Imaginem-nos, per un instant, que el proper president del govern espanyol fos català o vasc..., o que l’Espanyol guanyés la lliga de futbol..., o que el proper papa fos un negre africà..., o que Catalunya fos independent..., o que existís de debó la Conferència Episcopal Catalana..., o que es reformés la Constitució Espanyola...
Imaginar això ens provoca, instintivament, un somriure forçat i una ràpida conclusió mental: “Impossible!”. I si algú, idealista, utòpic i jove digués: “i per què no?”, nosaltres, resignats, li diriem que toqués de peus a terra. I amb aquesta resposta silenciadora silenciariem, també, els anhels interiors que tan sovint reprimim perquè no coincideixen amb el clixés i els convencionalismes majoritaris.
El pensament social acostuma a funcionar a base de clixés i de convencionalismes que esdevenen, sovint, dogmes socials que són assumits com a quelcom indiscutible. Qüestionar-los és viscut com si es qüestionés la mateixa estabilitat de la societat. Els clixés i els convencionalismes són, en definitiva, uns estats d’opinió superficials, unes pantalles protectores interessades, controlades pels qui ostenten l’autoritat i el poder.
Isaïes, com a bon profeta, gosa trencar els clixés i els convencionalismes del seu temps, com hem escoltat a la primera lectura. Diu que que del nord i de l’est del país, una zona castigada per conquestes, deportacions i barreges ètniques, és d’on vindrà la salvació de Déu. Una forta bufetada als jueus que vivien, complaguts, al voltant de Jerusalem, la capital, i que pensaven, convençuts, que la salvació divina només podia sortir d’allí. “De Jerusalén al cielo” pensarien, sense cap concessió al dubte. Isaïes, al bell mig de la ciutat, els diu que van errats.
A l’evangeli, Joan Baptista apareix empresonat. És el preu que li cal pagar per trencar masses clixés i convencionalismes. Jesús pren el relleu, i assumint els mots crítics del profeta Isaïes, inicia la seva predicació, no a Jerusalem, la capital, sinó al nord, a comarques, a la Galilea, on hi ha els jueus de segona divisió. És allí on Jesús busca companys que l’ajudin a anunciar la salvació de Déu allunyada de clixés i convencionalismes, allunyada d’interessos polítics i religiosos, allunyada de qualsevol tipus de manipulació.
En la mateixa línia trencadora de clixés s’expressava Adolfo Nicolás, nou ministre general de la Companyia de Jesús, en una entrevista que recull La Vanguardia d’avui diumenge. Clar i català diu que, tots aquests jocs de titulars del diaris i revistes que si papa blanc i papa negre, que si poder, trobades, discussions..., no són més que clixés superficials i irreals.
Tant de bo que nosaltres tinguem la lucidesa necessària per saber anar més enllà d’aquestes irrealitats i superficialitats que ens mantenen distrets i allunyats del que és l’essencial.
Imaginar això ens provoca, instintivament, un somriure forçat i una ràpida conclusió mental: “Impossible!”. I si algú, idealista, utòpic i jove digués: “i per què no?”, nosaltres, resignats, li diriem que toqués de peus a terra. I amb aquesta resposta silenciadora silenciariem, també, els anhels interiors que tan sovint reprimim perquè no coincideixen amb el clixés i els convencionalismes majoritaris.
El pensament social acostuma a funcionar a base de clixés i de convencionalismes que esdevenen, sovint, dogmes socials que són assumits com a quelcom indiscutible. Qüestionar-los és viscut com si es qüestionés la mateixa estabilitat de la societat. Els clixés i els convencionalismes són, en definitiva, uns estats d’opinió superficials, unes pantalles protectores interessades, controlades pels qui ostenten l’autoritat i el poder.
Isaïes, com a bon profeta, gosa trencar els clixés i els convencionalismes del seu temps, com hem escoltat a la primera lectura. Diu que que del nord i de l’est del país, una zona castigada per conquestes, deportacions i barreges ètniques, és d’on vindrà la salvació de Déu. Una forta bufetada als jueus que vivien, complaguts, al voltant de Jerusalem, la capital, i que pensaven, convençuts, que la salvació divina només podia sortir d’allí. “De Jerusalén al cielo” pensarien, sense cap concessió al dubte. Isaïes, al bell mig de la ciutat, els diu que van errats.
A l’evangeli, Joan Baptista apareix empresonat. És el preu que li cal pagar per trencar masses clixés i convencionalismes. Jesús pren el relleu, i assumint els mots crítics del profeta Isaïes, inicia la seva predicació, no a Jerusalem, la capital, sinó al nord, a comarques, a la Galilea, on hi ha els jueus de segona divisió. És allí on Jesús busca companys que l’ajudin a anunciar la salvació de Déu allunyada de clixés i convencionalismes, allunyada d’interessos polítics i religiosos, allunyada de qualsevol tipus de manipulació.
En la mateixa línia trencadora de clixés s’expressava Adolfo Nicolás, nou ministre general de la Companyia de Jesús, en una entrevista que recull La Vanguardia d’avui diumenge. Clar i català diu que, tots aquests jocs de titulars del diaris i revistes que si papa blanc i papa negre, que si poder, trobades, discussions..., no són més que clixés superficials i irreals.
Tant de bo que nosaltres tinguem la lucidesa necessària per saber anar més enllà d’aquestes irrealitats i superficialitats que ens mantenen distrets i allunyats del que és l’essencial.