Seguint el costum de donar un
fil conductor al tríduum pasqual, enguany ens fixarem en personatges femenins que
acompanyen Jesús en la seva passió, mort i resurrecció. El d'avui és Maria de Betània,
la germana de Llàtzer i de Marta. Malgrat no aparegui en l'escena del rentament
de peus que hem proclamat, protagonitza un episodi previ significatiu. Es
tracta de la unció de Jesús a casa de Llàtzer "sis dies abans de la Pasqua":
Maria ungeix els peus de Jesús amb una lliura de perfum de nard autèntic!
Aquell gest omplí la casa d'aquella fragància exquisida, irresistible,
embriagadora. Maria ho arrodoneix
eixugant-li els peus amb els seus llargs cabells.
¿No podríem anomenar aquesta escena "el rentament de peus a Jesús"? Si la comparem amb el rentament de peus als deixebles, constatem que, a diferència de Pere (que posà peròs), Jesús entén el gest de Maria i la deixa fer, fins i tot la defensa dels retrets de Judes per tanta despesa. A diferència dels deixebles, que no capten el que s'esdevindrà, Maria intueix el final de Jesús, i desplegant la seva sensibilitat femenina, converteix aquella unció en un signe de comiat i d'estimació, en un signe de comunió i de reverència. Jesús farà el mateix amb els seus deixebles amb el rentament de peus i amb el pa i el vi: els convertirà en signe de comiat, en signe d'estimació, en signe de comunió. Els hi donarà la reverència i la cerimoniositat necessàries perquè perdurin com a memorial de la seva vida i de la seva mort; també com un anunci de la seva resurrecció.
Maria de Betània tampoc apareix en els relats del sant sopar, un àpat farcit de signes rellevants. Ella els havia realitzat sis dies abans, en el sopar a casa seva. Amb el nard autèntic que vessava sobre els peus de Jesús prefigurava la seva mort i amortallament. Però aquell perfum vivificant també prefigurava la seva resurrecció. Fins i tot prefigurava la vinguda de l'Esperit Sant que ompliria la casa on els deixebles estaven reunits, talment com el nard vessat per Maria que havia omplert casa seva.
Maria de Betània, amb la seva unció profètica i femenina anticipa el contingut teològic dels signes eclesials que seran sagraments i mediació privilegiada de la presència de Jesús: el rentament de peus i l'eucaristia. Maria de Betània esdevé la representant d'un sacerdoci femení carismàtic, no institucional, que perdura eclesialment a través de gestos de delicada complicitat i d'entranyable proximitat. Són gestos que sense ser institucionals també esdevenen signes de la presència divina, i que tantes dones despleguen de tantes maneres en àmbits eclesials. Algunes fins i tot amb el ministeri ordenat com succeeix en l'església anglicana i les esglésies de la Reforma.
¿No podríem anomenar aquesta escena "el rentament de peus a Jesús"? Si la comparem amb el rentament de peus als deixebles, constatem que, a diferència de Pere (que posà peròs), Jesús entén el gest de Maria i la deixa fer, fins i tot la defensa dels retrets de Judes per tanta despesa. A diferència dels deixebles, que no capten el que s'esdevindrà, Maria intueix el final de Jesús, i desplegant la seva sensibilitat femenina, converteix aquella unció en un signe de comiat i d'estimació, en un signe de comunió i de reverència. Jesús farà el mateix amb els seus deixebles amb el rentament de peus i amb el pa i el vi: els convertirà en signe de comiat, en signe d'estimació, en signe de comunió. Els hi donarà la reverència i la cerimoniositat necessàries perquè perdurin com a memorial de la seva vida i de la seva mort; també com un anunci de la seva resurrecció.
Maria de Betània tampoc apareix en els relats del sant sopar, un àpat farcit de signes rellevants. Ella els havia realitzat sis dies abans, en el sopar a casa seva. Amb el nard autèntic que vessava sobre els peus de Jesús prefigurava la seva mort i amortallament. Però aquell perfum vivificant també prefigurava la seva resurrecció. Fins i tot prefigurava la vinguda de l'Esperit Sant que ompliria la casa on els deixebles estaven reunits, talment com el nard vessat per Maria que havia omplert casa seva.
Maria de Betània, amb la seva unció profètica i femenina anticipa el contingut teològic dels signes eclesials que seran sagraments i mediació privilegiada de la presència de Jesús: el rentament de peus i l'eucaristia. Maria de Betània esdevé la representant d'un sacerdoci femení carismàtic, no institucional, que perdura eclesialment a través de gestos de delicada complicitat i d'entranyable proximitat. Són gestos que sense ser institucionals també esdevenen signes de la presència divina, i que tantes dones despleguen de tantes maneres en àmbits eclesials. Algunes fins i tot amb el ministeri ordenat com succeeix en l'església anglicana i les esglésies de la Reforma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada