Som a casa de Farrash, a la balconada, de nit, mirant uns videos amb el taxista amic que ens ha portat a la Vall dels Reis. Ha vingut amb el seu fill, un nen d’uns dos anys: callat, observador, discret, proper en tot moment al seu pare però sense enganxar-se-li. Contempla els videos sense parlar i sense moure’s i fent mirades de reüll als forasters.El nen està dret, amb els braços caiguts al costat de les cames, arrepenjant dignament l’esquena en els genolls del pare que està assegut en una cadira. De sobte, instintivament, amb un gest afectuós i protector, el pare posa les palmes de les mans sobre les espatlles del nen durant una estona.
Aquesta escena ens fa recordar algunes estàtues que hem vist al museu de Luxor on el faraó, petit i dret, arrepenja l’esquena en les cames del seu déu benefactor que, assegut en un tron, amb actitud protectora, li posa les mans damunt les espatlles com si fos el seu fill estimat.
De nou, l’antic art faraònic pren vida en la quotidianitat dels actuals egipcis i qui sap si aquesta escena paternal inspiraria els artesans escultors d’aquells temps per expressar la relació pròxima i afectuosa del déu amb el faraó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada