divendres, 30 de març del 2018


Viernes Santo, 30 de marzo de 2018
Is 52, 13-53, 12/Sl 30/He 4, 14-16;5, 7-9/Jn 18, 1-19, 42


¿A quién buscáis? Son las primeras palabras de Jesús en el relato de la Pasión de hoy. Relato para leer una y otra vez, para hacerlo, de verdad, objeto de nuestra meditación intensa hoy y mañana sábado, si queremos tener aunque sea un pequeño atisbo del gran misterio de amor que hoy celebramos.

¿A quién buscáis? Es una pregunta que formula Jesús mismo a quienes van a prenderle. No habrá duda alguna de quién es Él para quienes le buscan de veras, pues Él mismo se dará a conocer: Os he dicho que soy yo. Esas palabras de Jesús provocan su arresto, pero, a la vez, la liberación de sus amigos. Si me buscáis a mí, dejad marchar a estos. Jesús siempre defiende a los suyos, hasta las últimas consecuencias.

¿A quién buscáis? Nos vuelve a preguntar hoy Jesús a ti y a mí. Para que le respondamos claramente, sin dudas, sin ambages, sin excusas. Si lo buscamos a Él, ni que aún no entendamos todo lo que Él quiere y puede significar para nosotros, prendámoslo bien fuerte y no lo soltemos. Y acompañémoslo hasta el Calvario para ver en qué consiste su amor, su modo de ser Rey, su modo de ser Mesías, su modo de ser Dios con nosotros. Lo veremos prender de una cruz, como un malhechor, para darnos Su vida.

Aquí, en esta cruz de donde cuelga Jesús, se harán realidad unas sabias palabras del Papa Francisco: Nadie puede tocar la cruz de Jesús sin dejar en ella algo de sí mismo y sin llevar consigo algo de la cruz de Jesús a la propia vida. El que acompaña a Jesús, porque quiere conocerle a fondo, quien con toda su alma quiere saber QUIÉN ES ÉL y lo sigue hasta la cruz, sabe que no puede tocar ESA CRUZ sin mancharse las manos. Hoy dejémonos transformar por esta cruz que nos pide descargar sobre ella nuestro egoísmo, nuestras flaquezas, nuestras máscaras… para EMPAPARNOS de Jesús. Cuando ahora nos acerquemos a adorarla por ser Jesús quien está colgado en ella, digamos de todo corazón: Señor, que Tu cruz me transforme, que Tu cruz me cambie, que Tu cruz me sane.

Les dones al peu de la creu (Divendres sant 2018)

"Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria la dona de Cleofàs i Maria Magdalena". Això és el que indicava austerament l'evangeli de Joan. Els altres evangelis també citen aquests noms (amb alguna variació), però afegeixen que hi havia més dones del grup amb elles, i que totes contemplaven la creu a distància. L'evangeli de Joan redueix la quantitat de dones, però especifica que eren "vora la creu de Jesús". Amb aquest detall l'evangelista vol subratllar la proximitat d'aquelles dones amb la persona física de Jesús i també amb els fets que s'esdevenen. Aquest és el testimoniatge silenciós però tanmateix ben eloqüent que elles ens donen. 

De fet, "vora la creu" només apareixen aquestes 4 dones i l'apòstol Joan. Els altres apòstols s'han fet escàpols. Poc després els trobarem amagats i reunits compartint la por i el desconcert, justament on el Ressuscitat se'ls farà present i els donarà força per ser testimonis seus i morir per ell. Però en l'escena de la creu brillen per la seva absència i el seu testimoniatge és nul, llevat de Joan. En canvi, les dones, són "vora la creu". També seran vora el sepulcre i seran les primeres a descobrir el Ressuscitat. La tradició cristiana capta molt bé aquesta presència femenina acompanyant Jesús en la seva passió, mort, sepultura i resurrecció. D'aquí que en les estacions del Via Crucis les dones són les més presents al costat de Jesús en el seu camí a la creu. En la quarta estació Jesús es troba amb la seva mare. En la sisena la Verònica eixuga el rostre de Jesús. En la vuitena estació Jesús es troba amb les dones. La contrapartida masculina només resta en la cinquena estació on el Cireneu porta la creu de Jesús. 

Entre aquest col·lectiu femení destaca la mare de Jesús, Maria. Sota la figura devocional de la Dolorosa, ella encarna el dolor matern per la mort del seu fill únic, un dolor amb el valor afegit que es tracta d'algú més d'un fill engendrat: és tracta d'un fill concebut per intervenció especial de Déu. El desconsol pel seu fill seria un desconcert absolut al comprovar un final tan injust i imprevisible. Al dolor humà de mare s'hi afegeix un dolor moral i un dolor religiós. 

Maria, és al lloc on ha d'estar, al costat del fill que sofreix, com fan tantes mares. Pensem en aquelles que cada cap de setmana es desplacen als centres penitenciaris per visitar els seus fills i donar-los ànim. La imatge de la Dolorosa, immortalitzada amb l'escultura "la Pietà" de Miquelangelo, presentada tradicionalment amb un cor travessat per espases, expressa un dolor que poc després serà reconvertit, serà transformat de manera imprevisible i sobtada: el veurà ressuscitat.

AMB UN GEST!


Dijous Sant, 29 de març de 2018
Ex 12, 1-8.11-14/Sl 115/1 Co 11, 23-26/Jn 13, 1:-15

Algú de la comunitat cristiana ens ho comentava en la nostra darrera trobada: la primera lectura d’avui li feia angúnia, l’escandalitzava. Li haig de donar la raó. Versets com ara: Aquella nit passaré pel país d’Egipte i faré morir tots els primogènits d’Egipte, tant els dels homes com els dels animals, i faré justícia contra les divinitats d’Egipte (que, dit sigui de pas, eren uns éssers barreja d’ésser humà i animals) i acabar dient: Paraula de Déu produeix una mena de sotrac dins nostre. Però el text a què ens referim té un context (la celebració de la Pasqua jueva), una situació vital (l’alliberament d’Egipte, recordat quan es passa la prova de l’exili), i una manera d’expressar-la d’una època molt llunyana (el relat èpic). I ja se sap que en un relat èpic, per dir-ho així, tota salsa és poca per fer lluir l’heroi. I aquí l’heroi no és un Cid Campeador, ni un Guifré el Pilós, sinó el Déu dels Exèrcits, Yahvè. No ens deixem escandalitzar, doncs, per la sang i el fetge... deixem-nos sorprendre més aviat per aquest fet: aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor. Aquell anyell sacrificat per salvar el poble, per consagrar-lo (separar-lo) del poble d’Egipte, és la Pasqua, el pas del Senyor.

No és debades que Jesús, en instituir l’Eucaristia, la Nova Aliança amb els que seran seus, ho faci dins d’aquesta celebració jueva. Aquell anyell que any rere any era sacrificat la nit de Pasqua, recordava a tothom el pas del Senyor, és a dir, que efectivament Déu havia entrat en la història convulsa de la humanitat, al bell mig de la prova, de l’esclavatge, de les mesures més fortes de repressió, i s’havia fet seu un poble i aquest petit, minúscul, davant una gran potència. Jesús, celebrant aquella Nova Pasqua amb els seus, de nou feia evident EL PAS DEL SENYOR. Però, i això sí que ens hauria d’escandalitzar com va escandalitzar Pere: el pas del SENYOR no es farà a través d’una altra sang que la Seva; per això ja no calen més sacrificis, més víctimes (ni religioses ni ideològiques) que mirin de fer-se propici el Senyor (o qualsevol ídol de moda), perquè Jesús ha fet evident aquest PAS DEL SENYOR NOVAMENT EN LA NOSTRA HISTÒRIA. El pas del Senyor és el pas que fa noves totes les coses, fins i tot el sistema de coses que establia com a normal la divisió entre grans i petits, els qui manen i els qui són manats, els poderosos i els marginats, els qui parlen i els qui han de callar...

Com ho fa? Amb un gest! Dilluns Sant recordàvem el gest de Maria de Betània ungint els peus del Senyor. M’agrada pensar que aquell gest que escandalitzà els presents i especialment Judes, el traïdor, va sorprendre (si així es pot dir) al mateix Jesús. Ara Jesús és qui com un esclau qualsevol renta els peus dels seus, Judes inclòs, tot dient: Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.

Aquest vespre, tot seguit, repetim aquest gest. Molt bonic i molt senzill de fer dins la nostra celebració. Molt més difícil de fer en la vida de cada dia quan hem de recordar que en el Regne de Déu no hi ha ni hi pot haver com en el món uns pocs grans i molts petits, uns que manen i molts que callen i han d’obeir, sinó germans i germanes al voltant d’una taula que ens parla de festa, de convit, certament, però també de compartir, de servei mutu, de negar-se un mateix, de carregar les culpes, les limitacions, els defectes els uns dels altres, en suma, d’estimar com hem estat estimats. Com hem pregat al principi: Sí, feu que obtinguem d’aquest gran sagrament la plenitud de la caritat i de la vida: Jesús mateix!

dijous, 29 de març del 2018

Rentament de peus femení (Dijous Sant 2018)


Seguint el costum de donar un fil conductor al tríduum pasqual, enguany ens fixarem en personatges femenins que acompanyen Jesús en la seva passió, mort i resurrecció. El d'avui és Maria de Betània, la germana de Llàtzer i de Marta. Malgrat no aparegui en l'escena del rentament de peus que hem proclamat, protagonitza un episodi previ significatiu. Es tracta de la unció de Jesús a casa de Llàtzer "sis dies abans de la Pasqua": Maria ungeix els peus de Jesús amb una lliura de perfum de nard autèntic! Aquell gest omplí la casa d'aquella fragància exquisida, irresistible, embriagadora. Maria ho arrodoneix eixugant-li els peus amb els seus llargs cabells.

¿No podríem anomenar aquesta escena "el rentament de peus a Jesús"? Si la comparem amb el rentament de peus als deixebles, constatem que, a diferència de Pere (que posà peròs), Jesús entén el gest de Maria i la deixa fer, fins i tot la defensa dels retrets de Judes per tanta despesa. A diferència dels deixebles, que no capten el que s'esdevindrà, Maria intueix el final de Jesús, i desplegant la seva sensibilitat femenina, converteix aquella unció en un signe de comiat i d'estimació, en un signe de comunió i de reverència. Jesús farà el mateix amb els seus deixebles amb el rentament de peus i amb el pa i el vi: els convertirà en signe de comiat, en signe d'estimació, en signe de comunió. Els hi donarà la reverència i la cerimoniositat necessàries perquè perdurin com a memorial de la seva vida i de la seva mort; també com un anunci de la seva resurrecció.

Maria de Betània tampoc apareix en els relats del sant sopar, un àpat farcit de signes rellevants. Ella els havia realitzat sis dies abans, en el sopar a casa seva. Amb el nard autèntic que vessava sobre els peus de Jesús prefigurava la seva mort i amortallament. Però aquell perfum vivificant també prefigurava la seva resurrecció. Fins i tot prefigurava la vinguda de l'Esperit Sant que ompliria la casa on els deixebles estaven reunits, talment com el nard vessat per Maria que havia omplert casa seva.

Maria de Betània, amb la seva unció profètica i femenina anticipa el contingut teològic dels signes eclesials que seran sagraments i mediació privilegiada de la presència de Jesús: el rentament de peus i l'eucaristia. Maria de Betània esdevé la representant d'un sacerdoci femení carismàtic, no institucional, que perdura eclesialment a través de gestos de delicada complicitat i d'entranyable proximitat. Són gestos que sense ser institucionals també esdevenen signes de la presència divina, i que tantes dones despleguen de tantes maneres en àmbits eclesials. Algunes fins i tot amb el ministeri ordenat com succeeix en l'església anglicana i les esglésies de la Reforma.

diumenge, 25 de març del 2018

Injustícia! (Diumenge de Rams 2018)


Injustícia! Injustícia és el qualificatiu adequat per resumir els esdeveniments. Resseguint el procés des del principi, hi constatem un setge progressiu, calculat, estrenyent els cercles de manera implacable, i arribant a un desenllaç dolorós i  desconcertant, però tanmateix previsible. Però un es pregunta: d'on prové aquesta exagerada virulència? D'on brolla aquesta sofisticada agressivitat? Quina raó de fons motiva aquesta conxorxa inaudita de poder públics?

Una resposta la trobem en els col·lectius grans (com els estats moderns i les religions) que es fonamenten i s'estructuren a partir d'idearis, i que reaccionen de manera implacable contra els qui gosin qüestionar aquest ideari que cohesiona el gran col·lectiu que el professa. Ho apreciem doblement en el judici de Jesús de Natzaret: primer amb les autoritats jueves, que veient Jesús com un pertorbador carismàtic i amb personalitat, no dubten a fer el que calgui per eliminar-lo del panorama socioreligiós. També ho apreciem en l'imperi romà dominador, que eliminava sense cap escrúpol i amb la llei a la mà qualsevol que s'atrevís a pertorbar la pax romana, una pau imposada. Per actualitzar-ho: és com si un estat europeu i la Unió Europea es posessin d'acord per silenciar un poble i els seus líders amb la llei a la mà.

