Sofriment (Diumenge 29)

“El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu servidor”. És tracta, segons la nostra opinió, de la frase més punyent de tota la Bíblia, sobretot si l’aïllem del seu context. El profeta Isaïes ens explica, al llarg de quatre càntics, els patiments del Servent de Jahvè; un personatge enigmàtic que la tradició jueva identifica amb el poble d’Israel, i la tradició cristiana amb Jesucrist. Són dues lectures diferents de quelcom que a un creient li costa molt d’acceptar, i amb raó: que Déu es complagui en el sofriment del poble d’Israel o de Jesús.

La sofrença és un tema tabú i defugim parlar-ne malgrat sigui intrínseca a la nostra existència. Isaïes aborda el tema elaborant un discurs profund, poètic, agosarat i provocatiu, amb frases incisives com la que hem citat. El profeta planteja, segles abans, el que serà un dels fonaments teològics del cristianisme: el sofriment expiatori o el sofriment vicari de Jesús. Ell, sense cap culpa, carrega damunt seu les culpes de tots. Ell assumeix voluntàriament els nostres patiments patint amb nosaltres i per nosaltres.

Això que ens pot semblar tan teològicament complicat i tan humanament absurd: sofrir -sense cap culpa- pels altres, no està gens allunyat de la nostra realitat personal. Coneixem el patiment d’acompanyar uns pares envellits i malalts; el dolor de tenir uns fills amb addiccions, o accidentats, o separats, o allunyats de la fe; la sofrença de tenir la parella malalta física o psíquicament, o d’haver-la perdut; el dolor d’estar allunyat de la teva família treballant en un país estranger; l’aclaparament d’estar en la llista de reducció de plantilla d’una empresa; el sofriment de veure’s exiliat, perseguit, empresonat, torturat, vexat, explotat, marginat, exclòs, a causa de la nacionalitat, la condició social, les idees o les creences... En definitiva, són moltes i variades les sofrences que ens toca assumir sense tenir-ne “cap culpa”.

Davant d’aquest patiment no provocat per nosaltres apareixen els interrogants existencials: el defugim, ens deixem triturar per ell o intenten donar-li algun sentit...? El que ens angoixa del sofriment no és la nostra incapacitat d’assumir-lo, car tenim recursos fisiològics, psicològics, morals i religiosos; el que ens aclapara i ens ensorra és que el dolor sigui en va, que no tingui sentit, que no valgui la pena.

El referent de Jesucrist és fonamental per a nosaltres: ell no només donà sentit a la seva vida, també donà sentit a la seva passió i a la seva mort. Mirats fredament van ser uns esdeveniments irracionals i absurds, però ell sabé transformar-los i omplir-los de contingut: “Ell ha donat la seva vida com a preu de rescat per tots els homes”. Així de clar ens ho deia l’evangeli.

Igualment nosaltres, ajudats pels nostres valors i religiositat, donarem sentit al nostre patiment si ho busquem. No es tracta de resignar-se, ni menys encara de donar respostes barates com “Déu ho vol així”. Es tracta de submergir-se en les tenebres d’aquest dolor acompanyats exclussivament per la fe. Aleshores, misteriosament, hi descobrirem un sentit, i de retruc, humanitzarem i ungirem amb el bàlsam de la fe el nostre patiment; i de retruc, humanitzarem i ungirem amb el bàlsam de la fe el sofriment del nostre entorn; i de retruc, tot serà viscut d’una altra manera, la manera que Déu vol que visquem les coses: impregnades de fe.