diumenge, 29 de juliol del 2018

Tothom quedà satisfet (Diumenge 17)


La primera lectura, del segon llibre dels Reis, repetia dos cops la mateixa frase: "Dona-ho a la comunitat i que mengin". El profeta Eliseu ha d'insistir perquè es reparteixi amb la comunitat l'ofrena que li fan. Quan es tracta de repartir sempre hi posem pegues, com fa el servent d'Eliseu; però la determinació del profeta aconsegueix que es compleixin els designis divins: "Tots en menjaran i encara en sobrarà".

La segona lectura, de sant Pau als efesis, començava dient: "Germans, jo, pres per causa del Senyor, us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut". L'apòstol escriu als fidels des de la presó dient-los que està pres "per causa del Senyor" i exhortant-los a la perseverança i a la unitat. Si ens acostéssim a les nostres presons constataríem que les "causes" per les quals la gent està presa són variades: el afers de drogues i els robatoris de tota mena són les causes majoritàries; en grau molt menor hi ha graus de violència física fins arribar a la mort, la violència domèstica, i els abusos de menors; en grau mínim, recentment hi ha les causes polítiques com tots sabem; però per causa del Senyor afortunadament avui dia a casa nostra no hi ha ningú empresonat, però en altres llocs del món sí. No obstant, el missatge de perseverança i d'unitat que Pau adreça des de la presó segueix essent vàlid tant pels empresonats de tota mena com pels familiars que els acompanyen des de fora.

L'evangeli de sant Joan reprèn el tema dels prodigis (així és com aquest evangeli qualifica els miracles de Jesús) entorn del menjar, però canviant de protagonista: ara ho és Jesús que acompleix regaladament el que deia la primera lectura de "tots en menjaran i encara en sobrarà". Jesús diu als deixebles que recullin el què ha sobrat de l'àpat i l'evangeli testimonia que "de les sobres d'aquells cinc pans d'ordi n'ompliren dotze coves". És a dir, va sobrar pa per alimentar simbòlicament tot Israel, representat pels dotze coves. Però fixem-nos en el detall que no va sobrar ni un bocí de peix. Una resposta natural a aquesta observació és que acostumem a menjar-nos primer el tall i per això no va sobrar res de peix. Però se'ns acut una resposta millor i que té a veure no amb un peix del llac de Tiberíades fet a la brasa, sinó amb el peix simbòlic que és Jesucrist segons la iconografia cristiana més primitiva. Es representava així la figura de Jesucrist perquè cada lletra de la paraula peix en grec expressava un títol cristològic: icthus ampliat segons cada lletra significa "Jesús, el Crist, fill de Déu, Salvador". Per això no pot sobrar cap peix en el relat de la multiplicació perquè Jesucrist és el peix simbòlic repartit a tots els congregats en el seu nom. Per això, com diu l'evangeli: "Tothom quedà satisfet", però no de tiberi, sinó de Jesucrist. Tant de bo que tots nosaltres sortim igual de satisfets de la nostra eucaristia, on "Jesús, el Crist, fill de Déu, Salvador" se'ns converteix sagramentalment en pa de vida.

diumenge, 22 de juliol del 2018

Reposeu una mica (Diumenge 16)


"Reposeu una mica". Això diu Jesús als deixebles després d'enviar-los de dos en dos a predicar la conversió i a guarir malalts (ho escoltàvem diumenge passat). Per això avui se'ls emporta a un lloc despoblat i tranquil. Però no aconsegueix l'objectiu, i no per causa de les vagues als aeroports i la cancel·lació de vols, sinó perquè el lloc despoblat que cercaven està ple de gent que els espera. La reacció de Jesús és ben manifesta: "Se'n compadí perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament". L'evangeli subratlla el desig de Jesús que els seus deixebles (els futurs pastors) reposin una mica, però la necessitat del poble (de les ovelles) els trenca els plans. Jesús està expressant que fer de pastor és una tasca que desgasta i que demana reposar una mica. Però com indica el relat, es descansa quan es pot, no quan es vol.

Quan parlem de pastors ens referim als responsables de la comunitat, als qui han rebut i assumit l'encàrrec eclesial de cuidar el poble de Déu. El seu rol és gairebé el de pares i mares en la fe, sempre al servei de la comunitat. Talment com un fill no dóna mai vacances als pares ni creu que hagin de tenir-les respecte a ell, ens passa semblantment amb els pastors: pensem que sempre han d'estar disponibles al nostre servei. No és fàcil trobar l'equilibri, i menys avui dia, entre estar al servei de la comunitat i reposar una mica. I quan diem això tenim al cap els rectors rurals de casa nostra que tenen assignats un munt de pobles i han d'atendre'ls amb dignitat, però també han de reposar una mica, per garantir la qualitat interior del seu servei, i també per no emmalaltir. En definitiva, avui més que altres temps, els fidels hem d'estar amatents perquè els nostres pastors reposin una mica.

