dijous, 3 de gener de 2008

Els "pijoprogres" (Epifania 2008)

“Estic molt farta d’aquesta moda pijoprogre que menysprea la il.lusió d’aquests dies”. Així de taxativa s’expressava Pilar Rahola en un article molt recomanable titulat “Elogi de la família”, publicat a La Vanguardia de diumenge passat. Segons ella, aquests “pijoprogres” són els qui repeteixen, com si fos el primer punt del catecisme de la correcció política: “No m’agraden gens aquestes festes”. Rahola qualifica aquest comentari d’elitista, típicament intel.lectualoide, fet pels qui van de sobrats.

Els pijoprogres, definits com políticament correctes, religiosament crítics, elitistes, intel.lectualoides, prepotents..., els podem associar amb la “intel.ligència internacional”, un col.lectiu que el prestigiós sociòleg Berger defineix com molt format, antireligiós i anticlerical, i amb un pes determinant en la societat europea occidental i central. És el que explicavem el dia de Nadal.

Els pijoprogres, la intel.ligència internacional, queden molt ben representats, en l’evangeli d’avui, pels lletrats del poble, cridats a consulta, junt amb els sacerdots, pel rei Herodes. Els lletrats són persones ben formades i amb criteri. Són els qui, avui, anomenem “assessors”. Herodes, com acostuma a passar amb l’autoritat política, massa ocupat exercint el seu càrrec, necessita consellers intel.ligents que l’assessorin. Aquests lletrats són, a més d’intel.ligents, astuts, perquè aconsegueixen, cosa no gens fàcil, ser respectats pels mateixos sacerdots, malgrat pensin el contrari i fins i tot vagin en contra d’ells. I per arrodonir-ho, no tenen la responsabilitat de prendre les decisions, i menys encara, de fer-les complir. Sols assessoren, quedant sempre com uns senyors!

Els lletrats formarien part de la “Jet Set” del moment, i influirien a l’hora de marcar les pautes del què seria política i socialment correcte. Se’ls convidaria a fer presentacions de llibres, a la xocolatada del dia de sant Jordi a la Generalitat, rebrien subvencions per tots els seus projectes, serien els conferenciants de congressos, serien els doctors honoris causa de les universitats, serien membres dels grups d’intel.lectuals assessors dels partits polítics..., però mantenint, això sí, les distàncies suficients amb tot plegat, evitant estratègicament, de ser enganxats com a caps de turc de res, a fi de preservar immaculat el el seu elitisme.

Els lletrats de l’evangeli escoltarien, amb un silenci de superioritat, el llenguatge poc definit i poc científic dels tres extranys, que parlaven d’estels i de naixements extraordinaris, de posar-se en camí sense saber cap a on, d’obrir-se i acceptar el misteri de l’existència, de mirar cap amunt i restar oberts al transcendent. Els lletrats de l’evangeli, aquí coincidint amb els sacerdots, coneixen i donen la informació sobre el Messies que demanen els tres extranys. Ostenten el patrimoni del saber, l’administren als altres, però no mouen ni un dit; es queden, passius, a la ciutat.. Els lletrats romanen tancats en un cercle d’immediateses raonades i raonables que esdevenen, en definitiva, una religió laica, on ells mateixos són el principi i la fi de totes les coses. Tot el que estigui fora d’aquest cercle no val la pena. Per ells, la dimensió transcendent i religiosa de la vida està, simplement, caducada. Les respostes, ara, les donen ells.


Els tres mags esquiven, educadament, aquest intel.lectualisme passiu, totalitari, subtilment repressor, i aliat amb el poder. Els tres mags, trencant aquest cercle, i anant contracorrent, segueixen les seves intuïcions. I acaben trobant el que buscaven. La seva alegria va ser immensa. No van dir res a ningú, no els haguéssin entès...