L’aire condicionat del desert (Per les ribes del Nil 8)

Després de la dutxa mirant la genuïna illa d’Elefantina fem una migdiada acompanyats de la remor tronada de l’aparell d’aire condicionat. Les cortines estan esteses perquè el sol toca directament a les dues grans finestres de l'habitació. Fem bugada, ens banyem a la piscineta del terrat, llegim i anem prenent apunts fins a les tres de la tarda que sortim a fer un passeig en barca riu amunt. És una barca a motor. Ens acompanya en Galag, un xicot nubi alt i prim.

Passem novament pel costat d’Elefantina, que deixem enrera, i anem fent giragonces pels petits illots on, mig coberts per la vegetació, hi ha algun hotel o apartament accessible únicament amb embarcació. Mentre ens anem endinsant per aquests indrets quasi verges, ens identifiquem amb les explicacions dels caputxins catalans que han estat a l’Amazones. Pensem, també, en alguns indrets cubans semblants. Tot és tan bellament proper i amable!

Ens aturem al costat d’una illa, amb el motor apagat, per escoltar els diferents cants d’ocell. Amarrem en una platja que llinda amb la sorra del desert i fem un bany. Quina aigua més fresca i neta! Tenim temptacions de beure’n un glop com veiem que fan els nadius. Des d’allí veiem la presa petita d’Assuan, que fa de topant a les embarcacions. Refrescats, volem veure la primera catarata del Nil que, decepció, pensant de veure un salt d’aigua, veiem uns ràpids que fan uns lleus remolins perquè a l’estiu el riu està més alt. A l’hivern són més visibles, ens diuen.

Tornats del viatge nàutic ens assabentem que, en l’església catòlica dels missioners combonians, a les sis hi ha la missa vespertina anticipada de diumenge. Allí anem. Es tracta de la missa dels turistes, on es barreja l’àrab, l’italià i el francès. La presideixen dos preveres combonians que estan contentíssims que concelebrem amb ells. Hi assisteixen unes quatre germanes, crec que combonianes, i alguns fidels. Dos adolescents fan d’escolans.

Desprès de la missa parlem amb una germana, nascuda a Assuan, que està de vacances a casa seva però que està incardinada al sud del Sudàn, on tenen moltes comunitats compromeses amb la gent que pateix els estrall de la guerra. Ens diu que preguem per ells.

Acabada la missa anem a sopar a casa del Hamada, qui ens ha acollit aquest matí i el patró de la faluca que demà ens portarà riu avall. La seva dona, a punt de donar a llum, ens obsequia amb un típic sopar egipci. També ha vingut a sopar en Galag, el seu grumet, que ens ha acompanyat en el passeig en barca.

A casa seva han posat l’anomenat “aire condicionat del desert” (es veu en la fotografia, darrera la parella), més senzill de funcionament i molt més ecònomic que els aparells moderns. Però té un problema: és enorme, tant, que ocupa tota l’entrada de la casa, fins al punt que per passar al menjador has d'arrepenjar l'esquena a la paret i passar de costat. La seva potència és també enorme i al cap d’una estona, encaparrats i esgotats per la remor i la frescor que ens arriba de forma acanalada, directa i impassible, enyorem a cor què vols suar la cansalada, xopant la samarreta i les gotes de suor regalimant deliciosament per les temples: quin plaer tan estival!