EL DÉU "POLÍTICAMENT INCORRECTE"?

A Sant Martí del Montnegre

Diumenge III de Quaresma, 11 de març de 2012

Ex 20, 1-17/Sl 18/1 Co 1, 22-25/Jn 2, 13-25

Si un es posa davant les lectures d’aquest Diumenge d’una manera, diguem-ne, superficial, queda ben sorprès. Hom diria que estem davant d’una imatge de Déu “políticament incorrecte”.

Perquè repassem la primera lectura, el Decàleg tal i com ens el presenta el llibre de l’Èxode, i Déu comença dient-nos: No tinguis altres déus fora de mi. Per què? Doncs perquè seguim més endavant en la lectura i descobrim un Déu que es defineix a si mateix com a gelós. I clar, com nosaltres sabem què significa que algú sigui gelós, no podem menys que imaginar-nos un Déu que pot ofegar-nos amb un excés d’amor. Qui és capaç de seguir un Déu així?

Però, d’altra banda, tenim el relat de l’Evangeli d’avui i Jesús es mostra d’una manera que ens costa d’admetre: aïrat i capaç de fer fora a fuetades els comerciants del temple. Un Jesús amb qui no valen bromes. Nosaltres estem més habituats a un Jesús mansoi i humil, tot tendresa. Però novament ho fem amb els nostres paràmetres del que entenem per “mansoi” i “tendre”, que sovint és una imatge ensucrada i poc real.

Però la pregunta davant d’aquests relats és si ens podem quedar amb aquesta imatge de Déu i de Jesús que jo he volgut denominar “políticament incorrecte”, o els autors bíblics tenien alguna altra cosa en ment (potser gràcies a tenir menys prejudicis que nosaltres), quan ens van deixar escrit el que hem escoltat avui.

Donant-li voltes a tot això en va caure a les mans un paràgraf de Justino Martínez (biblista) del seu llibre M’embolcalles amb cants d’alliberament. Espiritualitat dels Salms (Savieses 13, Claret, gener 2012, Barcelona, p. 136) que diu així: No podem parlar de la Paraula de Déu de qualsevol manera, no podem parlar de Déu de memòria. La paraula que no passa abans per les nostres entranyes i el nostre cor no arriba al cor ni a la vida de les persones que ens envolten.

I m’ha semblat que dient això donava la clau d’interpretació dels textos d’avui. Perquè els autors bíblics volen suscitar aquesta nova manera de veure les coses. De fet cada autor, amb el seu estil particular, mira de comunicar la seva experiència de Déu (individual i/o col·lectiva) amb un llenguatge que ens faci sotragar el cor. Volen que aprenguem a veure les coses segons Déu. I que aquesta manera de veure les coses amari el més profund del nostre cor. I així se’ns presenta un Déu que es declara gelós com si fos un rei oriental, però que quan té misericòrdia la té per milers de generacions, és generós de mena. O ens parla d’un Jesús que és capaç de fer neteja del temple perquè no vol que hi hagi res que impedeixi la gent d’entrar i tenir comunió amb Déu en la seva pròpia casa. Només amb aquest canvi de visió, que en cristià diem “conversió”, podrem entendre els manaments no com una llista d’obligacions sinó com a pinzellades de Déu qui, perquè estima, ens demana d’estimar; perquè és fidel, ens demana fidelitat; perquè és pacient i amorós amb tothom, ens demana fins i tot d’estimar l’enemic.

Som en el temps de Quaresma, som en el temps en què els textos de cada diumenge (i de cada dia) ens van mostrant com és el nostre Déu i què demana de nosaltres: que el nostre cor, de mica en mica, cadascú al seu ritme, es vagi fent més semblant al Seu. I crec que només d’aquesta manera serà possible una veritable “nova evangelització” de la que ara tant sentim parlar, perquè la Seva Paraula haurà fet niu al nostre cor, a les nostres entranyes i aleshores podrem esdevenir canals per on arribarà l’alegria i el sentit de la vida a tots els qui ens envolten.

Justament, demanem-li que aquesta Eucaristia d’avui sigui un estímul per anar aprenent més i més del nostre Déu.