LA REBEL·LIÓ D'HUMUS

Temps era temps, que el Mestre de les Paraules estimava Humus.

Tot sovint, passejant ara aquí ara allà pels infinits camins de la Gran Plana, el Mestre de les Paraules tenia cura d’Humus. Mai no el deixava sol, no perquè no se’n refiés, sinó perquè veritablement se l’estimava i li abellia de cercar la seva companyia.

Des del principi del temps, el Mestre de les Paraules començà d’ensenyar les primeres paraules a Humus per a poder-se comunicar amb ell. El Mestre de les Paraules estava molt content amb Humus, perquè aquest resultà ser un gran conversador.

Quantes hores d’entranyable diàleg se seguien entre ells dos quan queia la tarda i el cel es pintava de colors càlids, ara groc intens, ara rosat, ara vermell, ara violat... fins que la nit ho agombolava tot i tenyia el cel d’un mantell d’estrelles!

Humus estava molt content de tenir un amic com el Mestre de les Paraules, perquè en aquelles converses, ell mateix es descobria amb un potencial que encara no sabia molt bé com expressar, i perquè el Mestre, cada tarda, sempre el sorprenia amb una paraula nova: Amor, Solidaritat, Companyia, Certesa, Esperança, Amic, Amiga, Estimació, Pau, Llibertat...

Un dia que Humus estava sol recollint fruits d’un gran arbre, ensopegà amb Felí.

Felí era un llustrós gat negre, d’aquells que tenen el pèl fosc com el betum i molt brillant. Realment era un gat que feia goig de veure.

Com Felí tenia gana s’apropà a Humus per a veure si aquest li deixava caure alguna cosa. Així que començà a donar voltes tot girant al voltant ara d’un peu, ara d’un altre del bon Humus. Aquest no li feia massa cas... fins que Felí aconseguí captar la seva atenció en posar-se a miolar: “MEU, MEU, MEUUUUUUUU!”, digué.

Felí aconseguí el que es proposava. Humus quedà bocabadat: “MEU... Quina paraula més estranya! No l’havia sentida mai abans... Com és que el Mestre de les Paraules mai no me l’ha ensenyat?”, es demanà.

Felí, astut com era (i amb aires de grandesa, pensant que així aconseguiria un bon mos) començà a riure’s del bon Humus tot dient: “Com? El Mestre de les Paraules i tu sou tan amics i mai no t’ha ensenyat aquesta paraula? Doncs a mi, és la primera que em va ensenyar i no en necessito una altra!!!”.

Humus començà a pensar com podia ser això: “Com podia ser que el Mestre de les Paraules li hagués amagat una paraula que sonava tan bé i que expressava tant? És que Felí era més amic del Mestre que ell?”. Humus començà a sentir desconfiança i, de sobte, va veure que Felí intentava robar-li un fruit que li havia costat molt d’aconseguir aquell dia... “Ei!, Porta això que és MEU!”.

No sabia com... però ho havia dit, havia dit MEU per primera vegada en la seva existència... i va sentir-se bé, molt bé amb ell mateix, fent fora a Felí i recuperant... el que era SEU!

Com cada tarda, pels volts del capvespre irisat, el Mestre de les Paraules, va venir a petar la xerrada com solia. Humus l’esperava... però no amb el posat de sempre. Hi havia quelcom que li bullia per dins i no s’esperà ni al “Bona tarda” de cortesia... Humus li etzibà la pregunta amb el regust d’un profund retret: “Com és que mai no m’has ensenyat la paraula MEU?”.

El Mestre de les Paraules se’l mirà sorprès, però amb molta compassió. Li respongué: “Qui t’ha ensenyat aquesta paraula?”. “Me l’ha ensenyada Felí, però això és el de menys” replicà Humus tot ofès, “Pensava que eres el MEU amic!!!”.

El Mestre de les Paraules s’entristí. “Aquest és el problema” digué el Mestre tot movent el cap, “l’ús d’aquesta paraula... perquè pot engendrar l’egoisme”.

Humus ja no estava disposat a escoltar més, ni tan sols esperà a què li expliquessin quina cosa era aquesta de l’“egoisme”. Es limità a esgrimir tot un reguitzell d’arguments com ara: “Em sembla que estic en el MEU dret!”, “Crec que m’ho havies d’haver dit!”, “És la MEVA vida!”, “I tu est el MEU amic?”... Humus girà cua i marxà de la Gran Plana, ja no se sentia bé en la presència del Mestre de les Paraules. Se sentia ofès, com si hagués estat objecte d’una gran traïció.

El Mestre de les Paraules veié com Humus marxava. No podia retenir-lo (li havia ensenyat la paraula “llibertat”) i sabia que la seva amistat, per part d’Humus, ja no tornaria a ser mai igual. S’adonà que el mal ja estava fet. L’egoisme començaria a estendre’s sobre la Gran Plana, entre Humus i els seus fills i filles, igual de gèlid com la neu que s’estén arreu durant l’hivern.

Sabia del cert que aquella paraula engendraria odis i divisions, rancúnies i malentesos... a no ser que pogués contrarestar-la d’alguna manera... El Mestre de les Paraules ho va estar pensant molta estona... tanta que semblava tota una eternitat... no hi havia més remei... sols L’AMOR PODIA DONAR UN SENTIT NOU A LA PARAULA MEU... I AIXÒ IMPLICAVA DONAR-HO TOT PER UN ALTRE...

A partir d’aquell moment, el Mestre de les Paraules sabia que Ell mateix hauria de donar exemple... i potser significaria pagar un GRAN PREU... Esperaria el moment oportú en la història dels fills i les filles d’Humus. Però això... JA ÉS UNA ALTRA HISTÒRIA.