dissabte, 1 de març de 2008

El que enlluerna i el que llueix (Quaresma 4)

Diu la dita “Ens fixem més en el que enlluerna que en el que llueix”. El sentit literal dels verbs enlluernar i lluir ens contextuen, a priori, el missatge: el diccionari diu que enlluernar és ofuscar la vista. El sentit figurat -que és el sentit de la dita- és més rotund: enlluernar és ofuscar, és aclaparar, és impressionar, és anul.lar l’altre. Enlluernar és, intencionadament, intentar manipular l’altre. Enlluernar és donar culte a l’aparença, a la superficialitat i al doble joc.

Samuel, un dels personatges més emblemàtics de l’AT, es deixa enlluernar a l’hora de triar, entre els fills de Jessè, el rei d’Israel. Ho escoltàvem a la primera lectura. Déu ha d’intervenir dient-li: “No et fixis en el seu aspecte ni en l’alçada de la seva talla. Allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”. El toc d’atenció diví i el seu missatge són definitivament determinants. Serà David, el més petit, el darrer dels germans, el qui no compta, el qui assumirà la reialesa. Un relat molt escaient i oportú en temps d’eleccions de tot tipus.

La tendència humana a enlluernar és irrefrenable. Els infants intenten enlluernar els seus pares, els adolescents intenten enlluernar els amics, els joves intenten enlluernar la societat, els pares intenten enlluernar els fills, la propaganda intenta enlluernar el consumidor, els partits polítics intenten enlluernar els votants, els frares i capellans intentem enlluernar els feligresos, els artistes intenten enlluernar el públic, els treballadors intenten enlluernar l’amo, els mitjans de comunicació intenten enlluernar l’audiència i els lectors. Tornem a dir-ho, l’afany d’enlluernar és instal.lar-se en la superficialitat, en l’aparença, en la manipulació; és voler convertir l’altre en un ésser passiu i domesticat.

El contrari d’enlluernar és lluir. Lluir -segons el diccionari- és tenir reflexos lluminosos. És, en definitiva, irradiar llum. Tornant a la dita, amb lluir passem de la superficialitat a la interioritat, de l’aparença al contingut, de la distància a la proximitat. Lluir és irradiar allò que hom porta a dins. Lluir és quelcom intrínsec, personal, que es manifesta de forma clara només si t’hi atanses, si en fas experiència. Lluir converteix l’altre en algú actiu i proper, passant de la passivitat a la participació.

És el cas de la guarició del cec de naixement. Jesús no enlluerna sinó que llueix. La seva llum il.lumina l’altre i el guareix. Jesús no aclapara ni anul.la el cec: s’hi atansa..., el toca..., l’anima a esdevenir subjecte actiu de la seva guarició: “Vés a rentar-te a la piscina de Siloè”. I el cec, confiant en el que Jesús li diu, és guarit. Recupera la vista i recupera la seva lluïssor, fins al punt que, discutint amb els seus contemporanis, afirma que el qui l’ha guarit és un profeta. En un segon moment, interpel.lat novament per Jesús, acaba creient en ell i adorant-lo. Un relat que ens explica, en la persona del cec, que la fe en Jesús ens obre els ulls a la realitat; un relat que ens explica que la fe no s’irradia enlluernant sinó lluïnt i fent lluir.

Sant Pau també ho diu, semblantment, a la segona lectura: “Ara que esteu en el Senyor sou llum”. Una llum que –continua dient- irradia bondat, irradia justícia, irradia veritat. En definitiva, estar en el Senyor és participar d’una lluïssor que ens omple d’autenticitat i de retruc, omple d’autenticitat l’altre.