 10-13), els quals cercant la mort del profeta, volent-lo silenciar, no s’adonaven que apropaven el país al desastre.
I em sembla que això és així, perquè tot el que Jesús fa i diu no ens és aliè: Jesús, essent temptat, esdevé consol de tots els temptats i oprimits; transfigurat, ens anuncia el dia en què nosaltres serem transformats a la seva imatge; demanant aigua a la Samaritana, es mostra font que calma les nostres sets més pregones; donant vista al cec de naixement, revela la nostra ceguesa però també que podem ser guarits; ressuscitant a Llàtzer, es manifesta com qui té la darrera paraula sobre la nostra mort.
Acaba l’Evangeli d’avui dient que Jesús se’n tornà a l’altra riba del Jordà, allà on Joan batejava... Abans de la més gran prova d’amor, abans del do de la pròpia vida per nosaltres, l’Evangelista ens presenta a Jesús com tornant als orígens del seu ministeri...
Que aquesta Quaresma apunt d’acabar hagi estat per a nosaltres un tornar a l’Origen, un reconsiderar, un acollir de nou i renovar la nostra fe en Jesús, la Passió, Mort i Resurrecció del qual ens preparem per celebrar més intensament en aquests dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada