IL·LUMINATS O ENLLUERNATS?

Quan vaig a Barcelona per la tarda amb cotxe el sol em ve de cara i m’enlluerna, el sol enlloc d’il·luminar-me m’enlluerna. És el que diu un escriptor francès de Jesús: “ si Crist no t’il·lumina t’enlluerna”. Hi ha moltes aproximacions a Jesús que enlloc d’il·luminar  enlluernen. Jesús esdevé objecte d’investigació, no subjecte, persona, a seguir. Son llibres que t’informen, però no t’il·luminen. Però és que és aquesta la nostra actitud, no la de deixar-nos interrogar, sinó la d’interrogar. I no ens adonem que el problema no és Déu, o Jesús, sinó jo, la meva vida, cap a on vaig, la raó de la meva vida i del món. Jo, el món és el problema que Jesús ve a il·luminar. Si miro la llum m’enlluerna si deixo que la llum m’il·lumini, puc caminar.

Sant Gregori de Nisa té un llibre dedicat a la vida de Moisés en que en un dels punts centrals parla del desig de Moisés, expressat en el llibre de l’Èxode, de poder veure el rostre de Déu, el Senyor no li ho permet. Només li mostra l’esquena. Sant Gregori ho raona tot dient que a Déu només el coneixem quan el seguim. Si li veus la cara vol dir que estàs caminant en la direcció contraria a la que Déu es dirigeix. Perquè el problema no és Déu, sinó jo

 Una part dels que seguien Jesús van quedar enlluernats. “Aquest llenguatge és massa dur, qui ho pot entendre”.I, l’abandonaren.  Van quedar enlluernats, perquè no es van deixar il·luminar. Jesús els volia treure dels seus desigs més immediats i solucions fàcils i falses . Jesús fugi d’ells perquè volien fer-lo rei. Crist vol deixar clar que la meva vida no està, ni ha d’estar, en mans dels qui governen. Ni tampoc en el pa fàcil, cal, com aquell noi, posar-ho tot, els 5 pans i els dos peixos. I sobretot cal descobrir que no sols de pa viu l’home, que hi ha un altre pa que dona la vida al món.

Molts dels qui segueixen Jesús els passà el mateix. Queden enlluernats : “aquest llenguatge és molt difícil ¿qui és capaç d’entendre’l?..i l’abandonen. I Jesús no pregunta als deixebles si l’han entès , si no, si el volen deixar. Perquè només la vida s’il·lumina quan se’l segueix, no quan se’l fa objecte d’investigació.

Hi ha moments centrals de la vida que la pregunta se’ns posa al mig del camí, tal com la formula Josué : “Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu quins déus voleu adorar”. O com diu Jesús: “Vosaltres també em voleu deixar?”. Però encara que hi hagi moments centrals en que ens encari amb aquesta pregunta és el dia a dia que l’anem responent .  Com diu en la pregària col·lecta: Senyor que enmig de les coses inestables d’aquest món el nostre cor es mantingui ferm allí on es troba l’alegria veritable”.

            

Definir-se malgrat impliqui ser menys (Diumenge 21)

La primera lectura, del llibre de Josuè, és molt suggerent i actual. Josuè, el successor de Moisès, convoca tot el poble d’Israel. El text subratlla que també hi havia els ancians, els caps de les tribus, els jutges i els magistrats: no hi faltava ningú! Després de sojornar 40 anys pel desert i de començar a instal·lar-se a la terra promesa, la realitat del poble és diferent i l’aliança del Sinaí queda lluny. Per això Josuè demana al poble que es defineixi: si volen seguir complint l’Aliança o la volen deixar estar. Per entendre’ns, és com si Josuè convoques un referèndum destinat a tot el poble i els hi fes respondre una sola pregunta: “Voleu seguir adorant Iahvè, el Déu d’Israel?” Josuè demanà al poble que es definís sense embuts i la resposta va ser unànime: Mai de la vida no abandonarem el Senyor!" Afortunadament hi hagué majoria absoluta. Però imaginem-nos que només la meitat del poble hagués respost que volia adorar Iahvè. O que només hagués estat una quarta part. O encara menys: que només el clan de Josuè hagués seguit adorant Iahvè. Què hagués passat? Acceptem que són preguntes retòriques, però les formulem perquè volem subratllar que adorar Iahvè tenia sentit i valia la pena, fossin els qui fossin. 

