"Ja n'hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida". Aquesta és la
increpació que el profeta Elies adreça a Déu en la primera lectura. El profeta està
ensorrat a tots els nivells. Ha d'exiliar-se de la seva terra perseguit per la
reina Jezabel que el busca per matar-lo. En la fugida no aguanta més d'un dia
caminant pel desert. Veient-se perdut, ja a les últimes, és capaç d'obrir una escletxa
a la seva fe i increpar Déu: "Ja
n'hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida". Però el crit d'Elies és de saturació,
no de desesperació; altrament el profeta no hagués invocat Déu, ni tampoc acceptaria
deixar la pell al desert com ho van fer els seus avantpassats. La resposta al
seu clam li arriba quan està vençut físicament i anímicament pel son: aleshores
un àngel li diu amb delicadesa "Aixeca't
i menja". I repeteix la invitació per segona vegada perquè el profeta
havia tocat fons. Elies necessitava alimentar-se reposadament d'aquell aliment
angelical per continuar el seu camí de fe fins al mont Sinaí, on experimentarà
Déu de forma intensa. Per això, no deixem d'invocar Déu tothora, i enmig dels
embats de la vida, altrament ens ensorrarem progressivament.
La segona lectura, de sant
Pau als Efesis, ens deia "lluny de
vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de
dolenteria". Caure en aquests paranys, o millor dit, deixar-se arrossegar
per aquests paranys, significa entristir l'Esperit Sant amb què estem marcats
des del nostre baptisme. La bondat, la compassió i el perdó en seran uns
magnífics antídots quan tot això comenci a covar-se en el nostre cor.
A
l'evangeli, els contemporanis de Jesús murmuren d'ell. Jesús els respon clar i
català: "No murmureu entre
vosaltres". Jesús sap que la murmuració posa una vena als ulls, la
murmuració tanca els ulls a la realitat per defensar la irrealitat que ha construït
la nostra imaginació. De fet, la murmuració dilueix qualsevol cosa positiva que
provingui de l'altre. La murmuració també atura la fe i a la confiança. La
murmuració és un fre a creure en Jesucrist i a creure en Déu perquè està
amarada de desqualificació i de dubte. Això ens fa perdre la gana de Déu, la
gana de Jesucrist, ens fa perdre la gana de cercar moments de silenci, de
pregària, de meditació, de celebració comunitària de la fe. Aleshores ens
quedem sense forces i ens ensorrem per falta d'aliment espiritual, com Elies. Per
això l'evangeli subratlla que Jesucrist és el pa que dóna la vida. Com la
setmana passada, l'evangeli de Joan insisteix en la celebració comunitària de
l'eucaristia on Jesucrist ens diu sagramentalment: "Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre".
Per això, a l'hora de combregar, obeïm la invitació de l'àngel a Elies: "Aixeca't i menja, que tens molt de camí a
fer".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada