VIACRUCIS DE LA RENGLARETA

Divendres Sant, 6 d’abril de 2012

Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: Tot s’ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit. (Jn 19, 30)

SILENCI

Jesús lliura el seu esperit i esdevé el SILENCI

Hi ha, però, moltes menes de silenci.

Hi ha el silenci del poruc o del covard. En morir Jesús a la creu molts fugen, molts s’amaguen, començant pels mateixos deixebles que van conviure amb Jesús durant uns tres anys, escoltant-lo, veient els seus miracles... Ara fan com si miressin cap a un altre costat. És el silenci d’aquell que no vol complicacions. És el nostre propi silenci quan preferim mirar també cap a un altre costat abans d’enfrontar una realitat que no ens agrada o de denunciar una injustícia evident, perquè sabem que això ens complicarà la vida. És, potser, un silenci aburgesat, còmode. NO ÉS EL SILENCI DE DÉU.

Hi ha el silenci de la víctima o de la impotència. Jesús l’experimenta en pròpia carn quan és jutjat en un tribunal amanyat, davant uns testimonis comprats i quan és flagel·lat, és a dir, torturat. És també el silenci d’aquell que ha perdut l’esma de viure, aclaparat per mil coses, que no és capaç de veure el final del túnel perquè no té ningú que li faci costat o li mostri una sortida. Res a veure amb fer-se el víctima. No. És el silenci de la víctima de veritat, la d’aquell o la d’aquella, individus o col·lectius, als qui han fet callar la seva veu a cops de marginació o a cops de fusell. Els seus crits s’ofeguen enmig dels cops, enmig del dolor, enmig de la desesperança. NO ÉS EL SILENCI DE DÉU.

Hi ha el silenci del botxí. És el silenci del totalitarisme, de la imposició per la força, sigui del color que sigui. És el silenci còmplice del qui empra el poder per subjugar, per aterrir, per controlar, per delmar. És el silenci del qui s’estima més amagar-se darrera una impunitat, d’un privilegi per a tirar la pedra i amagar la mà. NO ÉS EL SILENCI DE DÉU.

JESÚS LLIURA EL SEU ESPERIT I DÉU CALLA.

Déu calla i el seu silenci no és covardia ni por. Déu, amb el seu silenci, crea un espai per a què els homes i dones d’avui ens puguem escoltar i puguem reflexionar. Què volem fer del nostre món? Què volem fer del nostre país? Què volem fer de tot el que ens envolta i estimem? Què volem fer de la nostra pròpia vida? Què volem fer amb les nostres pors?

Déu calla i el seu silenci no és victimisme ni impotència. Déu, amb el seu silenci, crea un espai per a què els homes i dones d’avui puguem construir plegats. Serem capaços d’aprofitar aquesta oportunitat per fer ponts de respecte entre cultures i formes de pensar diferents? Per estendre llaços de fraternitat entre religions, llengües i nacions diverses?

Déu calla i el seu silenci no és terrorífic ni amenaçador. Déu, amb el seu silenci, crea un espai per a què els homes i dones d’avui puguem estimar. Però estimar de veritat, com ho fa Ell, amb un amor desinteressat i sempre obert vers l’altre. Cercant el bé de l’altre, esdevenint custodi de la seva integritat com a persona, en tant que imatge de Déu, en tant que germà que sent, viu, respira i espera com nosaltres. Quan entendrem que no som amos ni senyors de res del que ens envolta? Quan entendrem que tot ho hem rebut, que tot és un do?

Jesús, inclinant el cap, va lliurar l’esperit... I PERQUÈ NO ENS SENTIM SENSE FORCES, AVUI ENS EL DÓNA!