SOLEMNITAT DE L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Dilluns, 26 de març de 2012

Solemnitat de l’Anunciació del Senyor

Is 7, 10-14/Sl 39/He 10, 4-10/Lc 1, 26-38

Quan l’any passat vaig ser-hi a Terra Santa vaig tenir l’oportunitat d’anar a Natzaret. Allà vam visitar la basílica de l’Anunciació que crida l’atenció per la seva cúpula cònica aixecada al centre mateix de l’edifici. El professor ens explicava que l’arquitecte va fer expressament d’aquella manera la cúpula perquè volia simbolitzar el gran misteri que avui celebrem. La forma d’aquella cúpula, amb el seu vèrtex apuntant al cel com concentrant tot l’espai en un punt per damunt dels nostres caps i la seva àmplia base, vol expressar la baixada, des del cel, de l’Esperit que fecundà Maria i la va fer Mare de Jesús, Mare de Déu.

I certament un queda impressionat per aquella construcció encara més quan es troba dins de la basílica, perquè aleshores un té la sensació de sentir-se embolcallat per la mateixa Presència que va embolcallar Maria traient-la del seu anonimat per convertir-la en Mare del Messies, del Redemptor.

Llegia avui el text de l’Evangeli de Lluc i mentalment em situava en aquella escena, a Natzaret, sota la immensa cúpula i davant el lloc de les restes de la casa de Maria. I impressiona pensar que un dia aquell cel s’esquinçà com no ho havia fet abans i darrera de les paraules de consentiment de Maria: Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules, es produí el miracle: el gran misteri de l’Encarnació.

Recordar avui aquest gran misteri a poques setmanes de celebrar la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús ens dóna l’oportunitat de veure aquesta gran obra de la redempció en tots els seus detalls i un queda astorat que tot això hagi estat a canvi de res, per pura gratuïtat, per pur amor i amb un cost tant gran per al seu principal protagonista: Jesús.

Però avui també, davant d’aquestes paraules de Maria, un no pot deixar de veure també un amor i una disposició molt grans de la seva part. Natzaret és molt petit en temps de Maria, tothom es coneix, Maria s’exposa al què diran, a les murmuracions, a les maledicències, a l’escarni, a la marginació i, segons con reaccioni Josep, a la mort. Tot això acceptat a canvi d’obrir-se sense mesura a aquesta Paraula de Déu que li ve de l’àngel i que reconeix com a paraula fidel i segura, encara que no sàpiga encara què comportarà, que s’esdevindrà darrere d’aquest anunci i la seva cooperació.

I, a la vegada, penso que aquest sí de Maria ens compromet. Ens compromet perquè ens convida a imitar-lo ara que ens preparem per la Pasqua. Ens convida a no tenir por, a deixar que aquesta Presència de Déu ens embolcalli, ens empleni i ens llanci a una vida plena. Déu, acceptant les nostres mesures, irromp avui a les nostres vides perquè també vol fer-se carn i ossos en nosaltres i a través nostre; també amb nosaltres vol fer meravelles, i ben segur que les farà, si estem disposats a dir-li, com Maria: Que es compleixin en mi les teves paraules.