DIUMENGE II DE QUARESMA: APRENDRE A PRENDRE DISTÀNCIES

Diumenge II Quaresma, 4 de març de 2012

A Sant Iscle de Vallalta

Gn 22, 1-2.9a.10-13.15-18/Sl 115/Rm 8, 31b-34/Mc 9, 2-10

Avui tocava missa amb els nens de la catequesi. Els he proposat sortir d’excursió “virtual” amb la gentilesa de Google Earth pels voltants del poble.

He començat per presentar-los quatre fotografies del mateix lloc on érem, és a dir, l’església de Sant Iscle a diferents alçades: 209, 305, 543 i 886 m respectivament.

Ja els ha costat una mica, en la primera fotografia del satèl·lit, trobar l’església, la petita plaça, els cotxes aparcats a prop, el torrent... Mirar la darrera fotografia ja era demanar massa: l’església havia quedat totalment integrada en el paisatge, impossible de reconèixer si un no hagués fet com hem fet nosaltres primer: començar l’itinerari tot anant de la foto més propera a la més llunyana.

He fet això perquè avui dos dels texts ens invitaven a fer aquesta “excursió”. Tant el text del Gènesi com l’Evangeli ens parlen d’una trobada amb Déu a la muntanya. El primer text a Morià, si bé un text un xic dramàtic (parla del sacrifici d’Isaac) però que acaba bé: Isaac no ha de ser sacrificat i Abraham i el seu fill reben una benedicció especial de part de Déu. L’Evangeli també parla d’una pujada a la muntanya (el Tabor) amb un Jesús que descobreix als més íntims qui és Ell realment.

Deia als nens (i als adults que també hi eren) que havíem començat la Quaresma la setmana passada acompanyant Jesús en el seu camí pel desert. Havíem començat una “excursió especial” que ens portarà a la Pasqua de Resurrecció. Avui, en el segon Diumenge, aquest itinerari ens porta a una muntanya. També avui Ell ens pren a part, com féu amb Pere, Jaume i Joan, i ens demana que prenguem distàncies de la nostra quotidianitat, com quan un surt de cap de setmana a canviar d’aires.

A la Bíblia, però, “pujar a la muntanya” sempre té aquest plus de “trobada” amb Déu (només heu de pensar amb Moisès i el poble d’Israel al Sinaí o amb Elies al mateix lloc, per donar sols un parell d’exemples).

Pensava que avui als nens i nenes de la catequesi, als pares i a mi mateix Jesús ens pren per la mà i ens diu, com a cau d’orella, com avançant programa, que Ell és el Messies esperat, però que aquesta glòria esclatant que es revela al Tabor no pot desplegar-se del tot fins al dia de la resurrecció, abans de la qual, a Jesús el tocarà ser perseguit i portat a la mort.

Recordava als nens i al pares que estimar és, en certa mesura, patir. Perquè els nens i nenes estimen molt als pares... fins quan els pares els demanen que els ajudin en alguna cosa... però que un cop superada la desgana, la recompensa d’haver estar d’ajut, d’haver fet pinya també amb els pares que es cansen de la feina del dia a dia, val la pena.

Els que ja som grans també hem de recordar que estimar és patir. Perquè vol dir, i ens demana, negar-nos a nosaltres mateixos per demostrar el nostre amor a l’altre, al proïsme. També Jesús ho fa cada dia amb nosaltres, tenint cura de nosaltres i perdonant les nostres infidelitats.

Prendre distància del dia a dia, com hem fet virtualment amb les fotos satèl·lit sobre el cel de Sant Iscle, és el que també avui ens demana Jesús per poder veure les coses segons Déu. També avui, a la muntanya, Déu ens repeteix assenyalant Jesús: AQUEST ÉS EL MEU FILL, EL MEU ESTIMAT; ESCOLTEU-LO!

I en això estem, que Ell ens doni una bona oïda per escolar-lo en aquesta Quaresma.