dissabte, 31 d’octubre del 2009

Fidels difuns 2009

A ciutat s’acostuma a dir que a pagès la gent és més tranquil·la, i a pagès s’acostuma a dir que la gent de ciutat és més nerviosa. Hi ha una part de raó perquè l’entorn, evidentment, hi ajuda, però no sempre és així: coneixem persones de pagès ben neguitoses i persones de ciutat molt calmades.

Quan Jesús ens diu a l’evangeli: “Que els vostres cors d’asserenin”, no ens està dient que estiguem tranquils i relaxats. No és el mateix ser una persona tranquil.la que una persona serena. Ésser tranquils és, principalment, fruit del caràcter, o també depèn l’entorn on vivim, o dels problemes que tinguem. Però ésser serens és quelcom diferent i que no s’improvisa, és fruit de saber viure la vida amb sentit i amb lucidesa, agraïts pel que tenim i pel que rebem; tenir el cor serè és fruit de saber acceptar cada etapa de la vida, és fruit de saber encarar amb diginitat els moments difícils, especialment el moment de la mort. En definitiva, una persona serena és més que una persona tranquil.la, és algú que irradia afabilitat, proximitat, equilibri i no saps perquè, et trobés a gust al seu costat.

Pels creients ésser una persona serena és també saber mirar les coses amb els ulls de la fe. Per això Jesús, després de dir que els nostres cors s’asserenin, conscient que això no és sempre fàcil ni immediat, afegeix: “Confieu en Déu. Confieu en mi”. Confiar en Déu i en Jesús és saber que on no hi arribem nosaltres, hi arriba ell, o més ben dit, és saber que amb ell, podem arribar a tot arreu, fins i tot al cel. És el que ens dèia sant Pau la segona lectura, que no es tracta de ser ciutadans únicament d’un municipi, sinó de ser ciutadans del cel: “Germans, tenim la nostra ciutadania al cel, d’allà esperem un Salvador, que tranformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós”. Allà esperem gaudir, en plenitud, la serenor que haguem pogut tastar en vida.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Trencar motllos (Diumenge 30)

Als matins, després de llevar-nos, acudim adelerats, quasi compulsivament, a un mitjà informatiu: encenem la ràdio o la televisió, ens connectem a internet, agafem el diari, mirem el telefon mòbil. Sembla que les hores de son i el repòs nocturn siguin un destorb que ens aïlla del món, com si el silenci i la tranquil.litat fóssin un gran pecat social que cal combatre amb l’impacte constant de veus, sons, músiques, titulars, missatges, colors i imatges.

Els mitjans de comunicació són, per bé i per mal, companys inseparables de la nostra quotidianitat i sovint ens plantegen la realitat com un gran escenari on els més qualificats i brillants pugen i baixen incessantment per captar la nostra atenció. Allí fan les seves actuacions i proclamen els seus discursos, i la immensa majoria ens quedem a baix, perplexes de comprovar que la nostra quotidianitat és quelcom absolutament avorrit e irrisori, convençuts que només val el que és mediàtic, capcots perquè la discreció, la humilitat i la simplicitat és l’excusa dels mediocres, anhelant que un dia puguem acostar-nos a l’escenari i ens hi facin pujar, ni que sigui un instant.

Aquest seria també el món de Bartimeu, el captaire cec de l’evangeli, que passava la jornada al costat del camí, escoltant la remor i les veus dels protagonistes, els nombrosos vianants que diàriament anaven i venien a Jericó, ja fos direcció Jerusalem, o creuant el riu Jordà, o remuntant la vall del Jordà, o baixant cap al Mar Mort. Enmig d’aquella concurreguda cruïlla de camins, un magnífic escenari, Bartimeu era un espectador passiu d’una realitat, de la qual, sols podia arreplegar-ne algunes engrunes en forma d’almoina.

Però un dia, Bartimeu creu que val la pena trencar la passivitat i fer sentir la seva veu. Ha escoltat que per aquell camí que no veu hi passa Jesús de Natzaret i li diu cridant: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi!” Bartimeu no demana almoina, demana compassió. No demana engrunes, demana poder veure-hi. La seva gosadia, la seva insistència malgrat l’intent de silenciar-lo, i sobretot la seva fe, provoquen el miracle.

