diumenge, 8 de març del 2020

La perspectiva que dona la fe (Quaresma 2. Diumenge)


No és el mateix observar la ciutat a peu pla, caminant pels seus carrers, que contemplar-la des de dalt del Tibidabo. L'objecte que mirem és el mateix, però des del Tibidabo ampliem la perspectiva de la ciutat, la contemplem de manera més integral i panoràmica. Aleshores, apreciem millor el que hi ha, i també comprovem que els detalls formen part d'un conjunt harmoniós. 

Aquest comentari sobre el Tibidabo i la perspectiva, ens serveix per explicar el que succeí als tres deixebles Pere, Jaume i Joan, pujant dalt una muntanya amb Jesús. Allí el van veure transfigurat: van ampliar la perspectiva de la seva persona. Allí van apreciar millor qui era. Allí van comprovar que el Jesús humà que coneixien formava part d'un conjunt diví harmoniós. Tot plegat, ho arrodonia la veu divina: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». La resposta dels tres deixebles va ser de reverència absoluta i prostrats amb el front a terra. Quan baixaven, Jesús els advertí que no diguessin a ningú allò que havien experimentat, perquè les coses genuïnes cal preservar-les; si les escampes, les fas malbé. Fent un salt a l'avui, Jesús hauria posat el crit al cel si els seus deixebles haguessin filmat l'escena amb el mòbil i ho haguessin enviat a les xarxes socials via facebook, twiter, o instagram. Hi ha experiències que s'han de respectar, i la religiosa és una d'elles. Diguem-ho de manera més elegant: per predisposar-los, Jesús hagués fet apagar el mòbil als deixebles, com fem de manera natural quan venim a missa. 

En la primera lectura, del Gènesi, Abraham també agafà perspectiva de la seva quotidianitat, del seu país, del seu clan familiar. Es desinstal·là, trencà les arrels confiant en la veu divina. Així acabava la lectura: «Abraham se n'anà, tal i com el Senyor li havia dit». El patriarca va fer cas, cregué, i això implica agafar perspectiva de les coses materials que ens envolten; no per menysprear-les, sinó per valorar-les en la seva justa mesura, sense aferrar-nos a elles. El camí de la fe demana desenganxar-se de les coses materials i enganxar-se a les coses espirituals i transcendents. De fet, és el camí que, vulguem o no, de manera més amable o més brusca, hem de recórrer en la nostra vida, siguem creients o no. Si som creients, aquest camí esdevé més confiat, i amb més perspectiva. 

Per últim, la perspectiva també ha de ser respecte a la pròpia vivència de fe, que tendim a imaginar com un camí de roses, i quan es veu pertorbat per les dificultats, l'abandonem. Sant Pau, en la segona lectura, ens ajuda a agafar perspectiva, dient: «Tot el que has de sofrir, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona». Si no tenim aquesta fortalesa, demanem-la amb fe. Si ens sentim massa atribolats, recordem-nos de l'antífona del salm responsorial: «Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l'esperança que posem en vós».

diumenge, 1 de març del 2020

L'Esperit que emplena i condueix (Quaresma 1. Diumenge)

Si digués que el barri de Sarrià és un petit paradís barceloní, hi podríeu estar d'acord. Si digues que els sarrianencs i les sarrianenques són gent trempada, els qui sou del barri també hi estaríeu d'acord. Però si comencés a fer preguntes capcioses, com fa la serp en el relat del paradís que hem escoltat, començarien a sortir les pegues. Aleshores aquesta afirmació inicial s'aniria desdibuixant de manera progressiva, arribant fins i tot, a dir el contrari: que Sarrià no té res de paradís, i que els sarrianencs i les sarrianenques no són gent trempada. De fet, les dues afirmacions tindrien raó, perquè com sempre, tot depèn si veiem l'ampolla mig plena, o la veiem mig buida. Això val per a tot. Hem posat aquest exemple, perquè el relat del paradís que hem escoltat de manera fragmentada, ens diu que si actuem com la serp, enredant i provocant, entrem —i fem entrar els altres— en una espiral de negativitat, que ens conduirà a la divisió i a la confrontació, al pessimisme i a la decepció. Aquesta espiral de negativitat és el pecat que plana sobre la condició humana, disposat en tot moment a retallar-nos les ales, i a insistir-nos fins a convèncer-nos que l'ampolla està mig buida. 

Sant Pau, a la segona lectura ens diu que, gràcies a Jesucrist, l'ampolla no només està mig plena, sinó que s'ha omplert fins dalt: s'ha omplert del seu Esperit que tot ho renova i que tot ho omple. La nostra existència personal, la condició humana, el nostre hàbitat, tot està ple de l'esperit diví renovador, que ens permet respirar aires purs interiors i exteriors, que ens permet respirar positivitat, que ens permet respirar transcendència. Sant Pau també ens explica que, gràcies a Jesucrist, som més conscients dels aires enrarits i contaminats, dels ambients falsos, de les mirades i converses negatives, de les actuacions malèvoles. Són realitats que ens afecten i que ens condicionen. Són realitats que també protagonitzem, ni que sigui a petita escala. 

Per això, a l'evangeli, Jesús ens dona una lliçó magistral de com mantenir-se ferm dins l'atmosfera de l'esperit diví; de com rebutjar les temptacions interiors i exteriors que malmeten la nostra sintonia amb Déu. Les temptacions de poder, de prestigi, de possessions que assetgen Jesús —i que ens assetgen a nosaltres constantment—, ell les rebutja amb personalitat, amb seny, i amb arguments. Però prèviament, Jesús havia passat quaranta dies al desert conduït pel mateix Esperit: per fer dejuni i pregària, per aprendre a vèncer les temptacions. Al final, el diable el deixà estar i els àngels el servien. El mateix Esperit que conduí Jesús al desert, ara condueix l'Església a passar quaranta dies de Quaresma, per impregnar-nos de la sintonia divina, per madurar una mica més com a creients, per aprendre una mica més a vèncer les temptacions. Qui sap si, acabats els quaranta dies, i celebrant la Pasqua, el diable ens deixi estar i vinguin els àngels a servir-nos. Provem-ho, no tenim res a perdre i molt a guanyar.