diumenge, 25 d’octubre de 2009

Convidats a viure

Sovint la posició de l’Església en temes com l’avortament o l’eutanàsia provoca reaccions enceses, tant a favor com en contra. Com que, a més, tot funciona a base de titulars periodístics, no hi ha manera de poder fer un diàleg serè amb totes les matisacions que caldria.
Personalment, penso que el que hi ha en joc és la topada de dues concepcions diferents de la persona i de la seva dignitat. El nostre món actual veu la vida com un llibre en blanc: cadascú el rep i hi escriu el que vol, mentre deixi escriure també als altres. Des d’aquesta perspectiva, el que dóna dignitat a la persona és la seva llibertat, entesa només com a capacitat d’autodeterminar-se. Mentre aquesta no existeix (el cas del nen en el ventre de la mare), no es pot parlar de persona ni de dignitat ni de drets. Si aquesta capacitat d’autodeterminar-se es veu excessivament restringida pel sofriment, s’accepta que la vida ha perdut la seva raó de ser i que s’hi posi fi.
La nostra fe veu la vida com una invitació. Per tant, no està en blanc, té un contingut, donat per Déu, i la nostra autodeterminació consisteix en dir-li sí o no, obrint-nos al seu amor sense mesura que ens crida al bé i a la benaurança o, per contra, tancant-nos en nosaltres mateixos i en el nostre petit món d’interessos mesquins. Des d’aquesta perspectiva, la capacitat d’autodeterminar-se segueix sent molt important. Però està en funció d’un bé més gran: la invitació rebuda de Déu a compartir la seva Vida fins a l’eternitat. Aquesta invitació és una crida present ja des del nostre mateix començament, abans que puguem percebre-la, i creiem que és capaç de donar sentit a qualsevol situació, per dolorosa que sigui. És ella la que ens dóna, del principi a la fi, la nostra dignitat.