I els qui reposen massa o no assumeixen les seves funcions, Déu mateix els amenaça com escoltàvem a la primera lectura: "Ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat": "Passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet". Jeremies denuncia obertament el mal govern dels pastors, denuncia que la connivència de poder de reis, sacerdots i profetes cortesans ha provocat la por, l'esfereïment  i la dispersió del poble. El profeta està descrivint cruament l'exili babilònic, quan el poble d'Israel es quedà sense rei, sense temple i sense pàtria. Un autèntic desastre nacional provocat per la irresponsabilitat dels seus pastors. Però Jeremies també obre les portes a l'esperança, anunciant que Déu mateix reunirà el seu poble fent regnar la justícia i el bé; que no sofriran cap mal i que viuran segurs. 

Jeremies ens obre també a nosaltres les portes a l'esperança, perquè Déu posarà fi a la immunitat que els pastors poden pensar que tenen en virtut de la seva funció: Déu els jutjarà, afirma el profeta. També ens obre les portes a la confiança, que per torçat que sigui el traç amb què escriguin els pastors Déu acabarà redreçant aquesta escriptura. Per això diem ben tranquils: "El Senyor és el meu pastor, no em manca res".

dissabte, 21 de juliol del 2018

Passar a la història i fer la història (Festa de sant Llorenç de Bríndisi)


La celebració del sant d'avui, un dels principals del calendari caputxí, ens suggereix aquesta reflexió: que uns frares "passen a la història" però la majoria són els qui "fan la història". Els qui "passen a la història" els recordem com a models de santedat, de virtuts o d'accions exemplars. Els qui "fan la història" passen desapercebuts i la seva memòria s'esborra amb el temps. Uns i altres són com les parts d'un iceberg: els qui "passen a la història" són els qui llueixen sobre la superfície del mar; però aquests es recolzen sobre els qui "fan la història", que són la part més voluminosa i amagada sota l'aigua, que ho sosté tot.

De fet, la veritable història no és el sumatori de grans personatges i de grans esdeveniments com tant ens agrada fer i evocar, i àdhuc formar-ne part: això és història mitificada. La veritable història està feta de rutines i silencis, de parar i desparar la taula, de rentar plats i assistir al cor, de conviure amb els pecats i les virtuts dels germans: aquesta història no llueix ni enlluerna, però és la que ens permet arrencar cada dia el full del calendari.

divendres, 20 de juliol del 2018

Proeses divines (Divendres 15)


El profeta Isaïes confirma que els pronòstics es compleixen: "l'ombra del sol tornà enrere els deu graons que havia baixat". Impressionant! Déu no només atura la cursa del sol sinó que la fa tornar enrere l'equivalent a deu graons. Quelcom semblant aconseguia Josué aturant el sol per poder perseguir els gabaonites.

Aquestes escenes poden desvetllar un somriure incrèdul i àdhuc burleta del qui rebutja l'esdeveniment perquè el veu impossible. Però  també han de desvetllar un somriure de complicitat dels creients que, més enllà de literalismes infantilistes, captem un missatge més magnífic que l'escena en sí: que Déu obra prodigis per afavorir els humans que el temen i que el veneren. Una manera excel·lent per expressar-ho és amb la imatge del sol aturant-se, i més si es tracta d'afavorir el rei que salvà Jerusalem del setge dels assiris.

dijous, 19 de juliol del 2018

La ruta interior (Dijous 15)


"El camí que el just segueix és la rectitud. Vós li aplaneu la ruta". Són paraules del profeta Isaïes associades al compliment de la Llei. Ho reflecteixen els versets posteriors: "Senyor, estem atents al camí de la vostra Llei". 

Que Déu aplani la ruta del just podria contradir el que expressa el mateix Isaïes en els càntics del servent de Iahvè on, malgrat la seva rectitud, la ruta del servent està plena de contrarietats i de sofriments. 

Però la ruta que Déu aplana és la interior, que provoca tants sofriments com la ruta exterior. Déu aplana el camí interior del creient donant-li la mà perquè recuperi l'equilibri quan ensopega, o perquè s'aixequi quan caigui; donant-li referents clars per no despistar-se en les cruïlles i prendre un mal camí; buscant-lo quan s'ha esgarriat; acotxant-lo quan el cansament el venci; fent-li veure cada matí que la seva "rosada és resplendent de llum".