La perspectiva que dona la fe (Quaresma 2. Diumenge)

No és el mateix observar la ciutat a peu pla, caminant pels seus carrers, que contemplar-la des de dalt del Tibidabo. L'objecte que mirem és el mateix, però des del Tibidabo ampliem la perspectiva de la ciutat, la contemplem de manera més integral i panoràmica. Aleshores, apreciem millor el que hi ha, i també comprovem que els detalls formen part d'un conjunt harmoniós. 

Aquest comentari sobre el Tibidabo i la perspectiva, ens serveix per explicar el que succeí als tres deixebles Pere, Jaume i Joan, pujant dalt una muntanya amb Jesús. Allí el van veure transfigurat: van ampliar la perspectiva de la seva persona. Allí van apreciar millor qui era. Allí van comprovar que el Jesús humà que coneixien formava part d'un conjunt diví harmoniós. Tot plegat, ho arrodonia la veu divina: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». La resposta dels tres deixebles va ser de reverència absoluta i prostrats amb el front a terra. Quan baixaven, Jesús els advertí que no diguessin a ningú allò que havien experimentat, perquè les coses genuïnes cal preservar-les; si les escampes, les fas malbé. Fent un salt a l'avui, Jesús hauria posat el crit al cel si els seus deixebles haguessin filmat l'escena amb el mòbil i ho haguessin enviat a les xarxes socials via facebook, twiter, o instagram. Hi ha experiències que s'han de respectar, i la religiosa és una d'elles. Diguem-ho de manera més elegant: per predisposar-los, Jesús hagués fet apagar el mòbil als deixebles, com fem de manera natural quan venim a missa. 

En la primera lectura, del Gènesi, Abraham també agafà perspectiva de la seva quotidianitat, del seu país, del seu clan familiar. Es desinstal·là, trencà les arrels confiant en la veu divina. Així acabava la lectura: «Abraham se n'anà, tal i com el Senyor li havia dit». El patriarca va fer cas, cregué, i això implica agafar perspectiva de les coses materials que ens envolten; no per menysprear-les, sinó per valorar-les en la seva justa mesura, sense aferrar-nos a elles. El camí de la fe demana desenganxar-se de les coses materials i enganxar-se a les coses espirituals i transcendents. De fet, és el camí que, vulguem o no, de manera més amable o més brusca, hem de recórrer en la nostra vida, siguem creients o no. Si som creients, aquest camí esdevé més confiat, i amb més perspectiva. 

Per últim, la perspectiva també ha de ser respecte a la pròpia vivència de fe, que tendim a imaginar com un camí de roses, i quan es veu pertorbat per les dificultats, l'abandonem. Sant Pau, en la segona lectura, ens ajuda a agafar perspectiva, dient: «Tot el que has de sofrir, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona». Si no tenim aquesta fortalesa, demanem-la amb fe. Si ens sentim massa atribolats, recordem-nos de l'antífona del salm responsorial: «Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l'esperança que posem en vós».