Companys de viatge (Per les ribes del Nil 3)

Un jove, assegut tranquil.lament en una filera de cadires, amb una bossa de viatge al costat, escolta la conversa sobre els autobusos. Ens informa que “dintre d’una estona” sortirà una furgoneta, que ell està esperant, cap el Caire. Intuïm que no es tracta de les furgonetes noves i climatitzades que, en la frontera de Taba, porten els turistes a Nuweiba, al Sinaí, a Sharm-El-Sheik o al Caire. Serà una furgoneta més destartalada que, com altres, desplacen a la gent de la zona als mateixos llocs, però a un preu notablement inferior.

A les dues arrenca la furgoneta amb els equipatges lligats a la baca. L’hora i mitja d’espera ha servit per fer-nos amics d’aquest jove que assumeix, espontàniament, el rol d’amfitrió. Ell puja al davant, al costat del conductor i fa pujar amb ell al Riccardo, per continuar xerrant durant el camí. A un servidor ens indica la primera filera de seients, “que s’està millor”, al costat d’un altre jove que, malgrat anar vestit a l’europea, porta la barba llarga: és un home religiós que, com a bon egipci, ens somriu afablement.

En pocs minuts l’ambient del vehicle és immillorable: preguntes, respostes, rialles, picades de mà... El conductor comparteix espontàniament amb els que estem més a prop un entrepà de “foul” (faves estofades). El viatge, humanament parlant, promet. Es respira cordialitat i serenor. El caràcter dels egipcis i la calor del desert ho afavoreixen.

Creuarem la península del Sinaí d’est a oest quasi en línia recta, a través del desert del Tih, fins arribar a Suez. Allí atravessarem el canal per un túnel. La velocitat de la furgoneta permetrà airejar-se suficientment mentre llisquem per un desert inòspit i displicent.

El jove religiós assegut al meu costat, després d’assenyalar-nos algunes vegades bonics paisatges, obre un llibret de pregàries i comença a cantussejar suaument, mentre la part davantera segueix amb les seves bromes i rialles. Al darrera tots estan callats. Ens afegim a l’ambient de pregària del nostre company i, discretament, també ens posem a pregar. Tot acompanya a l’interiorització.

Al voltant de les tres al meu company de seient se li dispara el mòbil amb un volum considerable. És l’hora de la pregària de la tarda i l’aparell telefònic fa la funció de minaret. Tothom calla respectuosament o segueix parlant més baix. Constatem que som els únics sorpresos amb aquesta escena. Per un instant l’imaginem a casa nostra en un transport públic i somriem. Certament, som en un altre món.

El viatge va esdevenint rutinari i calmat: una carretera recta i inacabable, el desert sense canvis significatius, i el sol que, suaument, es va ponent. És hora que nosaltres resem les Vespres. Motivats pel bon ambient treiem, sense recel, el llibret de la Lítúrgia de les Hores. El nostre company ens mira de reüll i sembla complagut que també preguem. Una amable sintonia ens fa sentir propers. Compartim l’aigua, compartim somriures, compartim pregàries.

Veiem, en direcció contrària, un accident. Un cotxe està volcat amb una ambulància al costat. Ens mirem espontàniament. Un servidor enlaira lleument les palmes de les mans i aixeca simultàniament el cap i els ulls vers el cel. Ha entès el nostre gest a la perfecció i cadascú, amb les palmes de les mans cara amunt, encomana a Déu els accidentats.

Aquest jove trenca la imatge que tenim els europeus del religiós musulmà: seriòs, altiu i excloent. Ell és cordial, delicat amb els que van pujant i baixant de la furgoneta, fent bromes i maldant perquè regni un bon ambient durant tantes hores de viatge.

A partir de Suez, ja fosquejant, deixant enrera la península del Sinaí i havent creuat el túnel, el tràfic esdevé intens i el moviment dels qui pugen i baxen de la furgoneta augmenta. Les ganes de tots plegats d’arribar al destí són evidents. Abans d’entrar al Caire el nostre company de viatge ens deixa, s’acomiada donant-nos la mà i ens desitja una bona estada. Hem estat sis hores junts.

Arribem al destí final a dos quarts de nou. És fosc. Exactament han estat sis hores i mitja de viatge. El conductor, contentíssim de la nostra companyia, ens ha convidat a un te abans d’acomiadar-nos. A dos quarts de deu, una hora després, arribem en metro al convent dels dominics del Caire.