Que el Senyor et doni la pau (Solemnitat de la Mare de Déu 2024)

 “Que el Senyor et doni la pau”. Així finia la benedicció que Iahvè ensenyava a Moisès perquè Aaron i els sacerdots la recitessin al poble. Es tracta d’una benedicció que encara perdura en la litúrgia jueva i que també ha estat incorporada en el missal romà per beneir els fidels en dies assenyalats. Així mateix, la tradició franciscana també la utilitza i l'anomena “benedicció de sant Francesc”. Beneir els fidels és fonamental en les religions, sigui el judaisme, sigui el cristianisme, sigui l’islam. Es tracta no només de dir coses bones, com indica l’etimologia llatina de “bene-dicere”; es tracta de dir-les en nom de Déu, per introduir el creient en una atmosfera de sintonia divina.

El salm responsorial també ho reflectia en la resposta: “Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi”, expressant que la benedicció divina està precedida per un gest previ de favor diví, que conclou amb la benedicció. Per aquesta raó el papa ha proclamat que els ministres no neguem la benedicció a cap creient que la demani amb fe.

I quina gran benedicció els humans tenim en l’encarnació del fill de Déu, el qual ens obté la condició de fills! Així ho expressava sant Pau escrivint als gàlates: “Quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d'una dona, perquè obtinguéssim ja la condició de fills”. Si creiem en Jesús esdevenim alhora germans i fills de Déu, no per mèrits, sinó per gràcia de Déu. Així ho indicava l’apòstol.

L’evangeli de sant Lluc explicava que “Els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit”. En totes les escenes de la Nativitat que els evangelis van desgranant aquestes festes nosaltres hem d’identificar-nos amb els pastors, que s’acosten a la menjadora a contemplar la meravella que Déu ha fet a través de l’infant Jesús i dels seus pares: Maria i Josep. Tornant a casa, també hem de glorificar Déu i lloar-lo pel que hem vist i sentit. Entremig, Maria apareix amb una solemne discreció i un silenci contemplatiu: “Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. Maria també s’admira de l’esdeveniment, però no es limita a conservar-lo com un record meravellós de la seva maternitat, sinó que ho converteix en meditació del misteri de l’encarnació que ha viscut. Aquesta meditació li servirà per acompanyar maternalment l’Infant com a mare de Déu.

Llum de les nacions i glòria d’Israel (Sagrada Família 2023)

“Així serà la teva descendència”. Ho declarava Iahvè directament a Abram, després de fer-li contemplar les incomptables estrelles del cel. El relat del Gènesi continuava dient “Abraham cregué en el Senyor”. La frase és impactant perquè cal ser molt i molt creient per creure que la teva descendència serà tant nombrosa com les estrelles del cel sense haver engendrat cap fill. És per aquest detall que Abraham serà anomenat pare de molts pobles i la història bíblica l’assenyala com el “pare dels creients”. Així mateix Sara, la seva dona, esdevé la “mare dels creients”.

La carta als Hebreus corroborava aquest anunci explicant la història del patriarca i la matriarca: “Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu que li ho havia promès”. La carta als Hebreus subratllava que gràcies a la seva fe, Sara i Abraham engendraren Isaac, fundant aquest immens llinatge de persones creients.

D’aquest llinatge sorgirà Maria i Josep, els pares de Jesús, el qual eixamplarà encara més l’àmbit de pobles creients. Ho corroborava Simeó en l’episodi que Josep i Maria presenten el nen en el temple de Jerusalem. La seva declaració en forma de càntic, que resem cada nit en l’ofici de Completes, deia així: “Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble”. El vell Simeó deia això amb l’Infant en braços, i en ell veia acomplertes les promeses d’un Messies per a tots els pobles, que serà llum per a totes les nacions i l’orgull del poble d’Israel, el poble de Iahvè. Però els auguris tan excel·lents sobre l’infant tenen la seva contrapartida quan Simeó afegeix: “Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d'altres s'alcin: serà una senyera combatuda”. Els anuncis de Simeó són complementats per la profetessa Anna en el mateix temple, que parlava del noi com el redemptor de Jerusalem. Aquesta redempció tindrà lloc vessant la seva sang a la creu.

Jesús esdevé un punt àlgid del llinatge d’Abraham i Sara, convertint la fe del poble d’Israel en una fe oberta i sense fronteres, però també suscitant enemistats que arriben fins avui dia. De fet, jueus, cristians i musulmans som descendents del llinatge d’Abraham i Sara, però, per afirmar les nostres particularitats religioses, ben sovint oblidem que formem part d’aquesta gran família universal d’homes i dones que creuen en Déu.

El Senyor ha estès el seu braç sant (Nadal del Senyor 2023)

“El Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu”.  Aquesta proclama entusiasta del profeta Isaïes, i que els cristians apliquem a Jesucrist, era un fragment de l’anunci de nous temps per a Israel: la fi de la deportació a Babilònia i el retorn dels exiliats per reedificar Jerusalem i el seu temple. Així ho concretava el profeta amb imatges altament joioses i expressives: “Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d'alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem”.

El salm responsorial, fent ressonar l’anunci del profeta Isaïes, proclamava de manera repetida l’esclat de la salvació divina dient: “D'un cap a l'altre de la terra tothom ha vist la salvació del nostre Déu”. Adonem-nos que els textos parlen en present, un present que avui admirem en el pessebre.

Els textos del Nou Testament concreten aquesta salvació universal en la persona de Jesús de Natzaret. Ho escoltàvem ahir en la missa del gall, en l’anunci dels àngels als pastors, i en la veneració de Jesús en una menjadora envoltat per Maria i Josep. El pròleg de l’evangeli de sant Joan que avui hem proclamat anunciava el mateix, però amb un llenguatge menys escènic i més teològic: “El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”. L’evangeli també feia una solemne declaració cristològica: “Déu ningú no l'ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha revelat”.  El relat també aportava una mirada contemplativa: “Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes”.

Un llenguatge semblant d’aquesta d’alta teologia el trobem en l’inici de la carta als Hebreus, que demana uns mínims de concentració per assaborir la densitat del seu missatge i la bellesa expressiva del seu redactat. Començava així: “En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill”. Per alguns es tracta del verset més ben escrit del Nou Testament i que explica de manera més aprofundida i concentrada qui és Jesús de Natzaret. La carta insisteix en dir que es tracta del fill de Déu, i que davant d’ell es prosternen tots els àngels de Déu. Nosaltres, avui, també estem convidats a prosternar-nos davant l’Infant acabat de néixer, que concentra en el seu rostre totes les meravelles de la proximitat de Déu amb els humans.