Els dos esquirols (Sant Francesc d'Assís 2009)

Sota les feixes del nostre hort conventual, en la part que anomenem “el bosc”, habiten dos esquirols. Es tracta d’uns animals simpatiquíssims i enjogassats que, quan es deixen veure, capten immediatament la nostra atenció. Resseguim, bocabadats, la seva prodigiosa agilitat que els permet desplaçar-se amunt i avall per soques i branques, i saltar als arbres veïns com aquell que no fa res: són uns acròbates naturals. La seva capacitat d’asseure’s sobre les potes del darrere i menjar amb les potes davanteres els fa entranyables i propers. En definitiva, se’ls veu a gust i feliços en aquest habitat; i de retruc, nosaltres també assaborim la seva complaença.

Però canviem, per uns moments, els papers: com deuen reaccionar els dos esquirols quan, des de les alçades del seu arbre, atents i observadors, veuen passar els frares? Què se’ls deu passar pel caparró quan veuen quotidianament a fra Fidel, silenciós i delicat, netejant i regant el bosc? o quan escolten i veuen el motocultor que fra Manolo, entusiasta i concentrat, utilitza per llaurar les feixes; o quan fra Maurici, amb el bastó a la mà i una mica encorvat, dóna de menjar als gats o agafa l’aixada per netejar quatre herbes; o quan fra Lluís, brandant les tisores de podar, talla cerimoniosament el raïm ja madur; o quan fra Josep alimenta i conversa amb els ocells; o quan fra Jaume, bellugadís com els esquirols, remena el bosc per collir espàrrecs boscans; o quan fra Enric dóna pastanagues als conills cridant-los pel seu nom. Els esquirols potser pensaran el mateix que nosaltres d’ells: que a aquests humans se’ls veu a gust i feliços; i de retruc ells se senten protegits. Es tracta d’una convivència natural, amable i respectuosa.

Ara bé, no tot és harmonia i bucolisme. La vida d’aquest hort i bosc no és tan regalada com sembla: els darrers vents huracanants van malmetre nombrosos arbres del bosc; i les garces i les cotorres, amb els budells buits, i mancades d’espais semblants en la ciutat, fan les seves destrosses als arbres fruiters i als planters. També cal vigilar altres ocells de bec gros que, aprofitant el nostre envelliment, facin de les seves en aquest espai.

Però els frares i els esquirols, malgrat ens caiguin tan bé, tenen un gran defecte: no saben adaptar-se prou bé al que en diem vida moderna. Temes com la practicitat, la rendibilitat, la previsió econòmica, l’aprofitament d’espais, l’especulació, el progrés, l’optimització de recursos, la productivitat, el màrqueting, no són –ni de lluny!- el seu punt fort. Però fra Manolo, aquests dies, ha fet planter de cebes tendres, d’enciams i de porros. Tornarem, un cop més, i seguint la tradició, i sense fer soroll, a començar.

La imatge de sant Francesc esculpida en pedra, i que presideix discretament l’hort acompanya delicadament a frares i esquirols. No diu res, però el seu gest ho diu tot: el cap i la mirada enlairats suaument cap al cel, i les mans, obertes, encarades amunt, i recolzades sobre les espatlles, segueixen esperant-ho tot de Déu.