Diem això perquè l’evangeli ens explica quelcom semblant. Jesús no fa cap referèndum als seus deixebles, però sí una consulta espontània no mancada de serietat i que els obliga a definir-se, perquè el que estava passant era preocupant. Molts dels qui seguien Jesús començaven a cansar-se perquè el seu llenguatge era difícil d’entendre. L’evangeli insisteix en subratlla el “molts” i afegeix una informació rellevant: “molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven amb ell”. Aleshores, aquest abandonament de Jesús per part de molts significava que el seu missatge no valia la pena? Jesús havia fracassat perquè molts l’havien deixat? La resposta de tots nosaltres és que el seu missatge sí valia la pena i sí val la pena. També diem que no va fracassar, altrament no seríem aquí! Aquesta va ser també la resposta de Pere en nom dels Dotze a la consulta de Jesús si ells també el volien deixar: “Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna”. Una resposta magnífica la de Pere amb la què sintonitzem plenament des de la nostra fe. Responent a Jesús, Pere no pensa en quantitats, ni en èxits; Pere no pensa segons la carn, com mencionava Jesús. Pere experimenta, com nosaltres, que les paraules de Jesús són Esperit i són vida. En definitiva, Pere creu en Jesús. Per això la pregunta als Dotze la podem actualitzar per a nosaltres: “El volem deixar com molts segueixen fent avui dia?”. Com en temps de Josuè, com en temps de Jesús, cal definir-se en la fe, cal pronunciar-se en la fe, malgrat el risc de ser menys.

Carn i sang (Diumenge 20)

"La saviesa ha construït el seu palau" ens indicava l'inici de la primera lectura. "Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins", era la invitació al·legòrica a entrar en aquest palau per assaborir-ne els seus fruits. Si aquesta lectura es proclamés enllà d'aquestes parets, coincidiríem en què aquest palau de la saviesa actualment ho són les universitats i els centres d'investigació. Però la saviesa de què parla el llibre dels Proverbis no es refereix al coneixement intel·lectual sinó al coneixement de Déu. Per la tradició bíblica sapiencial el veritable savi és qui coneix Déu i sap viure segons els seus designis que són font de llum, de seny, de lucidesa, de creativitat, d'intuïció, d'inspiració, de profunditat. És cert que avui dia a casa nostra un sector significatiu d'intel·lectuals (que condicionen el pensament social), opinen el contrari: que el coneixement humà ha de prescindir de condicionaments divins per desenvolupar-se. Però aquest plantejament té la seva trampa, perquè prescindint de condicionaments divins ens imposem condicionaments ideològics. La neutralitat es pot predicar però no es pot practicar. Posats a tenir condicionants, millor que siguin divins.

La segona lectura, de sant Pau als Efesis, deia al principi: "Fixeu-vos bé com viviu", i al final convidava a donar "sempre gràcies de tot a Déu Pare." Es tracta d'equilibrar els nostres actes amb la nostra fe, que el nostre comportament estigui en sintonia amb la nostra religiositat, vivint sense esquizofrènies existencials, sense doble vida, sense doble moral. Per aconseguir-ho, el fragment de la carta ens deia de deixar-nos omplir per l'Esperit Sant i de no prescindir de la comunitat cristiana com la font de discerniment i d'enfortiment de la fe.

A l'evangeli, continuem un diumenge més amb el discurs de Jesús sobre el pa de vida, que tot i ser repetitiu, hi ha detalls a considerar. En primer lloc, si rellegim el text, ens adonarem que les paraules "carn i sang" són les més repetides: l'evangeli insisteix en la corporeïtat de Jesús, que Jesús és Déu fet home, i utilitza les paraules "carn i sang", prou expressives, per anunciar que Jesús és carn i sang de Déu. En segon lloc, explica que la carn de Jesús dóna vida al món: es tracta d'una al·lusió a la seva mort corporal en la creu, una mort real que redimeix, que salva, que allibera. En tercer lloc, proclama Jesús com aliment genuí baixat del cel perquè no oblidem la seva condició divina: ell és l'únic que ha baixat de les altures celestials, per això la carn i la sang de Jesús no són una carn i sang qualsevol; estan amarades de divinitat. En quart lloc, insisteix en la dimensió sagramental de Jesús quan parla de "menjar i de beure" aquesta carn i sang: es tracta de tenir comunió plena amb ell i fer un tast de la seva vida celestial. Això és el que fem en l'eucaristia cada diumenge. Ho hem proclamat plegats en el salm responsorial: "Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor!"

Maria, lluent des del cel (Assumpció 2018)

"Si prenem el tren per anar a Tarascó o a Rouan, prenem la mort per anar a una estrella". Aquesta frase tan eloqüent i tan expressiva és del conegut pintor Vincent Van Gogh. Prové d'una carta que va escriure al seu germà Theo. 

No es tracta de cap frase retòrica, perquè si contemplem les seves pintures comprovarem que els cels llueixen amb colors blavosos i amb estels. Per Van Gogh, cada estel és un ésser humà transformat, i el cel esdevé un espai ple de vida. El quadre titulat "Nit estelada", expressa molt bé aquest pensament de l'artista. Allí, el cel ocupa la major part del quadre. Un xiprer i el campanar són els únics elements terrenals que penetren en el cel, que llueix amb tons blavosos i amb grans llumeners. Un cel travessat per fluxos de llum que li donen moviment i vitalitat. Contemplar aquest quadre ens fa preguntar-nos: Com pintaríem nosaltres el cel, si ens donessin un full de paper i uns colors? El pintaríem fosc i apagat? El pintaríem radiant i acolorit? 

Aquesta imatge pictòrica de Van Gogh, de cels radiants i estels que són humans transformats, és el que, amb llenguatge religiós, i amb continguts teològics, expressa la festa d'avui de l'assumpció de Maria al cel: que està radiant i viva al cel. La iconografia cristiana oriental ho expressa amb les icones i les imatges de la dormició de la Mare de Déu: Maria apareix dormint i es desperta ressuscitada al cel. La iconografia cristiana occidental la presenta en una escena semblant a l'ascensió de Jesús: Maria amb els braços aixecats i esguardant el cel, repenjant els peus damunt els núvols per significar que és a les altures, i aquests núvols estan rodejats amb àngels venerant-la.

Avui, en definitiva, celebrem la Pasqua de Maria, celebrem que Maria està ressuscitada al cel, radiant i plena de vida, al costat del seu fill Jesucrist. Perquè "El Senyor ha fet en mi meravelles", ens deia Maria en l'Evangeli. Nosaltres, tenint-la a ella com a gran llumener, voldríem poder dir el mateix, que gràcies a la nostra fe i docilitat, que Déu pugui fer meravelles amb nosaltres. També que puguem mirar el cel amb confiança, i amb l'esperança que un dia en formarem part.

Aixeca't i menja, que tens molt de camí a fer (Diumenge 19)

"Ja n'hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida". Aquesta és la increpació que el profeta Elies adreça a Déu en la primera lectura. El profeta està ensorrat a tots els nivells. Ha d'exiliar-se de la seva terra perseguit per la reina Jezabel que el busca per matar-lo. En la fugida no aguanta més d'un dia caminant pel desert. Veient-se perdut, ja a les últimes, és capaç d'obrir una escletxa a la seva fe i increpar Déu: "Ja n'hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida". Però el crit d'Elies és de saturació, no de desesperació; altrament el profeta no hagués invocat Déu, ni tampoc acceptaria deixar la pell al desert com ho van fer els seus avantpassats. La resposta al seu clam li arriba quan està vençut físicament i anímicament pel son: aleshores un àngel li diu amb delicadesa "Aixeca't i menja". I repeteix la invitació per segona vegada perquè el profeta havia tocat fons. Elies necessitava alimentar-se reposadament d'aquell aliment angelical per continuar el seu camí de fe fins al mont Sinaí, on experimentarà Déu de forma intensa. Per això, no deixem d'invocar Déu tothora, i enmig dels embats de la vida, altrament ens ensorrarem progressivament.