Jesucrist continua present pels camins del nostre món, disposat a fer miracles si tenim la sensibilitat per reconèixer-lo, la gosadia de cridar-lo en veu alta (quina vergonya!), la insistència de cridar-lo malgrat ens facin callar, la fe de creure que ell pot transformar la realitat. Aquest Jesucrist és fàcilment accessible pels qui no estan absorts pujant i baixant de l’escenari mediàtic. Són la resta d’Israel com resa Jeremies: una gentada immensa; són els qui callen i observen, els qui escolten i reflexionen, els qui dormen i descansen a la nit, els qui no compten ni es veuen.

Jesucrist defuig escenaris i rodes de premsa, no li calen. Ell obre els ulls de la fe i de la lucidesa als qui s’apropen a ell. Aleshores ja no freturarem per pujar a l’escenari, ni ens empassarem -sense crítica- tot el que ens diuen les notícies. Ell serà la Bona i Gran Notícia que ens farà accedir a les notícies amb unes altres orelles i uns altres ulls.

Convidats a viure

Sovint la posició de l’Església en temes com l’avortament o l’eutanàsia provoca reaccions enceses, tant a favor com en contra. Com que, a més, tot funciona a base de titulars periodístics, no hi ha manera de poder fer un diàleg serè amb totes les matisacions que caldria.
Personalment, penso que el que hi ha en joc és la topada de dues concepcions diferents de la persona i de la seva dignitat. El nostre món actual veu la vida com un llibre en blanc: cadascú el rep i hi escriu el que vol, mentre deixi escriure també als altres. Des d’aquesta perspectiva, el que dóna dignitat a la persona és la seva llibertat, entesa només com a capacitat d’autodeterminar-se. Mentre aquesta no existeix (el cas del nen en el ventre de la mare), no es pot parlar de persona ni de dignitat ni de drets. Si aquesta capacitat d’autodeterminar-se es veu excessivament restringida pel sofriment, s’accepta que la vida ha perdut la seva raó de ser i que s’hi posi fi.
La nostra fe veu la vida com una invitació. Per tant, no està en blanc, té un contingut, donat per Déu, i la nostra autodeterminació consisteix en dir-li sí o no, obrint-nos al seu amor sense mesura que ens crida al bé i a la benaurança o, per contra, tancant-nos en nosaltres mateixos i en el nostre petit món d’interessos mesquins. Des d’aquesta perspectiva, la capacitat d’autodeterminar-se segueix sent molt important. Però està en funció d’un bé més gran: la invitació rebuda de Déu a compartir la seva Vida fins a l’eternitat. Aquesta invitació és una crida present ja des del nostre mateix començament, abans que puguem percebre-la, i creiem que és capaç de donar sentit a qualsevol situació, per dolorosa que sigui. És ella la que ens dóna, del principi a la fi, la nostra dignitat.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Sofriment (Diumenge 29)

El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu servidor”. És tracta, segons la nostra opinió, de la frase més punyent de tota la Bíblia, sobretot si l’aïllem del seu context. El profeta Isaïes ens explica, al llarg de quatre càntics, els patiments del Servent de Jahvè; un personatge enigmàtic que la tradició jueva identifica amb el poble d’Israel, i la tradició cristiana amb Jesucrist. Són dues lectures diferents de quelcom que a un creient li costa molt d’acceptar, i amb raó: que Déu es complagui en el sofriment del poble d’Israel o de Jesús.

La sofrença és un tema tabú i defugim parlar-ne malgrat sigui intrínseca a la nostra existència. Isaïes aborda el tema elaborant un discurs profund, poètic, agosarat i provocatiu, amb frases incisives com la que hem citat. El profeta planteja, segles abans, el que serà un dels fonaments teològics del cristianisme: el sofriment expiatori o el sofriment vicari de Jesús. Ell, sense cap culpa, carrega damunt seu les culpes de tots. Ell assumeix voluntàriament els nostres patiments patint amb nosaltres i per nosaltres.

Això que ens pot semblar tan teològicament complicat i tan humanament absurd: sofrir -sense cap culpa- pels altres, no està gens allunyat de la nostra realitat personal. Coneixem el patiment d’acompanyar uns pares envellits i malalts; el dolor de tenir uns fills amb addiccions, o accidentats, o separats, o allunyats de la fe; la sofrença de tenir la parella malalta física o psíquicament, o d’haver-la perdut; el dolor d’estar allunyat de la teva família treballant en un país estranger; l’aclaparament d’estar en la llista de reducció de plantilla d’una empresa; el sofriment de veure’s exiliat, perseguit, empresonat, torturat, vexat, explotat, marginat, exclòs, a causa de la nacionalitat, la condició social, les idees o les creences... En definitiva, són moltes i variades les sofrences que ens toca assumir sense tenir-ne “cap culpa”.

Davant d’aquest patiment no provocat per nosaltres apareixen els interrogants existencials: el defugim, ens deixem triturar per ell o intenten donar-li algun sentit...? El que ens angoixa del sofriment no és la nostra incapacitat d’assumir-lo, car tenim recursos fisiològics, psicològics, morals i religiosos; el que ens aclapara i ens ensorra és que el dolor sigui en va, que no tingui sentit, que no valgui la pena.

El referent de Jesucrist és fonamental per a nosaltres: ell no només donà sentit a la seva vida, també donà sentit a la seva passió i a la seva mort. Mirats fredament van ser uns esdeveniments irracionals i absurds, però ell sabé transformar-los i omplir-los de contingut: “Ell ha donat la seva vida com a preu de rescat per tots els homes”. Així de clar ens ho deia l’evangeli.

Igualment nosaltres, ajudats pels nostres valors i religiositat, donarem sentit al nostre patiment si ho busquem. No es tracta de resignar-se, ni menys encara de donar respostes barates com “Déu ho vol així”. Es tracta de submergir-se en les tenebres d’aquest dolor acompanyats exclussivament per la fe. Aleshores, misteriosament, hi descobrirem un sentit, i de retruc, humanitzarem i ungirem amb el bàlsam de la fe el nostre patiment; i de retruc, humanitzarem i ungirem amb el bàlsam de la fe el sofriment del nostre entorn; i de retruc, tot serà viscut d’una altra manera, la manera que Déu vol que visquem les coses: impregnades de fe.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Acomplexats o alternatius? (Diumenge 28)

L’autor del llibre de la Saviesa és un afortunat quan afirma, com aquell que no diu res: “Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de Saviesa, i em vingué”. La naturalitat amb que ens explica l’obtenció d’aquests dons és irritant, gairebé insultant. A aquest personatge tan agraciat li podriem dir, amb certa recança, que totes li ponen.

No obstant, pel que segueix explicant, hi ha una sèrie d’opcions prèvies fetes per ell que afavoreixen i canalitzen l’adquisició d’aquests dons divins: “La prefereixo a ceptres i trons”, “comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res”, i també diu: “l’aprecio més que la salut i la boniquesa”. L’autor del llibre de la Saviesa, més que parlar d’incompatibilitats, amb aquestes afirmacions vol qüestionar l’estil de vida desplegat pels grecs a través del seu imperi i caracteritzat pel poder ostentós, els luxes, la medicina i el culte al cos humà.

Faltaria citar allò de més significatiu de l’imperi grec: la seva filosofia, que el llibre de la Saviesa s'atreveix a relativitzar a favor d’una saviesa fonamentada, no en la capacitat intel.lectual de l’home, sinó una saviesa oberta a l’Esperit diví. El poble d’Israel, petit i històricament apallissat, vivia acomplexat davant l’espectacularitat d’un tarannà tan complet i seductor com el grec: homes i dones intel.ligents, poderosos, rics, ben cuidats i ben plantats. La fe incondicional en Jahvè i les seves tradicions culturals i religioses els semblarien ridícules davant unes propostes tan afalagadores.

Aquest ambient social que ens descriu el llibre de la Saviesa no ens és gens llunyà, al contrari: vivim uns temps, al menys a Catalunya, on els cristians també estem acomplexats de les nostres vivències de fe i de la nostra tradició i pràctica religiosa. Ens sentim desfassats i ridículs davant les propostes espectaculars i de tot tipus que ens fa la nostra societat: la ciència, les noves tecnologies, la medicina, la moda, el progrés, el Barça, tenen absorbides les nostres energies que, intentant posar-nos al dia de les seves constants novetats, ens fan oblidar o menysvalorar la nostra religiositat.

Ja no desitgem, com l’home de l’evangeli, preguntar a Jesús què podem fer per obtenir la vida eterna. El que vivim aquí és tan estressant i accelerat que qualsevol pretén que esdevingui etern! És millor creure en el no-res perquè així saps que estaràs tranquil. Però Jesús fa un proposta de vida alternativa, aparentment folla, aparentment inviable, però definitivament més alliberada i feliç: “Vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi”.

divendres, 9 d’octubre del 2009

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ LLUC 11, 15-26

“Però si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que el Regne de Déu ja és aquí amb vosaltres” (Lc 11, 20)

Diuen que hi ha experiències traumàtiques que, en algunes ocasions, poden comportar el fenomen de quedar-se mut. I això ha de ser un infern terrible per aquelles persones que ho arriben a patir. Tancar-se en un mateix és una variant alienant i reductora de la persona que la pot portar a l’autodestrucció, a ser presonera d’ella mateixa, a viure com un vegetal.

M’ho ha fet pensar, justament, una porció de l’Evangeli d’avui que la litúrgia omet, el verset 14 del capítol 11 de Lluc. El que desencadena la discussió de Jesús amb la gent té com a fons haver expulsat un dimoni d’un home que el mantenia mut i el fet que part de la gent es meravella d’aquest miracle, doncs l’home torna a parlar després de l’exorcisme.

Confrontats amb Jesús, amb la seva vida tal i com la trobem als evangelis, penso que podem reaccionar d’aquestes dues maneres que són perilloses en si mateixes: quedar-nos muts (no saber què dir i, per tant, restar distants d’aquest personatge que considerem del passat i prou, cosa que ens porta a la indiferència) o meravellar-nos (trobar-lo interessant, trobar-lo fins i tot atractiu per la seva bonesa o per la seva manera de contestar els poders fàctics i religiosos del moment, cosa que ens porta a la banalització). Però Jesús no vol que restem ni muts ni meravellats. Prendre’l seriosament comporta qüestionar-lo i qüestionar-nos. Comporta dubtar i cercar respostes als nostres dubtes.

Jesús no condemna els dubtes. Més aviat, en l’evangeli de Lluc que hem sentit, Jesús els qüestiona. Jesús sap com som, sap que el nostre camí vers la maduresa passa per la pregunta i el dubte. És per això que trobem que Jesús no condemna les acusacions que li fan (i això que arriben a dir que fa miracles pel poder del dimoni!!!!), les qüestiona, vol que no ens quedem a la superfície de la realitat que ens envolta, sinó que hi anem a fons i, un cop fet això, sospesar les conseqüències.

Per això, després de desmuntar els arguments dels seus crítics, pot encarar-los en allò que és important: que si fa els miracles pel poder de Déu, ÉS QUE EL REGNE HA ARRIBAT. I, per tant, si això és així, cal prendre partit: Els qui no van a favor meu, van en contra, qui amb mi no recull, escampa.

Però això té els seus riscos. Les controvèrsies i els ànims contra Jesús es multiplicaran. I, d’alguna manera, Jesús vol recordar als seus que això també els succeirà. Tot i que Ell és el més fort que ha vençut el fort, Satanàs (recordem l’exorcisme), aquest tornarà una i una altra vegada a cercar allò que creu que és seu (tornarà a la casa, ara neta i polida). Jesús, el més fort, serà mort; i els seus seguidors seran perseguits.

Avui, en aquesta Eucaristia, Jesús torna a posar-se davant nostre i ens qüestiona. No ens vol muts, tancats en nosaltres mateixos, ens vol adults i madurs, aprofundint dia a dia la nostra relació amb Ell, feta de dubtes, de caigudes i d’encerts, potser; però amb la seguretat que Ell pot i vol bandejar del tot les pors que ens tenallen, que Ell és la resposta al desig més íntim del nostre cor.

dijous, 8 d’octubre del 2009

El dia del Senyor (Divendres 27)

Que tremolin els habitants del país perquè arriba el dia del Senyor”, diu el profeta Joel als seus contemporanis. L’expressió “el dia del Senyor” la trobem en la tradició profètica -especialment en Amós i Sofonies- per anunciar una intervenció divina imminent i sense contemplacions. Les al.lusions a aquest dia són sempre categòriques i amenaçants.

Aquest discurs profètic pretén ser una teràpia de xoc que saccegi l’autocomplaença del poble, especialment de les seves autoritats civils i religioses. Del “dia del Senyor” ningú no podrà escapar-se, proclamen els profetes, a diferència del “dia dels humans” on els més astuts i vividors ho toregen quasi tot, i els més revestits de poders, dignitats o reconeixements, gaudeixen d’immunitat, d'impunitat o de submissió.

L’autocomplaença és un mal social, moral i religiós: instal.la en la irrealitat, anul.la la sensibilitat i l’autocrítica, bandeja categòricament qualsevol oposició, fomenta la prepotència i l’orgull, distorsiona la moralitat, promou la passivitat i la permissivitat. L’autocomplaença és molt subtil i traïdora: fins i tot el nostre discurs -crític amb ella- pot estar-ne amarat.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Els dos esquirols (Sant Francesc d'Assís 2009)

Sota les feixes del nostre hort conventual, en la part que anomenem “el bosc”, habiten dos esquirols. Es tracta d’uns animals simpatiquíssims i enjogassats que, quan es deixen veure, capten immediatament la nostra atenció. Resseguim, bocabadats, la seva prodigiosa agilitat que els permet desplaçar-se amunt i avall per soques i branques, i saltar als arbres veïns com aquell que no fa res: són uns acròbates naturals. La seva capacitat d’asseure’s sobre les potes del darrere i menjar amb les potes davanteres els fa entranyables i propers. En definitiva, se’ls veu a gust i feliços en aquest habitat; i de retruc, nosaltres també assaborim la seva complaença.

Però canviem, per uns moments, els papers: com deuen reaccionar els dos esquirols quan, des de les alçades del seu arbre, atents i observadors, veuen passar els frares? Què se’ls deu passar pel caparró quan veuen quotidianament a fra Fidel, silenciós i delicat, netejant i regant el bosc? o quan escolten i veuen el motocultor que fra Manolo, entusiasta i concentrat, utilitza per llaurar les feixes; o quan fra Maurici, amb el bastó a la mà i una mica encorvat, dóna de menjar als gats o agafa l’aixada per netejar quatre herbes; o quan fra Lluís, brandant les tisores de podar, talla cerimoniosament el raïm ja madur; o quan fra Josep alimenta i conversa amb els ocells; o quan fra Jaume, bellugadís com els esquirols, remena el bosc per collir espàrrecs boscans; o quan fra Enric dóna pastanagues als conills cridant-los pel seu nom. Els esquirols potser pensaran el mateix que nosaltres d’ells: que a aquests humans se’ls veu a gust i feliços; i de retruc ells se senten protegits. Es tracta d’una convivència natural, amable i respectuosa.

Ara bé, no tot és harmonia i bucolisme. La vida d’aquest hort i bosc no és tan regalada com sembla: els darrers vents huracanants van malmetre nombrosos arbres del bosc; i les garces i les cotorres, amb els budells buits, i mancades d’espais semblants en la ciutat, fan les seves destrosses als arbres fruiters i als planters. També cal vigilar altres ocells de bec gros que, aprofitant el nostre envelliment, facin de les seves en aquest espai.

Però els frares i els esquirols, malgrat ens caiguin tan bé, tenen un gran defecte: no saben adaptar-se prou bé al que en diem vida moderna. Temes com la practicitat, la rendibilitat, la previsió econòmica, l’aprofitament d’espais, l’especulació, el progrés, l’optimització de recursos, la productivitat, el màrqueting, no són –ni de lluny!- el seu punt fort. Però fra Manolo, aquests dies, ha fet planter de cebes tendres, d’enciams i de porros. Tornarem, un cop més, i seguint la tradició, i sense fer soroll, a començar.

La imatge de sant Francesc esculpida en pedra, i que presideix discretament l’hort acompanya delicadament a frares i esquirols. No diu res, però el seu gest ho diu tot: el cap i la mirada enlairats suaument cap al cel, i les mans, obertes, encarades amunt, i recolzades sobre les espatlles, segueixen esperant-ho tot de Déu.