divendres, 21 de març de 2008

Divendres Sant


Fa relativament pocs dies, a la comunitat vàrem viure un fet inesperat: la mort d'una persona que havíem ajudat, i amb qui havíem fet una relació d'amistat. El dia del seu enterrament érem un petit grup. A alguns dels qui ens trobàvem allà ens va impressionar el que estàvem vivint en aquell moment. La seva caixa no era de fusta, sinó de conglomerat. Era enterrat no en un nínxol, sinó a terra, sense làpida ni creu que el recordi. És la mort d'un marginat, la mort d'algú que encara estant en aquest món havia deixat d'existir per a molts. Però el que sí que sé és que per a Jesús existia i Jesús era present en aquell moment.

Tot això em fa recordar i reviure la mort de Jesús. Jesús mor com un marginat, mor fora de la ciutat de Jerusalem, sense tenir a prop seu cap dels seus deixebles, que, com diu sant Marc, s'ho miraven de lluny. Jesús arriba fins al punt de sentir l'abandonament de Déu: Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat? Com si Aquell que Ell anomenava l'Abbà, el Pare, també el marginés, el deixés sol. I tot això per què?

Jesús, morint com un marginat, sol, dóna sentit a la mort de tants homes i dones que viuen situacions de pobresa i de marginació. Jesús es fa pròxim a tots ells per mitjà de la seva creu. Des d'ella s'agermana, es fa company, amic de tots aquests que, com Ell, pateixen la marginació i la soledat. Avui, veient Jesús, nosaltres no podem dir Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?, perquè en Ell, en Jesús, Déu ja no es pot amagar, Déu ja no ens pot abandonar, no ens pot marginar ni deixar-nos sols, ja que Ell ens ha promès que seria amb nosaltres cada dia fins a la fi del món.

És per això que sé i crec fermament que Jesús era present en el dia de l'enterrament d'aquest pobre, de la mateixa manera que crec que és present en totes les nostres vides i situacions. Passem el que passem, Jesús, des de la seva creu, ens continua dient: Jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.