Ens ha costat llevar-nos. El sol ja comença a picar. Veiem, a plena llum, el curiós i gran sorral de l’illot on hem atracat. Ens rentem amigablement al costat dels dos bous que han passat la nit vora la faluca. Tenen les potes dins de l’aigua. Un d’ells es submergeix fins al coll, fent un bany, com nosaltres acabem de fer. L’aigua és transparent. Peixos de diferents mides neden enmig de les nostres cames.
Els rems ens han ajudat a entrar dins el corrent que, impertorbable i gentil, ens arrossega un cop més riu avall. A la faluca es respira un ambient diferent: d’acabament del viatge. En menys d’una hora arribem a Edfú. El moll, en la riba occidental, està pleníssim de grans vaixells de turistes que, després de fer la visita al temple d’Horus, el déu amb cap de falcó, segueixen riu amunt, d’on nosaltres venim. Després de comptar uns vint vaixells i veient-ne encara molts més, ens hem atabalat i ho deixem estar. El xoc que experimentem és brutal. La nostra faluca, insignificant davant aquestes sumptuoses embarcacions, atraca en un raconet de canyes i deixalles perquè no hi ha espai per a nosaltres al moll. És com una evocació fluvial de l’escena del pessebre.
Dalt el moll està ple de botigues, de tartanes que et porten al recinte arqueològic, de turistes amb la cara vermella de la calor, d’incomptables veus que et conviden a pujar a la tartana o a comprar aigua. L’impacte és evident, i amb el cap ennuvolat i dispers pel sacceig que estem rebent, pugem en una tartana sense ni discutir el preu.
Arribem al recinte quan els visitants comencen a sortir-ne. S’acosta el migdia, l’hora forta de la calor. Estarem tranquils fent la visita. La particularitat del temple d’Edfú és que es conserva sencer. Això ens permetrà, quan visitem les restes dels grans temples de Luxor i de Karnak, reconstruir-los mentalment i entendre molt millor el seu funcionament.
Tornem a la barca a recollir l’equipatge per continuar, ara amb vehicle, el nostre trajecte. Abraçades sinceres i emotives amb en Hamada i en Galag, els nostres protectors durant els cent quilòmetres que, d’Assuan a Edfú, hem fet en faluca. Ens els emportem dins el cor, i a la faluca també! Ells tornen riu amunt i ens demanen que preguem perquè tinguin bon vent i arribin aviat a casa.
Pugem de nou a la tartana que ens porta, a un bon trot, a l’estació de taxis-furgonetes. Prenem, amb altra gent, al vehicle que ens porta a Luxor, a uns cent quilòmetres de distància, passant per carretera i també per camins rurals per evitar els controls.
Arribats a Luxor un taxi ens porta a l’estació de tren on comprem, anticipadament, els bitllets de retorn al Caire. Una caminadeta, amb una aturada per beure un suc de canya de sucre, ens porta de nou a la riba oriental del Nil, que creuem ràpidament amb una barca a motor. Allí ens espera en Farrash, un altre bon amic de Riccardo, que ens porta a casa seva, on ens hostatgem.
Faluca, tartana, furgoneta, cotxe, a peu, barca... múltiples mitjans de transport que, un a tocar de l’altre, sense molestar-se ni competir, testimonien la diversitat de possibilitats que ofereix l’Egipte per a desplaçar-se.
Els rems ens han ajudat a entrar dins el corrent que, impertorbable i gentil, ens arrossega un cop més riu avall. A la faluca es respira un ambient diferent: d’acabament del viatge. En menys d’una hora arribem a Edfú. El moll, en la riba occidental, està pleníssim de grans vaixells de turistes que, després de fer la visita al temple d’Horus, el déu amb cap de falcó, segueixen riu amunt, d’on nosaltres venim. Després de comptar uns vint vaixells i veient-ne encara molts més, ens hem atabalat i ho deixem estar. El xoc que experimentem és brutal. La nostra faluca, insignificant davant aquestes sumptuoses embarcacions, atraca en un raconet de canyes i deixalles perquè no hi ha espai per a nosaltres al moll. És com una evocació fluvial de l’escena del pessebre.Dalt el moll està ple de botigues, de tartanes que et porten al recinte arqueològic, de turistes amb la cara vermella de la calor, d’incomptables veus que et conviden a pujar a la tartana o a comprar aigua. L’impacte és evident, i amb el cap ennuvolat i dispers pel sacceig que estem rebent, pugem en una tartana sense ni discutir el preu.
Arribem al recinte quan els visitants comencen a sortir-ne. S’acosta el migdia, l’hora forta de la calor. Estarem tranquils fent la visita. La particularitat del temple d’Edfú és que es conserva sencer. Això ens permetrà, quan visitem les restes dels grans temples de Luxor i de Karnak, reconstruir-los mentalment i entendre molt millor el seu funcionament.Tornem a la barca a recollir l’equipatge per continuar, ara amb vehicle, el nostre trajecte. Abraçades sinceres i emotives amb en Hamada i en Galag, els nostres protectors durant els cent quilòmetres que, d’Assuan a Edfú, hem fet en faluca. Ens els emportem dins el cor, i a la faluca també! Ells tornen riu amunt i ens demanen que preguem perquè tinguin bon vent i arribin aviat a casa.
Pugem de nou a la tartana que ens porta, a un bon trot, a l’estació de taxis-furgonetes. Prenem, amb altra gent, al vehicle que ens porta a Luxor, a uns cent quilòmetres de distància, passant per carretera i també per camins rurals per evitar els controls.
Arribats a Luxor un taxi ens porta a l’estació de tren on comprem, anticipadament, els bitllets de retorn al Caire. Una caminadeta, amb una aturada per beure un suc de canya de sucre, ens porta de nou a la riba oriental del Nil, que creuem ràpidament amb una barca a motor. Allí ens espera en Farrash, un altre bon amic de Riccardo, que ens porta a casa seva, on ens hostatgem.Faluca, tartana, furgoneta, cotxe, a peu, barca... múltiples mitjans de transport que, un a tocar de l’altre, sense molestar-se ni competir, testimonien la diversitat de possibilitats que ofereix l’Egipte per a desplaçar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada