SERMÓ LLUC 11, 15-26“Però si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que el Regne de Déu ja és aquí amb vosaltres” (Lc 11, 20)
Diuen que hi ha experiències traumàtiques que, en algunes ocasions, poden comportar el fenomen de quedar-se mut. I això ha de ser un infern terrible per aquelles persones que ho arriben a patir. Tancar-se en un mateix és una variant alienant i reductora de la persona que la pot portar a l’autodestrucció, a ser presonera d’ella mateixa, a viure com un vegetal.
M’ho ha fet pensar, justament, una porció de l’Evangeli d’avui que la litúrgia omet, el verset 14 del capítol 11 de Lluc. El que desencadena la discussió de Jesús amb la gent té com a fons haver expulsat un dimoni d’un home que el mantenia mut i el fet que part de la gent es meravella d’aquest miracle, doncs l’home torna a parlar després de l’exorcisme.
Confrontats amb Jesús, amb la seva vida tal i com la trobem als evangelis, penso que podem reaccionar d’aquestes dues maneres que són perilloses en si mateixes: quedar-nos muts (no saber què dir i, per tant, restar distants d’aquest personatge que considerem del passat i prou, cosa que ens porta a la indiferència) o meravellar-nos (trobar-lo interessant, trobar-lo fins i tot atractiu per la seva bonesa o per la seva manera de contestar els poders fàctics i religiosos del moment, cosa que ens porta a la banalització). Però Jesús no vol que restem ni muts ni meravellats. Prendre’l seriosament comporta qüestionar-lo i qüestionar-nos. Comporta dubtar i cercar respostes als nostres dubtes.
Jesús no condemna els dubtes. Més aviat, en l’evangeli de Lluc que hem sentit, Jesús els qüestiona. Jesús sap com som, sap que el nostre camí vers la maduresa passa per la pregunta i el dubte. És per això que trobem que Jesús no condemna les acusacions que li fan (i això que arriben a dir que fa miracles pel poder del dimoni!!!!), les qüestiona, vol que no ens quedem a la superfície de la realitat que ens envolta, sinó que hi anem a fons i, un cop fet això, sospesar les conseqüències.
Per això, després de desmuntar els arguments dels seus crítics, pot encarar-los en allò que és important: que si fa els miracles pel poder de Déu, ÉS QUE EL REGNE HA ARRIBAT. I, per tant, si això és així, cal prendre partit: Els qui no van a favor meu, van en contra, qui amb mi no recull, escampa.
Però això té els seus riscos. Les controvèrsies i els ànims contra Jesús es multiplicaran. I, d’alguna manera, Jesús vol recordar als seus que això també els succeirà. Tot i que Ell és el més fort que ha vençut el fort, Satanàs (recordem l’exorcisme), aquest tornarà una i una altra vegada a cercar allò que creu que és seu (tornarà a la casa, ara neta i polida). Jesús, el més fort, serà mort; i els seus seguidors seran perseguits.
Avui, en aquesta Eucaristia, Jesús torna a posar-se davant nostre i ens qüestiona. No ens vol muts, tancats en nosaltres mateixos, ens vol adults i madurs, aprofundint dia a dia la nostra relació amb Ell, feta de dubtes, de caigudes i d’encerts, potser; però amb la seguretat que Ell pot i vol bandejar del tot les pors que ens tenallen, que Ell és la resposta al desig més íntim del nostre cor.
Diuen que hi ha experiències traumàtiques que, en algunes ocasions, poden comportar el fenomen de quedar-se mut. I això ha de ser un infern terrible per aquelles persones que ho arriben a patir. Tancar-se en un mateix és una variant alienant i reductora de la persona que la pot portar a l’autodestrucció, a ser presonera d’ella mateixa, a viure com un vegetal.
M’ho ha fet pensar, justament, una porció de l’Evangeli d’avui que la litúrgia omet, el verset 14 del capítol 11 de Lluc. El que desencadena la discussió de Jesús amb la gent té com a fons haver expulsat un dimoni d’un home que el mantenia mut i el fet que part de la gent es meravella d’aquest miracle, doncs l’home torna a parlar després de l’exorcisme.
Confrontats amb Jesús, amb la seva vida tal i com la trobem als evangelis, penso que podem reaccionar d’aquestes dues maneres que són perilloses en si mateixes: quedar-nos muts (no saber què dir i, per tant, restar distants d’aquest personatge que considerem del passat i prou, cosa que ens porta a la indiferència) o meravellar-nos (trobar-lo interessant, trobar-lo fins i tot atractiu per la seva bonesa o per la seva manera de contestar els poders fàctics i religiosos del moment, cosa que ens porta a la banalització). Però Jesús no vol que restem ni muts ni meravellats. Prendre’l seriosament comporta qüestionar-lo i qüestionar-nos. Comporta dubtar i cercar respostes als nostres dubtes.
Jesús no condemna els dubtes. Més aviat, en l’evangeli de Lluc que hem sentit, Jesús els qüestiona. Jesús sap com som, sap que el nostre camí vers la maduresa passa per la pregunta i el dubte. És per això que trobem que Jesús no condemna les acusacions que li fan (i això que arriben a dir que fa miracles pel poder del dimoni!!!!), les qüestiona, vol que no ens quedem a la superfície de la realitat que ens envolta, sinó que hi anem a fons i, un cop fet això, sospesar les conseqüències.
Per això, després de desmuntar els arguments dels seus crítics, pot encarar-los en allò que és important: que si fa els miracles pel poder de Déu, ÉS QUE EL REGNE HA ARRIBAT. I, per tant, si això és així, cal prendre partit: Els qui no van a favor meu, van en contra, qui amb mi no recull, escampa.
Però això té els seus riscos. Les controvèrsies i els ànims contra Jesús es multiplicaran. I, d’alguna manera, Jesús vol recordar als seus que això també els succeirà. Tot i que Ell és el més fort que ha vençut el fort, Satanàs (recordem l’exorcisme), aquest tornarà una i una altra vegada a cercar allò que creu que és seu (tornarà a la casa, ara neta i polida). Jesús, el més fort, serà mort; i els seus seguidors seran perseguits.
Avui, en aquesta Eucaristia, Jesús torna a posar-se davant nostre i ens qüestiona. No ens vol muts, tancats en nosaltres mateixos, ens vol adults i madurs, aprofundint dia a dia la nostra relació amb Ell, feta de dubtes, de caigudes i d’encerts, potser; però amb la seguretat que Ell pot i vol bandejar del tot les pors que ens tenallen, que Ell és la resposta al desig més íntim del nostre cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada