diumenge, 27 de gener del 2008

Trencant clixés i convencionalismes (Diumenge 3)

Imaginem-nos, per un instant, que el proper president del govern espanyol fos català o vasc..., o que l’Espanyol guanyés la lliga de futbol..., o que el proper papa fos un negre africà..., o que Catalunya fos independent..., o que existís de debó la Conferència Episcopal Catalana..., o que es reformés la Constitució Espanyola...

Imaginar això ens provoca, instintivament, un somriure forçat i una ràpida conclusió mental: “Impossible!”. I si algú, idealista, utòpic i jove digués: “i per què no?”, nosaltres, resignats, li diriem que toqués de peus a terra. I amb aquesta resposta silenciadora silenciariem, també, els anhels interiors que tan sovint reprimim perquè no coincideixen amb el clixés i els convencionalismes majoritaris.

El pensament social acostuma a funcionar a base de clixés i de convencionalismes que esdevenen, sovint, dogmes socials que són assumits com a quelcom indiscutible. Qüestionar-los és viscut com si es qüestionés la mateixa estabilitat de la societat. Els clixés i els convencionalismes són, en definitiva, uns estats d’opinió superficials, unes pantalles protectores interessades, controlades pels qui ostenten l’autoritat i el poder.

Isaïes, com a bon profeta, gosa trencar els clixés i els convencionalismes del seu temps, com hem escoltat a la primera lectura. Diu que que del nord i de l’est del país, una zona castigada per conquestes, deportacions i barreges ètniques, és d’on vindrà la salvació de Déu. Una forta bufetada als jueus que vivien, complaguts, al voltant de Jerusalem, la capital, i que pensaven, convençuts, que la salvació divina només podia sortir d’allí. “De Jerusalén al cielo” pensarien, sense cap concessió al dubte. Isaïes, al bell mig de la ciutat, els diu que van errats.

A l’evangeli, Joan Baptista apareix empresonat. És el preu que li cal pagar per trencar masses clixés i convencionalismes. Jesús pren el relleu, i assumint els mots crítics del profeta Isaïes, inicia la seva predicació, no a Jerusalem, la capital, sinó al nord, a comarques, a la Galilea, on hi ha els jueus de segona divisió. És allí on Jesús busca companys que l’ajudin a anunciar la salvació de Déu allunyada de clixés i convencionalismes, allunyada d’interessos polítics i religiosos, allunyada de qualsevol tipus de manipulació.

En la mateixa línia trencadora de clixés s’expressava Adolfo Nicolás, nou ministre general de la Companyia de Jesús, en una entrevista que recull La Vanguardia d’avui diumenge. Clar i català diu que, tots aquests jocs de titulars del diaris i revistes que si papa blanc i papa negre, que si poder, trobades, discussions..., no són més que clixés superficials i irreals.

Tant de bo que nosaltres tinguem la lucidesa necessària per saber anar més enllà d’aquestes irrealitats i superficialitats que ens mantenen distrets i allunyats del que és l’essencial.

dijous, 24 de gener del 2008

Ecumenisme social

Diumenge passat van coincidir, en les eucaristies, la celebració de la Jornada de la Immigració amb la Setmana de pregària per la unitat dels cristians. Una oportuna coincidència que ens serveix per veure l’evolució que ha tingut, a casa nostra, la celebració d’aquesta Setmana de Pregària.

El nostre entorn català era, fa un parell de dècades, d’una majoria catòlica aclaparadora. Hi havia un nucli protestant o evangèlic, i alguna altra presència més aviat testimonial. La nostra pregària era, aleshores, benintencionada, motivada, convençuda, fins i tot fervent, però poc visualitzadora de la pluralitat ecumènica.

Avui dia tenim al nostre abast, i amb noms i cognoms, la diversitat ecumènica. És una realitat que va més enllà d’aquesta pregària, i els catòlics catalans tenim un repte: saber compartir, o oferir, o cedir, o llogar raonablement espais mig buits, que resulta que són "necessaris" -ironia-, perquè els nostres germans cristians puguin celebrar i compartir la seva fe.

Les diòcesis catalanes tenen un debat intern important, amb diferents postures, sobre com respondre, fraterna i lúcidament, a l’impacte de les esglésies cristianes que truquen a la nostra porta catòlica, o que simplement celebren la seva fe al nostre costat.

Si volem que l’ecumenisme mantingui la seva vibració i segueixi essent expressió del nostre tarannà obert, receptiu i acollidor, hem saber anar més enllà d’aquest ecumenisme espiritual que proclama el cardenal Kasper. Hem de començar a parlar, per exemple, d’un ecumenisme social, que no és més que obrir nous àmbits i nous horitzons que ajudin a concretar la comunió que demanem, especialment, al llarg d’aquesta setmana.

dimecres, 23 de gener del 2008

El Periódico parla dels cristians d'espardenya!

Amb el títol "Amb l'Església hem topat" i el subtítol: "L'Estat s'equivoca al considerar que els bisbes més extremistes representen una posició unívoca" apareix, sorprenentment, a El Periódico aquest article . Després de fer un recorregut per antigues vicissituds entre l'Església i l'Estat parla, al final, dels cristians d'espardenya. Diu que hi ha gent d'Església amb qui l'Estat pot parlar i es pot entendre...

dimarts, 22 de gener del 2008

Pregària per la unitat dels cristians

Concediu-nos, Senyor Jesucrist,
la llibertat d’esperit dels anglicans,
l’amor a la Paraula dels evangèlics i reformats,
la pluralitat cultural i cultual dels catòlics.

Concediu-nos fruir del Nou Testament original com els ortodoxos grecs,
celebrar la Pasqua amb la joia dels ortodoxos eslaus,
la identitat mil.lenària dels armenis i georgians.

Concediu-nos assaborir l’arameu de les litúrgies siries i caldees,
la religiositat natural i la devoció dels coptes,
la bella harmonia cos-esperit dels etiòpics.

dilluns, 21 de gener del 2008

Molt il.luminador!

El crític i sociòleg d'art Arnau Puig, escriu a l'Avui un article, breu i il.luminador, titulat Noucentisme. Explica com l'arquitectura descriu la forma social de planificar l'existència, i reivindica el retorn del Modernisme i de la rauxa que aquest estil expressa.
La lectura d'aquest article em fa associar els dos trets de la identitat catalana -seny i rauxa- amb el tarannà de Jordi Llimona -rebel i fidel-, que reivindiquem, subtilment, des d'aquest bloc. Ho aprofitarem en un futur...

diumenge, 20 de gener del 2008

El retorn del religiós a la societat (Diumenge 2)

"Els dos reptes del segle XXI són el canvi climàtic i el retorn del religiós a la societat”. Això deia l’ommipresent Sarkozy, abans d’ahir, en una intervenció davant del cos diplomàtic. El discursos de Sarkozy acostumen a tenir al.lusions a Déu i a la religió, i tenen dures rèpliques en els mitjans de comunicació i en l’oposició francesa. L’acusen de voler trencar el que és un patrimoni i un orgull nacional: la laïcitat de l’Estat.

Una versió catalana d’aquestes rèpliques la trobem, el mateix divendres, en un article a l’Avui titulat “Sarkozy, massa religiós?” on, amb falsa neutralitat, se’l qualifica de catòlic creient i de devot. Als catalans no ens cau bé en Sarkozy: és de dretes, una mica “chuleta”, i té la barra de tenir una dona que és model. Si a més és catòlic i devot, ja li podem posar definitivament creu i ratlla. Però amb ell, el tema religiós és objecte de debat públic, quelcom impensable a casa nostra. A Catalunya, ni els polítics que porten la sigla de cristians s’atreveixen, mediàticament, a fer declaracions religioses. Seria una pèrdua de vots!.

Que un president d’un govern de gran tradició laica com és França parli del retorn del religiós a la societat, significa que hi ha quelcom al darrera. L’economista Xavier Sala Martín, l’home de les americanes de colors, s’està dedicant, amb altres destacats economistes, a considerar la variable de la religió en les seves investigacions. Volen mesurar el seu grau d’influència en l’economia mundial. A la dada política i econòmica, afegim la dada sociològica: la nostra societat comença a estar tipa d’aquesta neutralització sistemàtica del tema religiós. Si som una societat plural, el tema religiós “també” té dret a ser expressat.

