Dilluns II de Quaresma, 5 de març de 2012
Dn 9, 4b-10/Sl 78/Lc 6, 36-38
Expliquen d’un home que tenia quatre fills. Eren joves i, per tant, arrauxats alhora de treure conclusions sobre les coses i les persones que els envoltaven. El seu pare els volia alliçonar sobre això, així que un dia els va convidar a cadascun d’ells a fer un viatge, per tal d’observar un arbre que estava plantat en un lloc llunyà.
El primer fill hi anà a l’hivern, el segon a la primavera, el tercer a l’estiu i el darrer va fer el seu viatge a la tardor. Quan el darrer dels fills va tornar, el seu pare els reuní tots quatre i els demanà que descrivissin allò que havien vist. El primer fill digué que l’arbre que havia trobat era lleig, pelat i retorçat. El segon fill digué, en canvi, que l’arbre que ell havia vist estava recobert de gemmes verdes, en ple esclat de vida. El tercer fill no estava d’acord. Deia que l’arbre que ell havia trobat estava cobert de flors, que tenien un perfum tan dolç i eren tan boniques que s’atrevia a dir que era la cosa més bella que mai no havia vist. El darrer fill es manifestà totalment en desacord amb els seus germans i deia que l’arbre que ell havia vist estava carregat de fruita, amb perspectives d’una bona collita. L’home aleshores va explicar als seus fills que totes quatre respostes eren exactes, donat que cadascun havia vist només una estació en la vida de l’arbre. Aleshores els digué que ningú no pot judicar un arbre o una persona per una sola estació i que la seva essència, el plaer, l’alegria i l’amor que provenen d’aquella vida només pot ser mesurada a la fi, quan totes les estacions s’han completat.
L’Evangeli que acabem de sentir em recorda una mica aquesta història que avui m’han enviat per e-mail. Perquè també ens demana que NO JUDIQUEM . Abans, però, com si Jesús ens conegués d’una hora lluny, ens demana que siguem compassius com ho és el nostre Pare. Com si ens digués que, si no podem evitar de judicar l’altre, al menys recordem, primer de tot, de fer-ho amb compassió.
Al cap i a la fi, si em paro una bona estona a considerar-me a mi mateix, descobreixo que sovint a dures penes em reconec, doncs jo mateix sóc ben diferent i reacciono diferentment segons el meu estat d’ànim o les circumstàncies que m’envolten. ¿Com puc judicar, aleshores, el meu germà com si jo fos capaç de saber totes i cadascuna de les motivacions que a ell l’han portat a fer o reaccionar d’una manera i no d’una altra, quan jo mateix no sóc capaç de conèixer-me a fons?
Només si som capaços de no judicar, de no condemnar, d’absoldre, de donar i donar-nos al proïsme, experimentarem la pau del cor, la serenor, de no sentir-nos judicats, ni condemnats, sinó totalment absolts i estimats per Déu mateix, Aquell que ens coneix a fons i ens judica per tot l’itinerari de la nostra vida, no només per un sol episodi aïllat d’ella.
Demanem-li, doncs, en aquest temps de Quaresma, aquest cor ple de compassió com el Seu!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada