JORNADA MUNDIAL DE LA PREGÀRIA PER LES VOCACIONS... QUINES?

Diumenge IV de Pasqua, 29 d’abril de 2012

Ac 4, 8-12/Sl 117/1 Jn 3, 1-2/Jn 10, 11-18

  

Avui és la Jornada Mundial de la Pregària per les Vocacions. És en aquest diumenge, conegut com el Diumenge del Bon Pastor per la lectura evangèlica que acabem d’escolar, que precisament s’ha escollit de celebrar aquesta Jornada Mundial. I, sens dubte, aquesta elecció té la seva raó de ser, però em demano si avui som realment capaços d’entendre aquesta figura bíblica del Bon Pastor.

Quan anem a l’AT i trobem escrits com els salms o els profetes que fan referència al terme pastor, el primer que sorprèn és que és un substantiu aplicat a un personatge concret, de carn i ossos: el Rei d’Israel. Un personatge polític, que té en les seves mans el poder legislatiu i el poder executiu per a fer valdre la seva justícia. Per tant la imatge de pastor no té res de bucòlic, ni de poètic. El Rei, que en la cerimònia de la seva coronació esdevé “fill adoptiu” de Déu mateix (recordeu-vos del Salm 110 que resem cada Diumenge a vespres), l’encarna en el paper de vindicador de la justícia a favor dels pobres i dels marginats. Els profetes, aplicant aquest mateix terme de pastor a Déu, no fan més que remarcar que és DÉU MATEIX qui defensa els pobres, els orfes i les vídues (els desemparats del moment).

Quan anem al NT trobem les paraules de Jesús que acabem d’escoltar on l’èmfasi més fort és anunciat per la frase següent: El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles.

Avui, en una societat majoritàriament post-industrial i tecnològica, que prioritza resultats econòmics alts a baix cost, costi el que costi, hi ha el perill cert de posar en igualtat de condicions el rol de guia i de model que encarna el Bon Pastor de l’evangeli amb el d’un alt empresari o el d’un gran executiu al front de la multinacional de torn. I cal dir-ho amb força AIXÒ NO ÉS AIXÍ.

Perquè en una situació laboral i econòmica que ha transformat les persones en números d’una plantilla de personal, contrasta i de bon tros Jesús, el Bon Pastor, que coneix pel seu nom les seves ovelles; en una situació laboral i econòmica on els dirigents volen sobreviure ells sacrificant el que calgui (recursos –quina paraula més lletja per designar les persones que treballen, oi?– de personal inclosos), contrasta i de bon tros Jesús, el Bon Pastor, que dóna la seva vida per les seves ovelles.

Dit això, crec que també seria un gran tort que en la Jornada Mundial de les Vocacions penséssim que el paper dels con-vocats és el de manar (amb “a”, de donar ordres) i no el de menar (amb “e”, de conduir, d’acompanyar) i també reduir-ho només a uns quants “especialistes” (com els preveres o els religiosos i religioses) quan tots els batejats podem i devem, a la llum de la Paraula de Déu, descobrir la riquesa de la nostra vocació de salvats.

Avui, a Arenys de Mar, és també un dia especial: la Diada de la Puntaire. És gairebé màgic veure amb quina traça el pujar, el baixar i l’entrecreuar-se dels boixets a les mans d’una puntaire esdevé una paràbola de les nostres vides, teixides en el decurs de les nostres històries viscudes on avui, a la nostra Eucaristia, demanem que no hi manqui mai un fil conductor, el de Jesús, que vagi donant consistència al teixit de la nostra existència.

CONVIDATS A ESCRIURE EN EL LLIBRE DE DÉU

Un dia, passejant amb uns amics (jo devia tenir quinze o setze anys), una companya va fer un comentari d’aquells que et queden, tant, que recordo fins i tot el lloc exacte on érem. Va dir: “Moltes vegades m’imagino el moment de la meva mort”. Vista la sorpresa general dels qui l’escoltàvem, ens explicà: “Hi penso perquè crec que ha de ser com el moment en què hom tanca un llibre.”

A mi m’agrada llegir, i, per tant, la imatge de la vida com un llibre, com un relat, és una imatge que no m’està malament. En el fons, expressa el desig que tenim que la nostra vida tingui un sentit, una coherència. I és veritat que el moment de tancar el llibre després d’acabar-lo té una certa importància: és aleshores que t’adones realment de si aquell llibre t’ha agradat o no.

Per què m’ha vingut al cap aquesta anècdota? Perquè preparant aquesta Eucaristia m’he fixat que tota ella està estructurada entorn d’un relat, entorn d’un llibre, que són les Sagrades Escriptures. Tant el Pregó que hem escoltat al principi com les lectures que hem proclamat van insistint en els moments clau d’aquesta història, que fonamenta la nostra fe. Els cristians recordem tot aquest relat, que en la nit d’avui arriba a la plenitud, perquè creiem que és la història de Déu en aquest món.

No som els únics, doncs, que escrivim el llibre de la nostra vida. També Déu ha volgut escriure el seu. Però aquest llibre que escriu Déu, sembla tenir algunes diferències amb el nostre, almenys tal com se l’imaginava aquesta amiga meva. D’entrada perquè aquella imaginació del moment en què tanca el llibre i veu quin gust li ha deixat és una imaginació com molt solitària. Sembla que la meva vida només m’importa a mi, només jo he d’acabar veient quin sentit té. El llibre que escriu Déu és diferent: Ell fa una història compartida, que inclou els altres. Així ho diuen les lectures que hem anat sentint: Déu crea, allibera, acompanya... Tota la història de l’AT i tota la història de Jesús és la història d’aquest Déu que no fa una història per a ell, sinó amb nosaltres i per a nosaltres.

No només hi ha aquesta diferència. Per a aquella amiga meva, hi ha un moment en què el llibre de la vida es tanca, un moment en què ella esperava poder fer una llambregada final i veure si havia valgut la pena o no. Però el cas és que no sabem el llibre com ni quan es tancarà, i l’experiència ens diu que moltes vegades, ja sigui perquè ho fa sobtadament o perquè el procés que hi porta exhaureix la persona, no dóna ni la possibilitat, ni les forces, ni les ganes, de fer aquesta mirada final. No obstant, quan parlem del llibre que escriu Déu, de la història que avui recordem, precisament en aquesta nit de Pasqua veiem que no s’acaba amb la mort. Déu escriu una història, però l’escriu amb nosaltres, i ho fa en un llibre que no es tanca.

Aquesta idea estranya d’un Déu que té una història és el cor de la nostra vida cristiana. I per què dic que és una idea estranya? Fixeu-vos que parlem de Déu, no d’un déu, com els de les mitologies antigues, sinó de Déu, que per definició està més enllà del temps, més enllà de l’espai, no està sotmès a canvis ni a variacions ni a necessitats, i no té perquè arriscar res. Si Déu viu una història, si el vèiem ahir, Divendres Sant, clavat en una Creu, sotmès al fracàs, al sofriment, a la mort i al rebuig, no és per Ell, sinó per nosaltres. Déu ha escrit una història en aquest món, no perquè Ell ho necessiti, sinó perquè nosaltres ho necessitem.

Des d’aquesta nit que avui celebrem, ens trobem davant d’una alternativa: o escrivim el nostre propi llibre, sabent que un dia es tancarà, i que potser no tindrem temps ni de pensar si ha tingut cap sentit, o ens incorporem en el llibre de la història de Déu, escrivint la nostra pàgina juntament amb Ell, incorporant-nos en aquest relat que s’obre a l’infinit i continua en la seva comunitat, l’Església; aquesta Església tacada pel pecat, la fragilitat i la infidelitat, però que precisament per això testimonia d’aquest Déu que es manté sempre fidel, ens estén la mà i ens obre l’eternitat.

Un tòpic d’aquells tan suats (una d’aquestes coses que anem repetint des del Renaixement o la Il·lustració, i que cada persona que la diu es pensa ser la primera en fer-ho) és la idea que creure en una vida després de la mort treu valor a la nostra vida en aquest món. Avui veiem que és justament al revés: creure en una vida eterna és creure que la nostra vida en aquest món té un valor infinit, que el nostre dia a dia, viscut en la fe, ens incorpora en una història sense fi.

Avui renovarem el nostre Baptisme, el dia en què vam ser incorporats en aquesta història de Déu. Som conscients d’aquesta alternativa que tenim al davant i ho fem amb els ulls posats en aquesta vida que Déu ens promet i que, com diu C.S. Lewis, és com un llibre que no s’acaba mai, i on cada capítol és millor que l’anterior.

DISSABTE SANT - VETLLA PASQUAL –B-, 7 d’abril 2012

EMMAÚS: LA GRAN CATEQUESI

Església de Sant Iscle i Santa Victòria
 de Les  Freixes

Diumenge III de Pasqua, 22 d’abril de 2012

Ac 3, 13-15.17-19/Sl 4/1 Jn 2, 1-5a/Lc 24, 35-48

Jesús, Senyor nostre, obriu-nos el sentit de les Escriptures; feu que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

Aquestes són les paraules de l’Aclamació que hem recitat abans de proclamar l’Evangeli d’avui. Aquestes paraules són les que avui m’inspiren a apropar-me al relat evangèlic des d’un punt de vista, diguem-ne, “catequètic” que em sembla necessari de recordar.

Aquestes paraules de l’Aclamació, ens situen just en el text que va davant mateix de l’Evangeli d’avui: la història dels dos deixebles d’Emmaús. Aquest és el marc del  nostre relat: dos seguidors de Jesús que fan camí amb dubtes i pors (i que bé podríem ser nosaltres amb els nostres dubtes i les nostres pors que la fe no ens estalvia necessàriament de tenir), que acaben reconeixent Jesús en la fracció del pa i tornen, joiosos, a veure la resta de germans.

És, ho repeteixo, dins d’aquest marc, quan ells comparteixen amb alegria la seva experiència, que Jesús es fa present enmig dels seus i els diu: “La pau sigui amb vosaltres”. I des d’aquí voldria començar la meva “catequesi”.

Nosaltres, d’alguna manera, cada diumenge estem repetint i actualitzant aquesta escena d’avui.

Arribem aquí després d’haver fet camí durant la setmana, on hem tastat ben segur els problemes i els tràfecs del dia a dia (els nostres dubtes i les nostres pors). Però, com a cristians, no arribem aquí amb la ment en blanc. Portem darrera nostre tota una cultura, una tradició (perquè l’hem rebuda i també nosaltres la transmetem): les experiències acumulades de tants cristians i cristianes que ens han precedit. En certa mesura, m’atreviria a dir, aquests testimonis que ens han precedit en la fe (pares, mares, padrins, avis, àvies, germans, amics...) fins a remuntar-nos als mateixos apòstols, representen els deixebles d’Emmaús, que ens han compartit la seva trobada amb Jesús en cada generació. Amb l’escalf del seu testimoni novament Jesús es posa enmig nostre i ens trobem, de sobte, que ja no som un grup de persones amb un tema comú per parlar (com avui podríem fer-ho del partit del Madrid i el Barça d’ahir), sinó un grup de germans i germanes que estem convocats, interpel·lats per aquesta Presència de Jesús que ens aplega.

Quan som conscients d’això, cadascú en la seva mesura i possibilitats, ens preparem per escoltar Jesús en la seva Paraula, perquè, com hem escoltat en l’Evangeli, és Jesús mateix que ens diu “s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms”, una manera de dir-nos avui també que TOTA LA PARAULA DE DÉU ENS PARLA D’ELL, del seu amor per nosaltres, de la seva recerca contínua de cadascú de nosaltres, de la pau que vol donar als nostres cors...

L’Eucaristia que celebrem tot seguit d’escoltar la seva Paraula posa l’èmfasi en aquest Jesús que es fa present davant nostre ensenyant-nos les marques de la seva Passió, per a què no oblidem el preu de la nostra llibertat. Quan partim el pa, recordem que per donar-se del tot, calgué que Jesús fos “trencat” del tot.

I, quan sortim de la nostra celebració, també ho fem per a reproduir les paraules que hem escoltat en l’Evangeli d’avui: “Vosaltres en sou testimonis”.

Testimonis de la seva Passió, testimonis de la seva Mort, testimonis de la seva Resurrecció. Fets missatgers des de la nostra Jerusalem particular (que és el lloc on vivim i ens movem, la situació que ens pot tocar de viure: a l’escola, a la feina, a casa, de vacances, a l’atur, sa o malalt) a tot aquell que Déu ens posi en el camí.

Ara bé, missatgers no amb qualsevol missatge, sinó amb un ben concret: de conversió (per dir a tothom que té sempre una altra oportunitat per canviar) i de perdó (per dir a tothom que té sempre l’oportunitat de reconstruir sobre el seu passat). Testimonis, a la fi, de la mateixa pau que Jesús ens ha donat.

CRIDATS PEL NOSTRE NOM...

Dimarts dins l’Octava de Pasqua, 10 d’abril de 2012

Ac 2, 36-41/Sl 32/Jn 20, 11-18

Seguim recordant durant tota aquesta setmana la meravella de la nostra salvació i de la nostra dignitat de fills de Déu guanyades per Jesús a través de la seva Passió, Mort i Resurrecció que celebrem com si fos tota ella Diumenge de Pasqua.

I avui ho fem recordant aquestes lectures que acabem d’escoltar: la del llibre dels Actes dels Apòstols i l’Evangeli de Joan que m’han fet reflexionar sobre el nostre itinerari de conversió.

Conversió, i massiva a jutjar pel text, la dels oients del discurs de Pere durant la Pentecosta quan arriben a convertir-se i fer-se batejar unes tres mil persones. Conversió més “íntima”, si podem dir-ho així, la de Maria Magdalena davant el Sepulcre Buit.

Amb tot, tots dos tipus de conversió fruit del mateix procés: l’obertura a una paraula proclamada que acaba fent niu en el cor. Allò que en el llibre dels Actes queda apuntat d’una manera que semblaria l’èxit que desitjaria més d’un telepredicador (dit amb tots els respectes, perquè òbviament Pere no ho era, de telepredicador i ell tampoc no hi era sol, era amb els onze), en Maria Magdalena queda dibuixat com amb “punta fina”, però d’un color que clarament ens revela el procés de tota aquella persona que cerca Déu i se sorprèn cercada per Déu mateix.

Mentre Pere i el deixeble que Jesús estimava, fetes les oportunes comprovacions, marxen del Sepulcre... ella hi roman. Hi roman sola i plora davant un Sepulcre Buit del qual encara no entén el significat. Ni tant sols sembla sorprendre-la la visió de dos homes vestits de blanc en el seu interior. Maria pateix de ceguesa. La mateixa ceguesa que li farà confondre Jesús amb l’hortolà tot impedint-la de veure qui és Ell en realitat. I necessitarà, com nosaltres cecs de llums de mil colors que ens enlluernen al nostre voltant, d’una paraula que la tregui de la seva ceguesa i li doni la Llum: MARIA!

No pot ser d’una altra manera. Jesús la crida pel seu nom. Quantes vegades Maria Magdalena hauria sentit aquesta Veu cridant-la pel seu nom, traient-la fora d’una vida buida. Ara, la mateixa Veu, el mateix Jesús, la torna a cridar pel seu nom per treure-la novament de les seves incerteses, dels seus dubtes, de les seves pors... Ella es gira (convertir-se és girar-se 180º, canviar de sentit) i el reconeix: RABUNI! MESTRE!

I Jesús ha de tornar-li a dir que canviï de pensament, de manera de veure les coses. Maria ha de deixar Jesús, no el pot “posseir” ni fer-lo encabir en unes estructures humanes... Ens calen uns ulls nous i un cor net per a seguir-lo, per entendre’l, per saber-lo viu entre nosaltres i fer d’aquesta trobada íntima amb Ell una Bona Notícia per als altres i així poder dir a tothom: HE VIST EL SENYOR! Gràcies a Déu PASQUA HO HA FET POSSIBLE!

VIACRUCIS DE LA RENGLARETA

Divendres Sant, 6 d’abril de 2012

Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: Tot s’ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit. (Jn 19, 30)

SILENCI

Jesús lliura el seu esperit i esdevé el SILENCI

Hi ha, però, moltes menes de silenci.

Hi ha el silenci del poruc o del covard. En morir Jesús a la creu molts fugen, molts s’amaguen, començant pels mateixos deixebles que van conviure amb Jesús durant uns tres anys, escoltant-lo, veient els seus miracles... Ara fan com si miressin cap a un altre costat. És el silenci d’aquell que no vol complicacions. És el nostre propi silenci quan preferim mirar també cap a un altre costat abans d’enfrontar una realitat que no ens agrada o de denunciar una injustícia evident, perquè sabem que això ens complicarà la vida. És, potser, un silenci aburgesat, còmode. NO ÉS EL SILENCI DE DÉU.

Hi ha el silenci de la víctima o de la impotència. Jesús l’experimenta en pròpia carn quan és jutjat en un tribunal amanyat, davant uns testimonis comprats i quan és flagel·lat, és a dir, torturat. És també el silenci d’aquell que ha perdut l’esma de viure, aclaparat per mil coses, que no és capaç de veure el final del túnel perquè no té ningú que li faci costat o li mostri una sortida. Res a veure amb fer-se el víctima. No. És el silenci de la víctima de veritat, la d’aquell o la d’aquella, individus o col·lectius, als qui han fet callar la seva veu a cops de marginació o a cops de fusell. Els seus crits s’ofeguen enmig dels cops, enmig del dolor, enmig de la desesperança. NO ÉS EL SILENCI DE DÉU.

Hi ha el silenci del botxí. És el silenci del totalitarisme, de la imposició per la força, sigui del color que sigui. És el silenci còmplice del qui empra el poder per subjugar, per aterrir, per controlar, per delmar. És el silenci del qui s’estima més amagar-se darrera una impunitat, d’un privilegi per a tirar la pedra i amagar la mà. NO ÉS EL SILENCI DE DÉU.

JESÚS LLIURA EL SEU ESPERIT I DÉU CALLA.

Déu calla i el seu silenci no és covardia ni por. Déu, amb el seu silenci, crea un espai per a què els homes i dones d’avui ens puguem escoltar i puguem reflexionar. Què volem fer del nostre món? Què volem fer del nostre país? Què volem fer de tot el que ens envolta i estimem? Què volem fer de la nostra pròpia vida? Què volem fer amb les nostres pors?

Déu calla i el seu silenci no és victimisme ni impotència. Déu, amb el seu silenci, crea un espai per a què els homes i dones d’avui puguem construir plegats. Serem capaços d’aprofitar aquesta oportunitat per fer ponts de respecte entre cultures i formes de pensar diferents? Per estendre llaços de fraternitat entre religions, llengües i nacions diverses?

Déu calla i el seu silenci no és terrorífic ni amenaçador. Déu, amb el seu silenci, crea un espai per a què els homes i dones d’avui puguem estimar. Però estimar de veritat, com ho fa Ell, amb un amor desinteressat i sempre obert vers l’altre. Cercant el bé de l’altre, esdevenint custodi de la seva integritat com a persona, en tant que imatge de Déu, en tant que germà que sent, viu, respira i espera com nosaltres. Quan entendrem que no som amos ni senyors de res del que ens envolta? Quan entendrem que tot ho hem rebut, que tot és un do?

Jesús, inclinant el cap, va lliurar l’esperit... I PERQUÈ NO ENS SENTIM SENSE FORCES, AVUI ENS EL DÓNA!

QUAN JESÚS BESÀ JUDES... (i a tots nosaltres)

Dimecres Sant, 4 d’abril de 2012

Is 50, 4-9a/Sl 68/Mt 26, 14-25

Hi ha dues escenes de la Passió que sempre m’han cridat molt l’atenció. Una és aquella de l’Evangeli de Lluc capítol 22 que narra les negacions de Pere i que, al final, quan canta el gall, l’evangelista expressa tan lacònicament: Llavors el Senyor va girar-se i mirà Pere (v. 61).

Sempre m’ha fascinat pensar en l’eloqüència d’aquella mirada. Em costa molt d’imaginar en Jesús cap de les mirades que nosaltres seríem capaços de fer: ja sigui la clàssica mirada de superba condescendència Jo ja t’ho havia dit! O la més punyent quan diu Jo ja t’ho deia! O aquella que Déu n’hi do si fa mal: Estaràs content, no? Així m’ho pagues! Només per citar uns exemples de mirades que parlen clarament del que pot bullir en el nostre interior.

No. No m’imagino Jesús fet uns retrets d’aquesta mena ni a Pere ni a ningú. Però un es queda pensant quin tipus de mirada seria aquella que va fer arrencar el plor de Pere, l’home dur, l’home segur de si mateix, que el va portar a ser més humil, especialment si recordem la darrera aparició de Jesús al llac en l’Evangeli de Joan, capítol 21, quan Pere sols és capaç de dir a Jesús: Senyor, tu saps que t’estimo, amb senzillesa, sense ostentacions.

L’altra escena que em crida l’atenció és justament la d’aquesta nit. Aquesta que acabem de sentir en l’Evangeli de Mateu, quan Judes demana a Jesús: No sóc pas jo, rabí? I Jesús respon: Sí que ho ets (o com diu l’original grec: Tu ho has dit).

Em crida l’atenció perquè després de l’anunci de la traïció, Judes apareix com un cínic fent la pregunta que fa. Però Jesús sembla limitar-se a constatar el fet: Tu ho has dit. I aquí un cop més em costa d’imaginar un Tu ho has dit com potser el faríem nosaltres si tinguéssim informes que algú ens ha fet una de grossa i aquest algú és davant nostre com si no passés res. No. Un cop més m’imagino un Jesús de qui fins i tot les paraules anteriors tan dures sobre el fet que seria millor per al traïdor no haver nascut, són l’últim intent de Jesús per fer entrar en raó a un deixeble que no ha entès res de res. De fet no serà l’únic dels deixebles que no ha entès res de res...

Tu ho has dit. Sempre he imaginat quin sotrac en el cor de Judes de trobar-se descobert per Jesús. Imagino els moments d’angoixa de Judes tement en aquell precís moment que Jesús posés damunt la taula tot el seu complot i que Pere, tan impulsiu, tragués l’espasa i li tallés el coll davant de tothom. Res de tot això. Judes queda lliure per pensar, queda lliure per actuar, fins i tot quan la seva acció, la de trair un amic, la de ser un engranatge més en la cadena que portarà a la mort Jesús, un innocent, ens repugni.

Aquests textos em fan pensar que el misteri de la vida i de la mort de Jesús és el gran misteri de la llibertat humana. Perquè em parlen d’un Déu, el nostre Déu, que es fa petit fins al punt de morir innocent, sense culpa, víctima propícia de mil interessos, sense deixar de cridar-nos a ser nosaltres mateixos amb tot el que això significa. Donant-nos aquesta llibertat, però, no ens deixa a la nostra, perduts i sense rumb, sinó que ens allarga la seva mà, ens adreça la seva paraula, paraula que vol ser de salvació, de prendre consciència del gran preu de la llibertat, tot i que aquesta pot ser mal emprada.

Que aquests Dies Sants de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor ens ajudin a prendre consciència de qui som i de qui és Ell.