diumenge, 30 d’agost del 2009

Pare i fill (Per les ribes del Nil 20)

Som a casa de Farrash, a la balconada, de nit, mirant uns videos amb el taxista amic que ens ha portat a la Vall dels Reis. Ha vingut amb el seu fill, un nen d’uns dos anys: callat, observador, discret, proper en tot moment al seu pare però sense enganxar-se-li. Contempla els videos sense parlar i sense moure’s i fent mirades de reüll als forasters.

El nen està dret, amb els braços caiguts al costat de les cames, arrepenjant dignament l’esquena en els genolls del pare que està assegut en una cadira. De sobte, instintivament, amb un gest afectuós i protector, el pare posa les palmes de les mans sobre les espatlles del nen durant una estona.

Aquesta escena ens fa recordar algunes estàtues que hem vist al museu de Luxor on el faraó, petit i dret, arrepenja l’esquena en les cames del seu déu benefactor que, assegut en un tron, amb actitud protectora, li posa les mans damunt les espatlles com si fos el seu fill estimat.

De nou, l’antic art faraònic pren vida en la quotidianitat dels actuals egipcis i qui sap si aquesta escena paternal inspiraria els artesans escultors d’aquells temps per expressar la relació pròxima i afectuosa del déu amb el faraó.

Un difunt (Per les ribes del Nil 19)

Un taxista amic ens porta directament a la Vall dels Reis. L’entrada normal al recinte –caríssima- només et permet entrar a tres de les seixanta-dues tombes, amb la mala sort que algunes de les més importants estan tancades segons la rotació que es fa. L’accés a la tomba “estrella”, la de Tutankhamon, necessita una entrada a part que és una autèntica clatellada. Nosaltres visitem la tomba de Tutmosis III (la nº 34), la de Horemheb (la nº 57) i la de Tausert-Sethnakht (la nº 14). L’anècdota és que dos dels guardians de les tres tombes, al veure la nostra llarga barba ens han dit el mateix: Ali Babà!

Prescindim de visitar la Vall de les Reines i anem a la Vall dels Nobles on també accedim a tres tombes: la d’Userhet (la nº 56), la del superintendent dels graners faraònics Khaemhet (la nº 57) i la del governador Ramose (la nº 55). En aquesta última ens ha cridat l’atenció la pintura encara colorada d’unes planyideres plorant el difunt, on fins i tot apareix una nena petita i despullada que plora.

De bon matí reivindicavem, per fer justícia, de visitar les tombes dels artesans, els constructors de les tombes dels nobles, dels reis i de les reines. Però acabada la visita de les tombes del nobles no podem dir fava i optem, resignats, per descansar en una “fonda” que hi ha davant el temple de Medinet Habu.

Davant nostre passa una furgoneta amb un altaveu al damunt. Estan anunciant per tota la zona que hi ha un difunt. Tornant a casa, passem pel mig del poble i ens anem creuant amb moltes dones, de totes les edats i vestides de negre, que van en una mateixa direcció. Intuïm que van a la casa del difunt. Cotxes i furgonetes plenes d’homes segueixen el mateix camí. L’escena de les planyideres pintades en la tomba de Ramose es repeteix ara als nostres ulls constatant com, especialment per les dones, acompanyar el difunt continua esssent un ritual.

Bairat (Per les ribes del Nil 18)

Bairat és el nom del poblet que llinda amb la riba occidental del Nil, davant per davant de Luxor. La zona de Bairat on viu en Farrash es diu El ‘Ezba. Són carrers molt estrets i polsegosos, amb murs fets d’adob o de maons artesanals. Les cases tenen el seu hort o un pati on guardar els animals. Els camps de conreu són a tocar de les cases i les palmeres embelleixen el paisatge. Alguns canals de regadiu atravessen la localitat. Quan el sol es pon tothom surt al carrer a prendre la fresca, els grans seuen al terra i els infants es posen a jugar.

El despertar és ben genuï i camperol. A causa de la calor dormim amb la porta de la balconada oberta de bat a bat i amb el ventilador del sostre encès a una velocitat suau per espantar els mosquits i perquè la remor del motor no ens molesti. Constatem, però, que tots els sorolls arriben a la nostra habitació amb una notòria nitidesa. Primer de tot, el minaret de la mesquita de la localitat està a només uns cinquanta metres. L’altaveu està encarat directament vers la nostra balconada i en una línia quasi horitzontal. La pregària de la matinada entra fluida dins la nostra habitació i en aquell moment no sabem exactament si nosaltres som al capdamunt del minaret o el minaret és dins de la nostra habitació.

No obstant, som capaços de seguir dormint quasi immmediatament fins que escoltem els brams incessants d’un ase que precedeix el cant d’uns quants galls que sembla que facin una competició. Tot seguit algú està buscant a crits un tal Mohamed, que s’haurà adormit i que no apareix. Poc després venen els del butà, com a casa nostra, amb l’habitual “clinc, clinc, clinc....”. L’ase del davant, motivat pel so metàl.lic comença un repertori de brams. Per últim, unes dones discuteixen una bona estona davant la porta de la nostra casa amb el repartidor del butà. Tot això abans de quarts de set, que és l’hora de llevar-se.

L’antiquari de Luxor (Per les ribes del Nil 17)

Visitat el museu arqueològic de Luxor, molt didàctic i fresquet, anem a saludar en Francis, un antiquari també amic de Riccardo. Pel camí fem broma recordant les pel.lícules de l’Indiana Jones i el seu incondicional amic antiquari.

En aquest cas la realitat supera, i d’escreix, la ficció cinematogràfica. Entrem en una botiga petita, atapeïda amb tota mena d’andròmines antigues. La vista no arriba a captar tanta varietat. Una taula baixa de fusta, de forma octogonal amb uns tamborets a joc fan de despatx. L’antiquari ens saluda amb l’habitual afabilitat egipcia i ens fa seure. Abans de dir res, ens convida a beure alguna cosa.

En Francis és un cristià catòlic, assidu de l’església dels franciscans de Luxor, baixet, amb una bona mata de cabell negre una mica rinxolat, una mirada intel.ligent però esvaïda a causa de les ulleres grans i gruixudes que porta, la típica camisa blau cel, uns pantalons grisos cordats molt més amunt de la cintura i ben ajustats amb un cinturó. Parla perfectament italìa i magníficament bé el francés. La seva veu és serena i irradia tranquil.litat i bonhomia. El seu somriure té un matís infantil i il.lusionat.

En breus moment captem que es tracta d’un personatge cultivadíssim i excepcional. Amb una gran naturalitat ens explica les coses que adquireix i entrem, amb la imaginació, dins la seva casa-magatzem on té de tot, apilonat i ple de pols, però sobretot llibres i clixés de fotografies. Escoltem bocabadats les seves explicacions, els seus contactes amb antiquaris del Caire, les seves poesies sobre sant Francesc, que ajunta amb petits regals que ens va oferint: rupies de l’època otomana, fotografies antigues del Caire, una guia de l’any 1936 d’Egipte i Terra Santa, guies modernes de Luxor...

Ens reca moltíssim marxar i sortim encantadíssims d’haver fet un viatge tan instruit i amè per l’antiguïtat. Estem convençuts que en Francis és un dels personatges més interessants de Luxor.

De riba a riba (Per les ribes del Nil 16)

Ens aixequem a les cinc del matí. Encara fosqueja. A tres quarts de sis som al moll de la riba occidental. Des de la nostra arribada la tarda anterior, serà la cinquena vegada que creuarem el Nil de riba a riba, des del moll que hi ha als peus del temple de Luxor fins al seu bell davant, on els turistes agafen els autocars per anar a la Vall dels Reis. És un servei fluvial actiu les vint i quatre hores del dia pel mòdic preu d’una lliura egípcia –això als autòctons-.

Es tracta d’embarcacions –totes iguales- d’uns vuit metres de proa a popa i d’uns tres metres de babord a estribord. Un petit motor amb el timó inclòs les mena. Un cobert metàl.lic on fàcilment et dónes un cop de cap a l’entrar et protegeix del sol. El més suggerent, però, són els seus noms. Nosaltres agafem habitualment la Happy Nile, la Mubarak i l’Omar Shariff.

Aquesta vegada la barca ens portarà una mica més al nord, al temple de Karnak. A les sis del matí pugem els graons del moll que ens menen al seu davant. Una bella manera d’accedir al recinte, mentre es feia de dia de la barca estant. Un passeig deliciós.

El temple d’Ammon és monumental, solemníssim, imponent, majestuós. Estem dues hores i mitja per visitar-lo. Hem descobert les inscripcions dels faraons Setí I i Ramsès II gravades en els murs exteriors de l’hipòstil – la sala columnada- que evoquen les victòries sobre els pobles de la Palestina i Líbia. Els soldats semites són fàcilment identificables per la seva llarga barba.

Riccardo ens explica la recent descoberta que s’ha fet al temple d’Ammon i que els obrers encara estan cobrint. Excavant sota l’obelisc d'Hatchepsut s’han descobert dues estàtues d’antics faraons emplaçades allí intencionadament. Aquesta curiosa i curosa ubicació de les estàtues requalifica el sentit dels obeliscs que esdevenen la visibilització d’un solemne raig de sol que uneix la dinastia faraònica amb el déu solar.

Després d’un petit descans continuem visitant detalladament els altres temples fins a dos quarts d’onze del matí. La visita ha durat quatre hores i mitja que hem aguantat prou bé per haver matinat tant. Tornem a casa de Farrash, després de dinar un falafel, de caminar fins al temple de Luxor, d’agafar allí la barca fins l’altra riba, i de prendre un taxi col.lectiu. Una becaina, una dutxa i un te ens reanimen per fer la visita de la tarda.

Retorn a la “civilització” (Per les ribes del Nil 15)

Ens ha costat llevar-nos. El sol ja comença a picar. Veiem, a plena llum, el curiós i gran sorral de l’illot on hem atracat. Ens rentem amigablement al costat dels dos bous que han passat la nit vora la faluca. Tenen les potes dins de l’aigua. Un d’ells es submergeix fins al coll, fent un bany, com nosaltres acabem de fer. L’aigua és transparent. Peixos de diferents mides neden enmig de les nostres cames.

Els rems ens han ajudat a entrar dins el corrent que, impertorbable i gentil, ens arrossega un cop més riu avall. A la faluca es respira un ambient diferent: d’acabament del viatge. En menys d’una hora arribem a Edfú. El moll, en la riba occidental, està pleníssim de grans vaixells de turistes que, després de fer la visita al temple d’Horus, el déu amb cap de falcó, segueixen riu amunt, d’on nosaltres venim. Després de comptar uns vint vaixells i veient-ne encara molts més, ens hem atabalat i ho deixem estar. El xoc que experimentem és brutal. La nostra faluca, insignificant davant aquestes sumptuoses embarcacions, atraca en un raconet de canyes i deixalles perquè no hi ha espai per a nosaltres al moll. És com una evocació fluvial de l’escena del pessebre.

Dalt el moll està ple de botigues, de tartanes que et porten al recinte arqueològic, de turistes amb la cara vermella de la calor, d’incomptables veus que et conviden a pujar a la tartana o a comprar aigua. L’impacte és evident, i amb el cap ennuvolat i dispers pel sacceig que estem rebent, pugem en una tartana sense ni discutir el preu.

Arribem al recinte quan els visitants comencen a sortir-ne. S’acosta el migdia, l’hora forta de la calor. Estarem tranquils fent la visita. La particularitat del temple d’Edfú és que es conserva sencer. Això ens permetrà, quan visitem les restes dels grans temples de Luxor i de Karnak, reconstruir-los mentalment i entendre molt millor el seu funcionament.

Tornem a la barca a recollir l’equipatge per continuar, ara amb vehicle, el nostre trajecte. Abraçades sinceres i emotives amb en Hamada i en Galag, els nostres protectors durant els cent quilòmetres que, d’Assuan a Edfú, hem fet en faluca. Ens els emportem dins el cor, i a la faluca també! Ells tornen riu amunt i ens demanen que preguem perquè tinguin bon vent i arribin aviat a casa.

Pugem de nou a la tartana que ens porta, a un bon trot, a l’estació de taxis-furgonetes. Prenem, amb altra gent, al vehicle que ens porta a Luxor, a uns cent quilòmetres de distància, passant per carretera i també per camins rurals per evitar els controls.

Arribats a Luxor un taxi ens porta a l’estació de tren on comprem, anticipadament, els bitllets de retorn al Caire. Una caminadeta, amb una aturada per beure un suc de canya de sucre, ens porta de nou a la riba oriental del Nil, que creuem ràpidament amb una barca a motor. Allí ens espera en Farrash, un altre bon amic de Riccardo, que ens porta a casa seva, on ens hostatgem.

Faluca, tartana, furgoneta, cotxe, a peu, barca... múltiples mitjans de transport que, un a tocar de l’altre, sense molestar-se ni competir, testimonien la diversitat de possibilitats que ofereix l’Egipte per a desplaçar-se.

dissabte, 29 d’agost del 2009

Darrera nit a la faluca (Per les ribes del Nil 14)

Ens aixequem de nou els primers, resem, fem bugada que estenem a la corda que amarra la faluca i ens rentem, utilitzant per tot, la mateixa pastilla de sabó.

Avui sortim utilitzant els rems. De bon matí no bufa el vent i hem d’evitar que el corrent se’ns endugui perquè anem just a l’altra riba, davant per davant. Pocs metres abans d’arribar en Hamada es llença a l’aigua i, nedant, arriba a la riba i pren la corda que li llença en Galag. Veiem que hi ha moltes pedres i cal anar amb compte per atracar.

Abans que desembarquem arriben els guardes i policies que custodien l’altra part de Sílsila, on hi ha unes antigues tombes que, des de l’altra riba, ja vèiem el dia anterior i que avui hem estat navegant als seus peus. Els morts, com tot a l’Egipte, també estan abocats a la riba del Nil.

Evidentment l’accés al recinte és per una tanca, no pel riu, i mentre l’encarregat ha anat tranquil.lament a buscar les entrades, els altres ens expliquen que a l’altra riba hi ha una pedrera, però que no es pot visitar, cal un permís especial. Nosaltres somriem sota el nas i dissimulem. Ens acompanyen, com a Elefantina, a fer tota la visita. Quan tornem a la faluca la veiem neta i endreçada i els nostres mariners han aprofitat per banyar-se i fer bugada.

Al migdia ens aturem un moment a la riba occidental a comprar provisions. Aprofitem per fer un passeig pels camps i trobem, arraconats en un marge, uns rams ufanosos de menta que collim i que ens serveix per barrejar-la amb el te que fem al continuar la navegació.

Avui aprofitem al màxim per navegar i veiem pondre’s el sol dins la faluca. Ens envaeix una lleu melangia perquè demà abandonarem la barca. Passem a prop d’un poble abocat al riu i els nens ens saluden joganers. Ens creuem amb una barca amb una adolescent remant i portant al darrera la mare i les germanes. És el primer cop que veiem a una dona remar pel Nil.

Ens ha costat atracar. Han calgut els rems i el nostre ajut perquè el corrent no se’ns emportés. Ho hem fet, ja fosc, en una illa enmig del riu. Desembarquem i tenim al davant un immens sorral. Al costat de la barca dos pacífics bous ni s’immuten de la nostra arribada.

Ens ha quedat gravada l’escena abans de sopar: som al sorral, a uns trenta metres de la barca; la lluna creixent llueix just damunt del llargíssim pal travesser del velam, ara recollit i plegat; al darrera el Nil, silenciós, captivador, infinit; una lleugeríssima música núbia del radiocassete de la faluca acarona suaument el silenci de l’entorn; la sorra de la riba que ens fa pensar que som en un gran desert; els dos bous encara refrescant-se dins l’aigua; la passarel.la de la faluca que fa de pont existencial vers una manera diferent d’assaborir la vida.

Sílsila (Per les ribes del Nil 13)

En Hamada ha cuinat unes suculentes faves estofades amb tomàquet i ceba. Avui dinem navegant, sense aturar-nos. Cal aprofitar el vent. Patró i grumet no mengen, concentrats en fer lliscar la barca que, assetjada per algunes ràfegues imprevistes de vent, provoca algun moviment brusc i la ràpida reacció dels nostres mariners fluvials.

Deuen ser, mirant el sol, vers les tres de la tarda i ens aturem, sortosament, a la riba oriental. Diem sortosament perquè les faves ens han provocat algun moviment estrany dins l’estòmac que, també sortosament, hem solucionat ràpidament darrera unes mates. En Riccardo, en Vincent i en Thomas s’han avançat a visitar Sílsila, a tocar del riu. Es tracta d’una immensa pedrera utilitzada antigament per proveir les construccions faraòniques. En temps de Ramsès II eren uns 3.000 els treballadors ocupats allí. Els talls que hi ha a la roca són impressionants, immensos, estudiadíssims. Tot un art i una tècnica d’extracció destinats a bastir i a guarnir els temples i els palaus dels faraons.

No hi ha ningú guardant la pedrera i cau un sol de justícia. El paratge és seductorament desolat i insinuador d’aventures. Anem agafant ritme i atrapem al grup. Els dos joves francesos, veient el panorama de pedres i més pedres, i les nostres cares de creixent fascinació, es retiren discretament.

Descobrim, gravades sobre unes parets escrupulosament tallades, inscripcions de pilons, altars, blocs, que indiquen el tipus de tall que s’hauria de fer. Altres inscripcions indiquen el destí de la pedra, o el nom del faraó que va manar de tallar-la. La visita va esdevenint apassionant perquè són nombroses les inscripcions que anem descobrint i fotografiant pels carrers oberts enmig de la roca i que servirien de passadís per transportar les pedres fins al riu.

Tornem a la faluca quan el sol comença a pondre’s. Des de lluny l’escena és bellíssima. Veiem que estan clavant les piquetes que fermen la barca a la riba. Dormirem aquí. Preveient que és zona de mosquits treiem la tela del cobert perquè l’aire circuli folgadament evitant que els nostres amics s’hi instal.lin. Ha estat en va, ens han crivellat. A la matinada, desprotegits del tendal, s’ha fet sentir l’humitat del riu. Ens hem despertat en el moment del crepuscle però hem seguit dormint.

diumenge, 16 d’agost del 2009

L’aurora (Per les ribes del Nil 12)

Aconseguim despertar-nos quan despunta l’aurora, que trenca la foscor de la nit amb els seus tons vermells suaus que van convertint-se en ataronjats. Durant l’albada el cel va esdevenint blau i resem les Laudes. Quan apareixen els primers tons grogencs, just abans que surti el sol, comencem a recitar el Benedictus i esperem a resar l’estrofa “ens visitarà un sol que ve del cel...” quan els primers raigs de sol il.luminen l’horitzó. Aprofitem la bellesa del moment per encomanar a la pregària a molta gent.

Tots dormen. Baixem per la pasarel.la i contemplem la faluca poèticament amarrada a la palmera davant la qual ens hem adormit. L’altra faluca, més matinera que nosaltres, marxa amb la mateixa suavitat i discreció amb què havia arribat. Fem bugada al riu, ens rentem les dents, ens banyem i ens ensabonem. El Nil comença a esdevenir un gentil company de viatge. A poc a poc els altres es van despertant i repetint les mateixes operacions.

Un te ens desvetlla, deslliguem les cordes que amarren la barca i amb uns quants cops de rem sortim de la cala arrecerada per a deixar-nos arrosegar pel corrent. De bon matí no hi ha vent. Aquest lliscar suau ens permet veure detingudament una escena de pesca amb tremall: una barca petita, de quilla quasi plana, amb un remer i un company que, sempre dret, va donant pausadament bastonades a l’aigua amb un pal prim i allargat fins que, refent el camí en circunferència, l’home del bastó va deixant caure a l’aigua una xarxa llarga que s’enfonsa riu endins.

Quan el sol està per la seva vertical s’aixeca el vent i, aleshores, desplegant la vela, comencem a fer les habituals ziga-zagues, refrescants i agradables, fins que, creuant-nos amb un remolcador, que arrossega un petit vaixell de turistes buit i espatllat, es trenca la nostra monotonia al quasi xocar amb el vaixell remolcat. El nostre Hamada, primer avisant a crits als del remolcador i als del vaixell, després callat pel neguit del possible xoc, passat el vaixell a un pam de la faluca i refet de l’ensurt, aquesta vegada sense aixecar el dit mitjà, comença a dir-los-hi de tot, imaginem que res agradable. En aquests casos és una sort no saber l’àrab.

Capvespre (Per les ribes del Nil 11)

Davant nostre navega una altra faluca que, suaument, amarra en un indret bucòlic, una cala arrecerada i solitària en la riba oest. No falta gaire perquè el sol es pongui i nosaltres ens dirigim vers el mateix lloc. Hem acabat la jornada i entrem en una escenografia que supera l’àmbit contemplatiu i ens fa accedir a la vibració mística.

Toquem la sorra de la cala amb la proa de la faluca i d’estribord amarrem una corda a una bella palmera que està, uns metres, dins les aigües del riu. Pel costat de babord una altra corda és tensada i lligada amb dues grans piquetes de ferro, clavades a terra a cops de pedra i que també serveixen, en la faluca, per recolzar els rems quan cal utilitzar-los.

A la proa posem la pasarel.la que, travada amb la sorra, ens permet baixar i contemplar, a peu pla, el primer capvespre al Nil. En Galag puja àgilment dalt l’arbre major i lliga, tranquil.lament i delicadament, la vela. En Hamada comença a fer el sopar. Els raigs de sol, ja atenuats, fan brillar càlidament el blanc de la faluca i el color carbassa de l’exterior de la quilla pren una tebior que entra cor endins mentre, a tocar, fem silenciosament el darrer bany del dia. Les nostres petjades, marcades en la sorra humida a partir de la passarel.la, s’esborren davant on hem entrat a banyar-nos.

La cala on hem amarrat és una plana amb aiguamolls on, a tocar del riu, hi ha algunes garcetes blanques buscant el sopar. En un segon terme, hi ha un bou noble i distingit, amb el cap enlairat, com si pregués. Després, a dins o a prop d’uns coberts de palmeres, hi ha uns quants ases. Un parell de gossos petits plens de paparres i de puces, els ronden. Més enllà, un parell de vaques amb les potes allargades i esbeltes, pasturen al costat d’uns conreus exhuberants i aparentment desorganitzats. Darrera aquest quadre animat el sol es va ponent i dibuixa les siluetes de les palmeres llunyanes. És el moment de resar les Vespres. L’olor de l’herba fresca dels conreus i l’olor discreta del riu ens acompanyen en el res.

S’ha fet fosc i en Galag talla unes ampolles de plàstic i les converteix en llànties improvisades on posar les espelmes que il.luminen la cuina de la faluca i, posteriorment, el nostre sopar. Els grills i els tòtils han iniciat el seu concert, mentre els estels i la lluna, en fase creixent, entren en escena. Nosaltres, en silenci, fem d’espectadors.

Els vaixells de turistes, que entrada la nit, són més nombrosos, no poden trencar l’encís d’aquest indret. És hora de dormir i posem el cap a estribord. Veiem la lluna enmig de les branques de la palmera on tenim amarrada la faluca i que deixa la seva resplandor sobre l’aigua del riu. Dins d’un sac, perquè fa fresca, ens adormim contemplant aquesta escena.

Ambientació (Per les ribes del Nil 10)

Carregats de provisions i d’una barra de gel per mantenir fresca l’aigua de la nevera portàtil emprenem la marxa amb una suavitat corprenedora: deixant-nos portar pel corrent. Encara no hi ha vent i no cal desplegar la vela. Intuïm que entrem en una dimensió diferent i ens treiem, espontanis i convençuts, el rellotge que guardem dins l’equipatge. A partir d’ara el sol esdevindrà el referent horari.

Per ambientar-nos ens serveixen el primer te. A l’acabar veiem que, inclinant-se fora de la nau, en Galag neteja els gots amb l’aigua del riu. Com, sinó! Abans de dinar, observem que els tomàquets i cogombres són, evidentment, netejats amb aigua del Nil. La naturalitat d'aquestes escenes fan que aparquem, decidídament, qualsevol prevenció. Dinem -posant un “hule” de plàstic damunt els matalassos- pa, formatge, tonyina i amanida de tomàquet i cogombre. Després, un altre te. Els plats i coberts són netejats, obviament, en el riu.

S’aixeca el vent i despleguen la vela per inciar l’estil de navegació de la faluca: fent ziga-zagues de riba a riba. En aquests moments, assolim una certa velocitat, agradable i benèvola. Ens creuem amb un dels nombrosíssims vaixells de turistes que naveguen amunt i avall del Nil: grans, sorollosos, desafiants. En Hamada ens diu, assenyalant-los: “No good” i comença a dir-los coses en veu alta i enlairant cap amunt el dit mitjà de la mà dreta. No cal ser gaire espavilat per entendre que els està insultant. Ens diu que aquests vaixells malmeten descaradament el riu. La nostra faluca resta oscil.lant durant uns moments a causa de les ones que provoca la navegació del vaixell insultat. En pocs minuts recuperem el nostre silenci ambiental.

Al voltant del migdia el vent fa alguns remolins que poden malmetre el velam, per això ens aturem a la riba oest, en una platja de sorra del desert, per fer un bany. Peixos petits ens venen a saludar mentre anem ambientant el cos en les fresques aigües del riu abans de submergir-nos-hi. Després del bany, encara aturats, tots fem una becaina. Per un instant pensem que, a aquest ritme, no arribarem mai al nostre destí, però no volem malmetre el regal existencial que la faluca ens està oferint i esvaïm, d’immediat, aquest pensament. Hem col.locat una lona en el lateral del cobert de la faluca, mirant a ponent, perquè el sol comença a ser horitzontal i el tendal superior ja no protegeix. El vent ha amainat i el velam, quasi recollit, ja no permet fer ziza-zagues. Naveguem lentament a prop de la riba oest del riu, on hi ha conreus, arbres, animals, nens banyant-se... La riba est, malgrat la vegetació més propera, està definida per un desert pedregós.

La faluca és ideal per llegir, meditar i pregar, i aprofitem l’avinentesa per fer “lectio” amb la història patriarcal (Gn 12-50), cercant d’ambientar totes les referències i al.lusions a l’Egipte. Quan acabem aquests capítols iniciarem el llibre de l’Èxode.

Mona Lisa (Per les ribes del Nil 9)

Deixem l’alberg a mig matí, recorrem un tros de passeig vora el riu i baixem per les escales d’un petit moll, convertit en restaurant, fins a la nostra faluca, on ens espera en Galag. En Hamada ha anat a comprar provisions per les tres nits i tres dies que viurem dins l’embarcació.

Posem l’equipatge sota l’espai lliure que deixen uns travessers de fusta que, arrepenjats als laterals de la nau, recobreixen l’embarcació d’una plataforma que, amb uns matalassos prims al damunt, la transformen en un immens llit. Aquest espai queda protegit del sol per un cobert d’estructura metàl.lica on hi ha, ben lligat, un gruixut tendal.

A proa s’enlaira, altíssim i elegant, l’arbre mestre i el velam, encara plegat. La quilla de proa està coberta per un petit habitacle que fa alhora de dormitori i de magatzem.

Entre aquest habitacle de proa i el cobert amb els matalassos hi ha dos espais d’un metre quadrat al solell que serveixen, pel costat d’estribord, per accedir a l’equipatge, guardar les escombraries i entrar dins el dormitori-magatzem; al costat de babord hi ha instal.lada la cuina amb els fogons, l’ampolla de butà i els estris de cuinar.

A popa hi ha una fusta que fa alhora de pasarel.la i de seient pel timoner. El timó té un braç llarg, gruixut i consistent que fa d’arjau. En el puny hi ha clavada una mà de Fàtima amb l’ull al bell mig com a amulet protector de la faluca. La pala del timó és allargassada i gran, aparentment excessiva per una embarcació d’aquest tipus i que navega en un riu tan tranquil. També hi ha penjada, darrera l’espai del timoner, una bandera francesa atès que el nostre grup és majoritàriament de llengua francesa.

La faluca està netíssima, lluent, pintada recentment de blanc. En Hamada ha comprat un pot de pintura negra perquè en Riccardo li escrigui, amb grafia llatina, el nom de la nau: Mona Lisa.

dissabte, 15 d’agost del 2009

L’aire condicionat del desert (Per les ribes del Nil 8)

Després de la dutxa mirant la genuïna illa d’Elefantina fem una migdiada acompanyats de la remor tronada de l’aparell d’aire condicionat. Les cortines estan esteses perquè el sol toca directament a les dues grans finestres de l'habitació. Fem bugada, ens banyem a la piscineta del terrat, llegim i anem prenent apunts fins a les tres de la tarda que sortim a fer un passeig en barca riu amunt. És una barca a motor. Ens acompanya en Galag, un xicot nubi alt i prim.

Passem novament pel costat d’Elefantina, que deixem enrera, i anem fent giragonces pels petits illots on, mig coberts per la vegetació, hi ha algun hotel o apartament accessible únicament amb embarcació. Mentre ens anem endinsant per aquests indrets quasi verges, ens identifiquem amb les explicacions dels caputxins catalans que han estat a l’Amazones. Pensem, també, en alguns indrets cubans semblants. Tot és tan bellament proper i amable!

Ens aturem al costat d’una illa, amb el motor apagat, per escoltar els diferents cants d’ocell. Amarrem en una platja que llinda amb la sorra del desert i fem un bany. Quina aigua més fresca i neta! Tenim temptacions de beure’n un glop com veiem que fan els nadius. Des d’allí veiem la presa petita d’Assuan, que fa de topant a les embarcacions. Refrescats, volem veure la primera catarata del Nil que, decepció, pensant de veure un salt d’aigua, veiem uns ràpids que fan uns lleus remolins perquè a l’estiu el riu està més alt. A l’hivern són més visibles, ens diuen.

Tornats del viatge nàutic ens assabentem que, en l’església catòlica dels missioners combonians, a les sis hi ha la missa vespertina anticipada de diumenge. Allí anem. Es tracta de la missa dels turistes, on es barreja l’àrab, l’italià i el francès. La presideixen dos preveres combonians que estan contentíssims que concelebrem amb ells. Hi assisteixen unes quatre germanes, crec que combonianes, i alguns fidels. Dos adolescents fan d’escolans.

Desprès de la missa parlem amb una germana, nascuda a Assuan, que està de vacances a casa seva però que està incardinada al sud del Sudàn, on tenen moltes comunitats compromeses amb la gent que pateix els estrall de la guerra. Ens diu que preguem per ells.

Acabada la missa anem a sopar a casa del Hamada, qui ens ha acollit aquest matí i el patró de la faluca que demà ens portarà riu avall. La seva dona, a punt de donar a llum, ens obsequia amb un típic sopar egipci. També ha vingut a sopar en Galag, el seu grumet, que ens ha acompanyat en el passeig en barca.