Una altra resposta la veiem en el que anomenem la teoria del boc expiatori. Davant un conflicte de qualsevol mena, tendim a buscar la figura del boc expiatori que es carregui les culpes; i com més rellevant sigui el conflicte, més gros o més nombrosos han de ser els bocs expiatoris. Ho apreciem de nou en el relat de la passió que hem proclamat: Jesús detingut injustament, acusat falsament de rebel i d'agitador de masses, jutjat injustament, i condemnat injustament a morir crucificat: "convé que un sol home mori pel poble", diran les autoritats jueves en la passió segons sant Joan. Quantes injustícies no fem els humans buscant el qui pagui els plats trencats en lloc de tractar el perquè de la trencadissa!

Però Jesús respon a tot plegat amb una resistència no violenta, sense cedir en les seves conviccions i assumint fins al darrer alè les seves conseqüències. Jesús acabà morint, perdé la batalla però guanyà la guerra. La veritat s'imposà a la mentida, la justícia s'imposà a la injustícia.

Segurament no tenim la fe, ni la convicció, ni la personalitat de Jesús per enfrontar-nos a les contrarietats utilitzant la resistència pacífica. Però ens hi podem entrenar, de manera personal i col·lectiva. Els misteris de la passió, mort i resurrecció de Jesús que viurem aquesta Setmana Santa ens hi poden ajudar.

dimarts, 20 de març del 2018

Sant Josep i els dolors de Maria (Sant Josep 2018)


"Jacob va ser pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús." Aquesta referència de l'evangeli s'assembla a les que fem servir nosaltres en un entorn semirural o rural per explicar d'on és algú: "és el petit de can tal", "és la pubilla de can qual". L'evangeli ens explica d'on prové Jesús: els pares són Josep i Maria i l'avi patern es deia Jacob, un nom que sovint ens passa desapercebut. El relat segueix associant Maria i Josep explicant-nos les vicissituds del seu nuviatge: Maria estava promesa amb Josep quan ella concep per obra de l'Esperit Sant; l'àngel li diu a Josep que no tingui por de prendre Maria per esposa: i així ho fa. 

No podem parlar aquí de Maria com a Dolorosa, però sí com a Patidora pel tràngol que Josep desfés un acord matrimonial que la deixaria assenyalada. La Maria com a Dolorosa que nosaltres avui venerem a Besalú coincidint amb la solemnitat de sant Josep és la que apareix al peu de la creu. En canvi, qui no hi apareix és Josep. La tradició cristiana dels orígens explica que Maria havia quedat viuda: un altre dolor. A la creu s'hi sumarà el dolor de la pèrdua del seu fill únic.

Els patiments i dolors de Maria no deixen de formar part de les vicissituds que poden acompanyar la vida d'una parella: estires i arronses en el nuviatge, la mort de la parella, la mort d'un fill. No són dolors exclusivament femenins, són també masculins. Però en Maria el dolor per la mort del seu fill porta el valor afegit que es tracta d'algú més que el seu fill engendrat: és tracta d'un fill concebut per obra especial de Déu, d'un infant, adolescent, jove i adult que mostraria a Maria els seu tarannà amarat de divinitat. El desconsol pel seu fill seria també un desconcert absolut al comprovar un final tan injust i imprevisible per una mare. Al dolor humà s'hi afegeix un dolor moral i un dolor religiós.

Però també hi veiem un dolor afegit: la mort del seu fill únic significaria que la seva descendència quedaria aturada. No podria bressolar ni gaudir de nets i netes. No seria àvia. El seu llinatge humà quedava escapçat. Però gràcies a la resurrecció del seu fill, assolia un llinatge espiritual. Si en la primera lectura escoltàvem que Abraham esdevingué, per la seva fe, "pare d'una multitud de pobles", Maria, com Abraham, que esperà contra tota esperança i que cregué tan fermament, esdevingué "Mare d'una multitud de pobles", mare de tots nosaltres.

Maria és mare nostra, però no per descendència humana, sinó per descendència espiritual, i la veneració dels seus dolors en els darrers dies de Quaresma ens preparen per celebrar amb més intensitat els dolors de la passió i mort del seu fill. Seran uns dolors conscients i assumits que esdevindran redemptors i salvadors per a tots nosaltres gràcies a la seva resurrecció. Ho celebrarem plens de joia en la Vetlla Pasqual i el dia de Pasqua.