Malgrat aquests simptomes la realitat actual segueix desconcertant, especialment als qui anomenem cristians d’espardenya. Defensors del model laic d’Estat, aquests cristians han anat assumit amb convicció un missatge i un llenguatge laic que, si no s’està atent, pot menjar-se, i sovint és així, el missatge i el llenguatge religiós. Aleshores la figura del Crist, desdibuixada, acaba essent només un “bon exemple a imitar” o un “referent moral”. Els pot acabar passant el mateix que a Joan Baptista en l’evangeli que diu, dues vegades, i referint-se al Crist: “Jo no sabia qui era”.

L’evangeli que hem escoltat, enmig de solemnes confessions cristològiques, explica les dificultats de Joan Baptista per reconèixer a Jesús. L’entorn no acompanyaria. Una part important del judaisme del moment esperava una intervenció divina aclaparadora, espectacular, que escombrés el poder repressor romà. Igual que els teocons actuals que volen una intervenció aclaparadora que escombri el laicisme repressor. Però la fidelitat i el carisma del Baptista batejant a la riba del Jordà, lluny de la ciutat, lluny del pensament majoritari, acaba donant els seus fruits. Malgrat l’entorn i malgrat el desconcert Joan Baptista acaba confessant: “Jo he vist i dono testimoni, que aquest és el Fill de Déu”. El seu desconcert es transforma en certesa. La imatge distorsionada que tenia del qui havia de venir i de com havia de venir, li apareix, definitivament, enquadrada. Assaboreix el fruit d’haver-se mantingut fidel, esperançat, expectant, reflexiu, inquiet, rebel.

Que Joan Baptista ens ajudi a passar del desconcert a la certesa, del silenci a la confessió, però sense fer shows, sense fer manifestacions, sense barallar-nos amb ningú... si no és imprescindible.

dissabte, 12 de gener del 2008

Ni pijoprogre ni teocon: cristià d'espardenya (Baptisme 2008)

“Què hagués fet en cas de trobar-se bé?”, es preguntava el sociòleg Salvador Cardús, en un article recent, sobre la indisposició del cardenal arquebisbe de Barcelona, que no li permeté assistir a la manifestació a favor de la família que se celebrà, fa quince dies, a Madrid. Tenim la resposta! No calia que assistís perquè, sembla ser, ell presidirà la versió catalana d'un acte "pro-família" que se celebrarà el 27 de gener a Barcelona.

Darrera d’aquests actes multitudinaris hi ha els anomenats “teocons”. Els teocons és una denominació que aplega un ampli sector del catolicisme conservador, format principalment, pels nous moviments eclesials de base (E-Cristians, Camí Neocatecumenal, Legionarios de Cristo, Opus Dei, Comunió i Alliberament, Comunitat de sant Egidi...). Són moviments que es caracteritzen per la seva militància i per una fervent incondicionalitat a la jerarquia eclesiàstica, a la que fan de coixí i d’altaveu.

Podem intuir que l’acte del dia 27 de gener s'adaptarà al nostre tarannà: sense banderes, sense atacs molt directes, sense exageracions, sense grans masses... També podem intuïr que l’acte tindrà el suficient ressó mediàtic perquè, els dies següents, sigui objecte de les corresponents crítiques del sector mediàtic, bàsicament pijoprogre, que qualificarà l’acte de reaccionari, caspòs, ranci, polititzat, doctrinari, espanyolista, etc....

Però hi haurà un nombre significatiu de catalans que, malgrat ser cristians, no s’identificaran amb l’acte, i sí s’identificaran amb les crítiques pijoprogres. Aquests cristians catalans són un col.lectiu anònim, discret, més aviat crític i molt arrelat al país. Els podriem anomenar “cristians d’espardenya”. Malgrat sentir-se profundament cristians, no s’identifiquen amb aquest tipus d’actes teocon; malgrat sentir-se propers a les crítiques pijoprogres, se senten ben allunyats del seu totalitarisme laic.

Enmig d’aquesta pugna social, en la qual se senten ben bé al mig, els cristians d’espardenya sort en tenen de les lectures d’avui, que reflecteixen, en la figura de Jesús i del Servent de Jahvè, un tarannà ben català. A l’evangeli, Jesús, amb la seva discreció, desconcerta al mateix Joan Baptista que li diu: “Com és que tu vens a mi?”. Ser un de més enmig del poble, posar-se a la fila, ser confós com un de tants, no aigualeix en res la identitat de Jesús. Déu el reconeix enmig de la multitud. Déu fa que la multitud s’adoni del qui tenen al costat: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Un exemple ben paradigmàtic de com ser cristià en la nostra societat d’avui.