La segona lectura, de sant Pau als Efesis, ens deia "lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria". Caure en aquests paranys, o millor dit, deixar-se arrossegar per aquests paranys, significa entristir l'Esperit Sant amb què estem marcats des del nostre baptisme. La bondat, la compassió i el perdó en seran uns magnífics antídots quan tot això comenci a covar-se en el nostre cor.  

A l'evangeli, els contemporanis de Jesús murmuren d'ell. Jesús els respon clar i català: "No murmureu entre vosaltres". Jesús sap que la murmuració posa una vena als ulls, la murmuració tanca els ulls a la realitat per defensar la irrealitat que ha construït la nostra imaginació. De fet, la murmuració dilueix qualsevol cosa positiva que provingui de l'altre. La murmuració també atura la fe i a la confiança. La murmuració és un fre a creure en Jesucrist i a creure en Déu perquè està amarada de desqualificació i de dubte. Això ens fa perdre la gana de Déu, la gana de Jesucrist, ens fa perdre la gana de cercar moments de silenci, de pregària, de meditació, de celebració comunitària de la fe. Aleshores ens quedem sense forces i ens ensorrem per falta d'aliment espiritual, com Elies. Per això l'evangeli subratlla que Jesucrist és el pa que dóna la vida. Com la setmana passada, l'evangeli de Joan insisteix en la celebració comunitària de l'eucaristia on Jesucrist ens diu sagramentalment: "Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre". Per això, a l'hora de combregar, obeïm la invitació de l'àngel a Elies: "Aixeca't i menja, que tens molt de camí a fer".

Déu sempre proveeix (Diumenge 18)

"Tota la comunitat del poble d'Israel murmurà contra Moisès i Aaron". Així començava la primera lectura, assenyalant quelcom malauradament nefast i habitual entre famílies, grups i col·lectius de tota mena, que és la murmuració. Però el poble no només murmura sinó que es queixa amb tots els ets i uts a la cara dels dos germans. Afortunadament, Iahvè resol la situació proveint el poble del menjar que reclamen. Per això, desconcertats, pregunten: "Què és això?". La resposta de Moisès és clara: "El pa que el Senyor us dóna per aliment". Malgrat les murmuracions i queixes humanes, que acostumen a desvetllar reaccions aïrades i agressives, Déu no es desanima, ni s'enutja, ni perd la calma davant la manca de confiança. Malgrat la desconfiança, Déu sempre proveeix. 

La segona lectura, de la carta de sant Pau als Efesis ens deia "no visqueu més com viuen els pagans". Cal entendre aquesta demanda en el seu moment històric, quan els seguidors de Jesús eren una petita minoria, procedents del món pagà i batejats d'adults. No els seria fàcil canviar d'estil de vida a aquells nous cristians adults. Nosaltres, en canvi, hem nascut i crescut en una societat d'arrels cristianes que no posa traves a viure la nostra fe si així ho desitgem. Una altra cosa és que els pensaments que marquen les pautes de la societat n'estiguin a favor o no, o les temptacions, que sempre hi són, ens hi allunyin. Per tant, nosaltres, més que deixar antigues maneres de viure, hem de procurar de no perdre les que ens han ensenyat de petits, ser-ne fidels, i transmetre-les als qui ens venen al darrere. 

L'evangeli de sant Joan reprèn el tema de la primera lectura. Si Déu proveïa antigament el poble d'Israel amb el mannà, el pa baixat del cel, ara segueix proveint-nos amb Jesucrist, el pa viu baixat del cel. L'evangeli d'avui és una reivindicació de Jesucrist, baixat del cel per nodrir el poble d'Israel i per nodrir tots els pobles que creguin en ell. Perquè Déu vol alimentar tots els humans amb quelcom més que pa material. Per això Jesús ens diu: "Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set". Jesús es presenta al·legòricament com aliment i beguda, una clara al·lusió a la celebració eucarística i els seus efectes sobre els creients. Jesucrist esdevé sagramentalment pa i vi enmig de l'assemblea que prega, nodrint i saciant el creient que mínimament preparat s'acosta a combregar amb fe.