A casa seva han posat l’anomenat “aire condicionat del desert” (es veu en la fotografia, darrera la parella), més senzill de funcionament i molt més ecònomic que els aparells moderns. Però té un problema: és enorme, tant, que ocupa tota l’entrada de la casa, fins al punt que per passar al menjador has d'arrepenjar l'esquena a la paret i passar de costat. La seva potència és també enorme i al cap d’una estona, encaparrats i esgotats per la remor i la frescor que ens arriba de forma acanalada, directa i impassible, enyorem a cor què vols suar la cansalada, xopant la samarreta i les gotes de suor regalimant deliciosament per les temples: quin plaer tan estival!

Elefantina (Per les ribes del Nil 7)

Arribem a la vessant sud d’Elefantina, un illot al bell mig del riu. Baixem a un petit moll per unes escales de granit rosa, la pedra de la zona que els antics faraons ja utilitzaven per les seves construccions i estàtues. Pugem a una de les nombroses embarcacions de motor que et porten a l’illa. En un instant hem atravessat els escassos cent metres que separen ambdues ribes. Les barques es creuen constantment portant a la gent a una i altra banda.

Passem per una minúscula cala on una munió de nens es banyen, enjogassats, en les aigües transparents del riu. Intuïm que aquesta serà una escena habitual a partir d’ara. Comprovem, també, con les restes arqueològiques es barregen amb la quotidianitat dels seus habitants. Entrem en el recinte arqueològic i un policia turístic ens acompanyarà durant la visita i alhora ens farà de guia.

Aquesta illa era antigament molt estratègica i estava fortificada. La primera catarata -que realment són uns ràpids-, molt propera, marcava la frontera geogràfica amb els nubis, antics enemics dels faraons. Ens crida l’atenció el temple dedicat a Khnum, la divinitat amb el cap de marrà, amb un cementiri adjunt de marrans, on els animals, després de ser embalsamats, eren enterrats com si d’un ésser humà es tractés.

El més captivador, dins el camp específicament bíblic, és que, gràcies a uns antiquíssims papirs trobats a l’illa, datats dels segles V i IV abans de Crist i escrits en arameu, sabem que aquí s’instal.là una colònia de mercenàris jueus que arribaren vers l’any 600 abans de Crist. Són temps que els egipcis dominen la terra d’Israel i alguns jueus serien assumits –voluntàriament o per força- dins el contingent de les tropes faraòniques i, en aquest cas, enviats a vigilar aquest enclau fronterer.

Els papirs ens expliquen com vivien i també ens detallen la construcció d’un temple dedicat a Jahvè, amb una estructura semblant a la del primer temple de Jerusalem. Malgrat l’excavació arqueològica no permet distinguir clarament les restes del temple, els papirs ens diuen que estava emplaçat al costat mateix del gran temple de Khnum, provocant, en alguns moments, les queixes del habitants egipcis.

El sol ja cau vertical: som en ple migdia. L’apassionament ens ha fet oblidar la calor durant les dues hores llargues que ha durat la visita. Poc després, des de l’alberg, mentre ens dutxem amb aigua freda veiem, per la finestra del lavabo, una bella estampa de l’illa, que ens permet seguir imaginant la vida d’aquells jueus d’Elefantina.

divendres, 14 d’agost del 2009

Assuan (Per les ribes del Nil 6)

A dos quarts de deu de la nit surt el tren, amb una mica de retard, de l’estació de Giza. Deixem la ciutat del Caire després de visitar, en dos dies, les piràmides, el museu egipci, les esglésies coptes del Vell Caire i la sinagoga de Ben Ezra, on hi ha la coneguda gueniza on apareguéren textos antiquíssims.

A dos quarts de nou del matí arribem a Assuan sopats i esmorzats, ben dormits a la llitera superior i ben fresquets per l’aire condicionat. El contrast amb la calor exterior, quan baixem del tren, és molt menor del que prevèiem. Al carrer ens espera en Hamada, un nubi amic de Riccardo que ens porta a un alberg davant el Nil on deixem l’equipatge.

Per l'irrisori preu de 50 lliures egipcies disposem d’una petita i senzilla habitació amb dos llits, una esplèndida vista sobre el Nil, bany complet, aire condicionat tronat i sorollós, una piscineta al terrat, i esmorzar. Què més es pot demanar?

D’allí anem, passejant a peu, pel llarguíssim passeig que flueix per la vessant est del riu. Assuan està abocada, com tot a l’Egipte, a la vora del Nil. La passejada ens permet assaborir que l’entorn del riu és bellíssim, amb una vegetació tropical, ufana, exhuberant, cridanera. No en va som a prop del Tròpic de Càncer.

El Nil no té, aquí, l’espectacular amplada d’altres indrets com Sohag, però les seves aigües, encara netes i transparents, converteixen Assuan en un lloc quasi paradisíac. Nombroses barques a motor i els estilitzats arbres mestres de les faluques amaren el Nil d’una vivor amable i reposada. El temps sembla que, aquí, s’hagi aturat, o que llisqui més serè i plàcid.

De sobte, una mica més enllà de la vegetació i dels edificis apareix, visible i proper, el desert, però gens hostil a causa de la confiança que destil.len les reposades aigües del riu.
El nostre passeig, pausat a causa de la calor, esdevé un moment d’ambientació climatològica: la temperatura és alta, la calor és seca i les vibracions del riu lleven la sensació d’ofec. Potser ben mentalitzats per la calor que hauríem de patir, constatem que aquesta és ben suportable gràcies a la frescor constant que irradia el Nil.

dilluns, 10 d’agost del 2009

Els bitllets de tren (Per les ribes del Nil 5)

Som a l’estació de tren de Ramsès, en ple centre del Caire. Volem comprar per avançat els bitllets del tren nocturn que va a Assuan, al sud, l’anomenat Alt Egipte. Hem de comprar quatre bitllets perquè la nostra expedició s’ampliarà amb dos joves francesos, en Vincent i en Thomas, però no portem suficients lliures egípcies. Cerquem, al voltant de l’estació, un banc o una oficina de canvi, confiant que, en un lloc tan cèntric, ho trobarem fàcilment. Però avui és festa nacional i els bancs i oficines estan tancants.

Veiem en un caixer automàtic a un home treient diners i li demanem informació. Ens diu que és foraster, de Luxor, que està de pas, i no coneix cap lloc. En Riccardo li respon, amb el dialecte de la zona de Luxor, que ha viscut allí tres anys. Quina alegria la d’aquell home que, com tot egipci del sud, quan ha de baixar al Caire se sent un veritable foraster! Amb nosaltres ha trobat uns compatriotes que, en aquest cas, necessiten un cop de mà.

Content de l’encontre de compatriotes, decidit i amable, ens porta a l’estació, a les bústies de venda anticipada. Demanem el preu del bitllet i, efectivament, no portem suficients diners. Instantàniament, el “nostre compatriota” es treu la cartera de la butxaca i s’ofereix a pagar la diferència dient que ja li tornarem els diners quan passem per Luxor.

Astorats, desconcertats i colpits per aquest gest tan espontani i sincer, reaccionem donant-li les gràcies i dient-li que no es preocupi, que l’endemà podrem comprar els bitllets. Abans d’acomiadar-nos ens explica on viu a Luxor i ens diu que, si podem, l’anem a visitar. Hem tastat com és la gent de l’Alt Egipte abans d’arribar-hi.

Els dominics del Caire (Per les ribes del Nil 4)

Baixem a Ghamra, una estació cèntrica del metro. Després d’unes quantes giragonses arribem al carrer Masna Al-Tarabish, el carrer de la “fàbrica de barrets”, nom près de l’antiga fàbrica de barrets turcs allí situada. El convent està en aquest carrrer. Passem per l’antiga escola de la comunitat jueva del Caire, pel convent de sant Vicenç de Paül i arribem a la casa dels dominics: té forma de tenda beduïna i un bell i cuidat jardí la rodeja.

El convent va ser fundat l’any 1928 com a filial del l’École Biblique de Jerusalem a fi de fomentar els estudis egiptològics en relació amb la Biblia. El conegut teòleg dominic Chenú animà a altres dominics a convertir aquest espai en un lloc d’estudi i d’aproximació a la religió i a la cultura islàmica. Actualment hi ha una biblioteca amb 125.000 volums especialitzada en els primers deu segles de l’Islam. Es tracta de la millor biblioteca privada d’aquest tema.

Hi resideix una fraternitat jove, acostumada a rebre hostes. Hi ha dominics francesos i belgues, els custodis de la casa, un libanès, dos nordamericans, un monjo trapista francès, un prevere francès, nosaltres dos....

La capella que fa alhora de cor i d’església és molt austera. Hi ha quatre bancs antics de fusta, amb respatller i braços que delimiten quatre places. Davant de cada banc hi ha un reclinatori complet, amb prestatge per posar els llibres. Els bancs estan posats en forma d’hemicicle al voltant de l’altar. Dos ventiladors a les parets fan més agradable l’estada. Darrera els bancs encarats a l’altar unes fileres de bancs normals omplen la nau per acollir celebracions més nombroses.

La pregària és d’estil monàstic. Els salms són cantats en francès i en el darrer verset ens posem dempeus per inclinar-nos, tots junts, en el moment del Glòria Patris. L’Angelus, el Benedictus i el Magníficat són resats en àrab; el Parenostre en anglès. En alguna ocasió resen tot l’ofici en àrab, utilitzant el pertinent breviari. Cal subratllar que canten molt bé.

És el primer cop que sojornem en un convent dominic. Ens sentim a casa. La nostra habitació ens recorda les del convent caputxí d’Igualada: espaiosa, amb una gran taula i amb moltes prestatgeries. Al centre de la fulla exterior de la porta hi ha, penjada, una petita planxa de fusta amb els noms dels espais conventuals. Un petit orifici al costat de cada nom serveix per col.locar el punxó que assenyala on pots ser localitzat cas que t’absentis de la cel.la. Al costat dels noms hi ha, també, els horaris amb els seu corresponent orifici.

A la nit tenim un dilema: si dormim amb les dues finestes obertes, el soroll del carrer ens molestarà de valent. Si dormim amb les dues finestres tancades la calor esdevindrà insuportable. Optem per l’entremig: obrim només una finestra, la més allunyada, i engeguem el ventilador a una velocitat suau perquè la remor no ens destorbi.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Companys de viatge (Per les ribes del Nil 3)

Un jove, assegut tranquil.lament en una filera de cadires, amb una bossa de viatge al costat, escolta la conversa sobre els autobusos. Ens informa que “dintre d’una estona” sortirà una furgoneta, que ell està esperant, cap el Caire. Intuïm que no es tracta de les furgonetes noves i climatitzades que, en la frontera de Taba, porten els turistes a Nuweiba, al Sinaí, a Sharm-El-Sheik o al Caire. Serà una furgoneta més destartalada que, com altres, desplacen a la gent de la zona als mateixos llocs, però a un preu notablement inferior.

A les dues arrenca la furgoneta amb els equipatges lligats a la baca. L’hora i mitja d’espera ha servit per fer-nos amics d’aquest jove que assumeix, espontàniament, el rol d’amfitrió. Ell puja al davant, al costat del conductor i fa pujar amb ell al Riccardo, per continuar xerrant durant el camí. A un servidor ens indica la primera filera de seients, “que s’està millor”, al costat d’un altre jove que, malgrat anar vestit a l’europea, porta la barba llarga: és un home religiós que, com a bon egipci, ens somriu afablement.

En pocs minuts l’ambient del vehicle és immillorable: preguntes, respostes, rialles, picades de mà... El conductor comparteix espontàniament amb els que estem més a prop un entrepà de “foul” (faves estofades). El viatge, humanament parlant, promet. Es respira cordialitat i serenor. El caràcter dels egipcis i la calor del desert ho afavoreixen.

Creuarem la península del Sinaí d’est a oest quasi en línia recta, a través del desert del Tih, fins arribar a Suez. Allí atravessarem el canal per un túnel. La velocitat de la furgoneta permetrà airejar-se suficientment mentre llisquem per un desert inòspit i displicent.

El jove religiós assegut al meu costat, després d’assenyalar-nos algunes vegades bonics paisatges, obre un llibret de pregàries i comença a cantussejar suaument, mentre la part davantera segueix amb les seves bromes i rialles. Al darrera tots estan callats. Ens afegim a l’ambient de pregària del nostre company i, discretament, també ens posem a pregar. Tot acompanya a l’interiorització.

Al voltant de les tres al meu company de seient se li dispara el mòbil amb un volum considerable. És l’hora de la pregària de la tarda i l’aparell telefònic fa la funció de minaret. Tothom calla respectuosament o segueix parlant més baix. Constatem que som els únics sorpresos amb aquesta escena. Per un instant l’imaginem a casa nostra en un transport públic i somriem. Certament, som en un altre món.

El viatge va esdevenint rutinari i calmat: una carretera recta i inacabable, el desert sense canvis significatius, i el sol que, suaument, es va ponent. És hora que nosaltres resem les Vespres. Motivats pel bon ambient treiem, sense recel, el llibret de la Lítúrgia de les Hores. El nostre company ens mira de reüll i sembla complagut que també preguem. Una amable sintonia ens fa sentir propers. Compartim l’aigua, compartim somriures, compartim pregàries.

Veiem, en direcció contrària, un accident. Un cotxe està volcat amb una ambulància al costat. Ens mirem espontàniament. Un servidor enlaira lleument les palmes de les mans i aixeca simultàniament el cap i els ulls vers el cel. Ha entès el nostre gest a la perfecció i cadascú, amb les palmes de les mans cara amunt, encomana a Déu els accidentats.

Aquest jove trenca la imatge que tenim els europeus del religiós musulmà: seriòs, altiu i excloent. Ell és cordial, delicat amb els que van pujant i baixant de la furgoneta, fent bromes i maldant perquè regni un bon ambient durant tantes hores de viatge.

A partir de Suez, ja fosquejant, deixant enrera la península del Sinaí i havent creuat el túnel, el tràfic esdevé intens i el moviment dels qui pugen i baxen de la furgoneta augmenta. Les ganes de tots plegats d’arribar al destí són evidents. Abans d’entrar al Caire el nostre company de viatge ens deixa, s’acomiada donant-nos la mà i ens desitja una bona estada. Hem estat sis hores junts.

Arribem al destí final a dos quarts de nou. És fosc. Exactament han estat sis hores i mitja de viatge. El conductor, contentíssim de la nostra companyia, ens ha convidat a un te abans d’acomiadar-nos. A dos quarts de deu, una hora després, arribem en metro al convent dels dominics del Caire.

“Non mormorate tra voi” (Diumenge 19)

Non mormorate tra voi”. Sono parole di Gesù, nel vangelo di Govanni, ai suoi contemporanei. La mormorazione non è soltanto una valutazione negativa, come pure non è soltanto una semplice critica. La mormorazione è, sostanzialmente, squalificare, disprezzare, rifiutare! Nel caso del vangelo di oggi le mormorazioni sono dirette a Gesù stesso.

Non mormorate tra voi” sono parole di Gesù alla società europea che pensa di avere molte ragioni per declassare sottilmente, elegantemente e perfino accademicamente, Gesù e i suoi. Questo è un pensiero laico, di tono dogmatico ed altezzoso, che pretende di neutralizzare un’esperienza di fede viva e visibile. “Non mormorate tra voi”, sono parole di Gesù ai cristiani europei – siano essi vescovi, preti, frati, suore, laici- i quali, arrabiati, addolorati e frustrati per questa realtà, vivono un conflitto di dominio e di prestigio sociale.

Non mormorate tra voi” sono parole di Gesù agli abitanti della Terra Santa dove la prossimità religiosa è evidente e bruciante, dove il dialogo interreligioso diventa più difficile e allo stesso tempo piu accessibile, dove evitare il rifiuto diventa quasi impossibile. “Non mormorate tra voi” sono parole di Gesù ai cristiani di Terra Santa perché i rapporti tra loro superino uno “status quo” formale e rispettoso, cosa importante ma, in fondo, che mantiene ognuno nella sua fortezza.

Gesù è il pane disceso dal cielo, un pane que non “mormora”, un pane que si lascia mangiare, un pane silenzioso che evoca una vita offerta in sacrificio, un pane che nutre in maniera diversa i rapporti umani, un pane amalgamato con il lievito della fede.

Noi stessi siamo mormoratori a causa delle nostre insicurezze e delle nostre paure. In definitiva, a causa della nostra mancanza di fede. Riconosciamo le nostre debolezze e lasciamoci alimentare come il poverino Elia, timoroso ed esausto, dagli angeli del cielo, poiché ancora è troppo lungo il nostro cammino nella fede.

dijous, 6 d’agost del 2009

Guieu-me per les vostres rutes... (Per les ribes del Nil 2)

Són quarts de vuit del matí del dimecres vint i dos de juliol. Asseguts a l’autobus de línia que ens porta de Jerusalem a Eilat, resem les Laudes. Ens apareix el verset “Guieu-me, Senyor, per les vostres rutes; ensenyeu-me la vostra veritat” que expressa, inesperadament, el veritable sentit del nostre viatge.

Hem baixat a Jericó i hem deixat al darrera el Mar Mort i l’antiga Sodoma. Som a l’inici del desert del Nèguev i tenim Beersheva a prop. Ens aturem per fer una pausa. Són dos quarts de deu. Atesa l’avinentesa, aprofitem per llegir el text on el profeta Elies fuig del rei Acab passant per Beersheva, el desert del Nèguev i arribant a l’Horeb (1Re 19,1-8). Nosaltres farem, avui, un itinerari semblant, però l’objectiu serà el mateix: refer el camí de l’Èxode per aprofundir els orígens de la fe d’Israel.

A dos quarts de dotze ja som a Eilat (quina xafogor!) i una hora després ja hem creuat la frontera de Taba. Som a la part egipcia i comença l’aventura. L’autobus al Caire que sortia a dos quarts d’una, avui no ha aparegut. Hem d’esperar al de quarts de cinc -que arribarà al seu destí a mitjanit- o triar entre les múltiples alternatives que ofereix la realitat egípcia.

Per les ribes del Nil 1

Fra Riccardo, dominic nascut a Roma, professor a l'École Biblique, ens convida a acompanyar-lo en un viatge de treball a l'Egipte. Ha de preparar in situ la visita arqueològica que ha de fer el curs vinent amb els alumnes.

Ens avisa de la calor extrema de l'Alt Egipte - el sud- en ple estiu, de les incomoditats del menjar i el dormir, de les precarietats del transport i de la manca de refrigeració... La proposta que ens fa esdevé tan temptadora que li diem, convençudíssims, que sí.

Seran uns quinze dies per le ribes del Nil. De Jerusalem anirem, en autobusos, al Caire. D'allí viatjarem, en tren, fins a Assuan. Una faluca - la típica barca a vela del Nil- ens portarà uns dies riu avall. Vistarem les restes faraòniques de Luxor i tornarem al Caire. En el Sinaí acabarem, ajudant Déu, l'itinerari.