A la primera lectura hem escoltat el primer dels quatre càntics del Servent de Jahvè que serveixen als evangelistes, segles després, per expressar el tarannà de Jesús, un tarannà fet de discreció ( “no crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers... ”), un tarannà fet de convicció (“porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil.lar...”). I és precisament aquest tarannà el que, segons Isaïes, Déu valora més (“et prenc per la mà i et destino a ser aliança del poble”).

Seran capaços, els cristians d’espardenya, identificats amb aquest tarannà, de desvetllar-se i d’assumir tranquil.la, discreta, i eficaçment aquest rol de mediació, de ser aliança, de ser vincle d’unió del poble?

dimarts, 8 de gener del 2008

Pelegrinatge a Terra Santa: 3-12 de juny de 2008

Places limitades

Sessió informativa:
Dijous, 24 de gener
a les 20h, als caputxins
de Sarrià

Informació:
Jordi Cervera
jordicaputxi@gmail.com
T- 93.204.34.58

diumenge, 6 de gener del 2008

Ni fet expressament!

Si voleu una concreció d'aquest pensament "pijoprogre", a l'apartat de Cultura (com no!) de l'Avui d'aquest diumenge hi ha un article titulat Som un error diví? que amb el títol ja ho diu tot. Ja veureu que queden ben retratats!

Un altre detall, a l'edició de l'Avui de diumenge hi ha 5 articles (!!), en les diferents seccions, que parlen de temes religiosos: un a Opinió, un a Política, un a Diàleg, un a Societat, un a Cultura i Espectacles. Afegir l'apartat de Religió -com hi havia a les primeres dècades del diari- seria el més lògic, però no, no quedaria pijoprogre!

dijous, 3 de gener del 2008

Els "pijoprogres" (Epifania 2008)

“Estic molt farta d’aquesta moda pijoprogre que menysprea la il.lusió d’aquests dies”. Així de taxativa s’expressava Pilar Rahola en un article molt recomanable titulat “Elogi de la família”, publicat a La Vanguardia de diumenge passat. Segons ella, aquests “pijoprogres” són els qui repeteixen, com si fos el primer punt del catecisme de la correcció política: “No m’agraden gens aquestes festes”. Rahola qualifica aquest comentari d’elitista, típicament intel.lectualoide, fet pels qui van de sobrats.

Els pijoprogres, definits com políticament correctes, religiosament crítics, elitistes, intel.lectualoides, prepotents..., els podem associar amb la “intel.ligència internacional”, un col.lectiu que el prestigiós sociòleg Berger defineix com molt format, antireligiós i anticlerical, i amb un pes determinant en la societat europea occidental i central. És el que explicavem el dia de Nadal.

Els pijoprogres, la intel.ligència internacional, queden molt ben representats, en l’evangeli d’avui, pels lletrats del poble, cridats a consulta, junt amb els sacerdots, pel rei Herodes. Els lletrats són persones ben formades i amb criteri. Són els qui, avui, anomenem “assessors”. Herodes, com acostuma a passar amb l’autoritat política, massa ocupat exercint el seu càrrec, necessita consellers intel.ligents que l’assessorin. Aquests lletrats són, a més d’intel.ligents, astuts, perquè aconsegueixen, cosa no gens fàcil, ser respectats pels mateixos sacerdots, malgrat pensin el contrari i fins i tot vagin en contra d’ells. I per arrodonir-ho, no tenen la responsabilitat de prendre les decisions, i menys encara, de fer-les complir. Sols assessoren, quedant sempre com uns senyors!

Els lletrats formarien part de la “Jet Set” del moment, i influirien a l’hora de marcar les pautes del què seria política i socialment correcte. Se’ls convidaria a fer presentacions de llibres, a la xocolatada del dia de sant Jordi a la Generalitat, rebrien subvencions per tots els seus projectes, serien els conferenciants de congressos, serien els doctors honoris causa de les universitats, serien membres dels grups d’intel.lectuals assessors dels partits polítics..., però mantenint, això sí, les distàncies suficients amb tot plegat, evitant estratègicament, de ser enganxats com a caps de turc de res, a fi de preservar immaculat el el seu elitisme.

Els lletrats de l’evangeli escoltarien, amb un silenci de superioritat, el llenguatge poc definit i poc científic dels tres extranys, que parlaven d’estels i de naixements extraordinaris, de posar-se en camí sense saber cap a on, d’obrir-se i acceptar el misteri de l’existència, de mirar cap amunt i restar oberts al transcendent. Els lletrats de l’evangeli, aquí coincidint amb els sacerdots, coneixen i donen la informació sobre el Messies que demanen els tres extranys. Ostenten el patrimoni del saber, l’administren als altres, però no mouen ni un dit; es queden, passius, a la ciutat.. Els lletrats romanen tancats en un cercle d’immediateses raonades i raonables que esdevenen, en definitiva, una religió laica, on ells mateixos són el principi i la fi de totes les coses. Tot el que estigui fora d’aquest cercle no val la pena. Per ells, la dimensió transcendent i religiosa de la vida està, simplement, caducada. Les respostes, ara, les donen ells.


Els tres mags esquiven, educadament, aquest intel.lectualisme passiu, totalitari, subtilment repressor, i aliat amb el poder. Els tres mags, trencant aquest cercle, i anant contracorrent, segueixen les seves intuïcions. I acaben trobant el que buscaven. La seva alegria va ser immensa. No van dir res a ningú, no els haguéssin entès...

dimarts, 1 de gener del 2008

Una dona sàvia (Santa Maria 2008)

“Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. Aquesta frase expressa, enmig de l’enrenou del part i de la visita dels pastors, les vivències íntimes dels esdeveniments. Si ens aproximem al text original grec, i el traduïm literalment, ens ajudarà, encara més, a assaborir aquesta dimensió personal. Diria així: “Maria conservava com un tresor en la seva memòria totes aquestes coses i les anava considerant en el seu cor”. Anem a pams...

El text grec especifica que els esdeveniments viscuts per Maria són “conservats com un tresor en la seva memòria”. Hi ha esdeveniments de la nostra vida que, donada la seva significativitat, conservem, en la nostra memòria, com un autèntic tresor. Són moments que ens han marcat clarament un abans i un després; moments que ens han configurat i han donat sentit a la nostra vida; moments viscuts amb tanta intensitat que han esdevingut inesborrables; moments que hem guardat, gelosament, en la part més amagada i profunda del nostre ésser.

Però aquests records conservats amb tanta delicadesa, amb tanta admiració, per Maria, són més que un entranyable àlbum de fotos o pel.lícula de super-8 que, guardats en un racó de la casa, acumulen pols fins que, algun cop, són oberts amb melangia. L’evangeli ens diu que, totes aquestes coses, Maria les considerava, les ponderava, les meditava en el seu cor. El verb grec, més expressiu, diria textualment: “Maria tornava a posar aquestes coses a dins del seu cor”. Això és, en definitiva, meditar: treure les coses guardades en la nostra memòria, i tornar-les al seu lloc d’origen, al cor, el lloc de les vivències inicials. Aquest exercici interior de passar les coses d’un lloc a l’altre, aquest constant anar i venir del cor a la memòria, de la memòria al cor..., això és meditar, això és reflexionar, això és interioritzar. Aquest exercici interior no ens fa més intel.ligents de cap, però sí més savis de cor.

La saviesa, segons la Bíblia, és l’art de saber sospesar les experiències de la vida, l’art d’aprendre a viure amb sentit. La persona sàvia serà, en la tradició jueva, aquella que sap assaborir la vida perquè sap meditar-la, perquè sap fer-ne silenci. Maria va ser, seguint la tradició bíblica, i segons aquest evangeli, una dona sàvia.

Aquesta és la identitat de Maria, la Mare de Jesús, la qui la tradició cristiana anomenà l’any 431, en el Concili d’Efes, la Mare de Déu, la Theotokos. Maria, en virtut de la frase que hem estat comentant, és molt més que una “dona-objecte”, molt més que un ventre imprescindible per engendrar i concebre a Jesús. La maternitat de Maria és aquest procés interior, i en paral.lel, de gestació d’una criatura per un costat, i de meditació silenciosa per l’altre. Maria és la dona que esdevé, alhora, mare i sàvia.