L’aurora (Per les ribes del Nil 12)

Aconseguim despertar-nos quan despunta l’aurora, que trenca la foscor de la nit amb els seus tons vermells suaus que van convertint-se en ataronjats. Durant l’albada el cel va esdevenint blau i resem les Laudes. Quan apareixen els primers tons grogencs, just abans que surti el sol, comencem a recitar el Benedictus i esperem a resar l’estrofa “ens visitarà un sol que ve del cel...” quan els primers raigs de sol il.luminen l’horitzó. Aprofitem la bellesa del moment per encomanar a la pregària a molta gent.

Tots dormen. Baixem per la pasarel.la i contemplem la faluca poèticament amarrada a la palmera davant la qual ens hem adormit. L’altra faluca, més matinera que nosaltres, marxa amb la mateixa suavitat i discreció amb què havia arribat. Fem bugada al riu, ens rentem les dents, ens banyem i ens ensabonem. El Nil comença a esdevenir un gentil company de viatge. A poc a poc els altres es van despertant i repetint les mateixes operacions.

Un te ens desvetlla, deslliguem les cordes que amarren la barca i amb uns quants cops de rem sortim de la cala arrecerada per a deixar-nos arrosegar pel corrent. De bon matí no hi ha vent. Aquest lliscar suau ens permet veure detingudament una escena de pesca amb tremall: una barca petita, de quilla quasi plana, amb un remer i un company que, sempre dret, va donant pausadament bastonades a l’aigua amb un pal prim i allargat fins que, refent el camí en circunferència, l’home del bastó va deixant caure a l’aigua una xarxa llarga que s’enfonsa riu endins.

Quan el sol està per la seva vertical s’aixeca el vent i, aleshores, desplegant la vela, comencem a fer les habituals ziga-zagues, refrescants i agradables, fins que, creuant-nos amb un remolcador, que arrossega un petit vaixell de turistes buit i espatllat, es trenca la nostra monotonia al quasi xocar amb el vaixell remolcat. El nostre Hamada, primer avisant a crits als del remolcador i als del vaixell, després callat pel neguit del possible xoc, passat el vaixell a un pam de la faluca i refet de l’ensurt, aquesta vegada sense aixecar el dit mitjà, comença a dir-los-hi de tot, imaginem que res agradable. En aquests casos és una sort no saber l’àrab.