Dimecres Sant, 4 d’abril de 2012
Is 50, 4-9a/Sl 68/Mt 26, 14-25
Hi ha dues escenes de la Passió que sempre m’han cridat molt l’atenció. Una és aquella de l’Evangeli de Lluc capítol 22 que narra les negacions de Pere i que, al final, quan canta el gall, l’evangelista expressa tan lacònicament: Llavors el Senyor va girar-se i mirà Pere (v. 61).
Sempre m’ha fascinat pensar en l’eloqüència d’aquella mirada. Em costa molt d’imaginar en Jesús cap de les mirades que nosaltres seríem capaços de fer: ja sigui la clàssica mirada de superba condescendència Jo ja t’ho havia dit! O la més punyent quan diu Jo ja t’ho deia! O aquella que Déu n’hi do si fa mal: Estaràs content, no? Així m’ho pagues! Només per citar uns exemples de mirades que parlen clarament del que pot bullir en el nostre interior.
No. No m’imagino Jesús fet uns retrets d’aquesta mena ni a Pere ni a ningú. Però un es queda pensant quin tipus de mirada seria aquella que va fer arrencar el plor de Pere, l’home dur, l’home segur de si mateix, que el va portar a ser més humil, especialment si recordem la darrera aparició de Jesús al llac en l’Evangeli de Joan, capítol 21, quan Pere sols és capaç de dir a Jesús: Senyor, tu saps que t’estimo, amb senzillesa, sense ostentacions.
L’altra escena que em crida l’atenció és justament la d’aquesta nit. Aquesta que acabem de sentir en l’Evangeli de Mateu, quan Judes demana a Jesús: No sóc pas jo, rabí? I Jesús respon: Sí que ho ets (o com diu l’original grec: Tu ho has dit).
Em crida l’atenció perquè després de l’anunci de la traïció, Judes apareix com un cínic fent la pregunta que fa. Però Jesús sembla limitar-se a constatar el fet: Tu ho has dit. I aquí un cop més em costa d’imaginar un Tu ho has dit com potser el faríem nosaltres si tinguéssim informes que algú ens ha fet una de grossa i aquest algú és davant nostre com si no passés res. No. Un cop més m’imagino un Jesús de qui fins i tot les paraules anteriors tan dures sobre el fet que seria millor per al traïdor no haver nascut, són l’últim intent de Jesús per fer entrar en raó a un deixeble que no ha entès res de res. De fet no serà l’únic dels deixebles que no ha entès res de res...
Tu ho has dit. Sempre he imaginat quin sotrac en el cor de Judes de trobar-se descobert per Jesús. Imagino els moments d’angoixa de Judes tement en aquell precís moment que Jesús posés damunt la taula tot el seu complot i que Pere, tan impulsiu, tragués l’espasa i li tallés el coll davant de tothom. Res de tot això. Judes queda lliure per pensar, queda lliure per actuar, fins i tot quan la seva acció, la de trair un amic, la de ser un engranatge més en la cadena que portarà a la mort Jesús, un innocent, ens repugni.
Aquests textos em fan pensar que el misteri de la vida i de la mort de Jesús és el gran misteri de la llibertat humana. Perquè em parlen d’un Déu, el nostre Déu, que es fa petit fins al punt de morir innocent, sense culpa, víctima propícia de mil interessos, sense deixar de cridar-nos a ser nosaltres mateixos amb tot el que això significa. Donant-nos aquesta llibertat, però, no ens deixa a la nostra, perduts i sense rumb, sinó que ens allarga la seva mà, ens adreça la seva paraula, paraula que vol ser de salvació, de prendre consciència del gran preu de la llibertat, tot i que aquesta pot ser mal emprada.
Que aquests Dies Sants de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor ens ajudin a prendre consciència de qui som i de qui és Ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada