Dilluns III de Quaresma, 12 de març de 2012
2 Re 5, 1-15a/Sl 41 i 42/Lc 4, 24-30
Sempre m’ha atret la primera lectura d’avui, la del siri o arameu (segons les traduccions) Naaman.
I crec que sempre m’ha atret perquè tot el capítol 5 de 2 Reis presenta els seus protagonistes com molt humans en les seves reaccions i situacions. Primer Naaman, el valent guerrer que malgrat la seva força i valentia és leprós, necessitat de guarició; la noieta samaritana que recomana a la seva mestressa, la dona de Naaman, una sortida per a la malaltia del seu amo, sortida que quasi provoca un conflicte diplomàtic entre el rei d’Israel i el de Síria; el bo de Naaman que espera la seva guarició, però que s’empipa com el qui més quan Eliseu ni el rep personalment i li diu que se’n vagi al riu a rentar-se, com si no hi haguessin rius a Síria!!! I el bon seny dels homes que acompanyen Naaman que el convencen de rentar-se al Jordà on, finalment, s’acaba produint la guarició.
La pena és que el text litúrgic d’avui acaba on acaba i deixa fora els actes concrets que marquen la conversió de Naaman. D’una banda, el detall d’emportar-se dues mules carregades amb terra del país. Això no és una exageració d’algú que vol endur-se un souvenir del país que ha visitat, sinó que obeeix a un costum molt arrelat en la mentalitat d’aquella gent: cada país tenia el seu Déu, Naaman ha estat guarit pel Déu d’Israel, per això, a partir d’ara, no oferirà cap sacrifici que no ho faci damunt del sòl d’Israel, la terra de Yahvè. I, d’altra banda, la dispensa que demana a Déu mateix a través del profeta, el seu representant, que el perdoni quan a Síria hagi d’acompanyar al seu rei al temple i hagi de prosternar-se davant del déu local juntament amb el seu senyor. Senyal que se sent molt més lligat ja al Senyor que no pas als ídols a qui servia fins aleshores.
Ara que ens trobem camí de la Pasqua, el moment en què ja de vell antuvi els catecúmens esperaven per a rebre el baptisme i el moment en què nosaltres també renovarem les promeses del nostre, el relat de Naaman em suggereix connexions amb aquest nostre baptisme. Perquè també nosaltres, essent de natural estranys a Déu, a les seves promeses, al seu Esperit, hem estat purificats pel bany del baptisme i regenerats com una criatura (com diu que li passà a Naaman), capacitats per viure en llibertat i en comunió amb el nostre Déu. I, en certa mesura, si m’ho permeteu dir, també nosaltres, un cop batejats, hem carregat les nostres mules amb terra del país, perquè hem pres una nova identitat, hem esdevingut ciutadans d’una nova pàtria; si bé aquesta pàtria la portem amb nosaltres, és una pàtria itinerant, de manera que en tot lloc podem sentir-nos com a casa i esdevenir nosaltres mateixos llar d’acolliment.
Que el record avui del nostre baptisme que en el seu dia ens obrí les portes de la filiació divina ens ajudi a participar amb joia d’aquesta Eucaristia, penyora de la vida plena que ja assaborim i que podem compartir amb els qui ens envolten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada