Trencar motllos (Diumenge 30)

Als matins, després de llevar-nos, acudim adelerats, quasi compulsivament, a un mitjà informatiu: encenem la ràdio o la televisió, ens connectem a internet, agafem el diari, mirem el telefon mòbil. Sembla que les hores de son i el repòs nocturn siguin un destorb que ens aïlla del món, com si el silenci i la tranquil.litat fóssin un gran pecat social que cal combatre amb l’impacte constant de veus, sons, músiques, titulars, missatges, colors i imatges.

Els mitjans de comunicació són, per bé i per mal, companys inseparables de la nostra quotidianitat i sovint ens plantegen la realitat com un gran escenari on els més qualificats i brillants pugen i baixen incessantment per captar la nostra atenció. Allí fan les seves actuacions i proclamen els seus discursos, i la immensa majoria ens quedem a baix, perplexes de comprovar que la nostra quotidianitat és quelcom absolutament avorrit e irrisori, convençuts que només val el que és mediàtic, capcots perquè la discreció, la humilitat i la simplicitat és l’excusa dels mediocres, anhelant que un dia puguem acostar-nos a l’escenari i ens hi facin pujar, ni que sigui un instant.

Aquest seria també el món de Bartimeu, el captaire cec de l’evangeli, que passava la jornada al costat del camí, escoltant la remor i les veus dels protagonistes, els nombrosos vianants que diàriament anaven i venien a Jericó, ja fos direcció Jerusalem, o creuant el riu Jordà, o remuntant la vall del Jordà, o baixant cap al Mar Mort. Enmig d’aquella concurreguda cruïlla de camins, un magnífic escenari, Bartimeu era un espectador passiu d’una realitat, de la qual, sols podia arreplegar-ne algunes engrunes en forma d’almoina.

Però un dia, Bartimeu creu que val la pena trencar la passivitat i fer sentir la seva veu. Ha escoltat que per aquell camí que no veu hi passa Jesús de Natzaret i li diu cridant: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi!” Bartimeu no demana almoina, demana compassió. No demana engrunes, demana poder veure-hi. La seva gosadia, la seva insistència malgrat l’intent de silenciar-lo, i sobretot la seva fe, provoquen el miracle.

Jesucrist continua present pels camins del nostre món, disposat a fer miracles si tenim la sensibilitat per reconèixer-lo, la gosadia de cridar-lo en veu alta (quina vergonya!), la insistència de cridar-lo malgrat ens facin callar, la fe de creure que ell pot transformar la realitat. Aquest Jesucrist és fàcilment accessible pels qui no estan absorts pujant i baixant de l’escenari mediàtic. Són la resta d’Israel com resa Jeremies: una gentada immensa; són els qui callen i observen, els qui escolten i reflexionen, els qui dormen i descansen a la nit, els qui no compten ni es veuen.

Jesucrist defuig escenaris i rodes de premsa, no li calen. Ell obre els ulls de la fe i de la lucidesa als qui s’apropen a ell. Aleshores ja no freturarem per pujar a l’escenari, ni ens empassarem -sense crítica- tot el que ens diuen les notícies. Ell serà la Bona i Gran Notícia que ens farà accedir a les notícies amb unes altres orelles i uns altres ulls.